Al poble queden
poques cases que conservin la senzillesa que fa que, aquesta, es converteixi en elegància i en una icona
del temps passat. A baix a mar dues cases, a poca distància una
de l’altra, conserven intacte les traces de la seva construcció. Una és la
senyorial casa de can Falç la qual, tot i la simplicitat de la seva arqitectura, el conjunt de tot plegat, remet a l’elegància
a la qual em referia. L’altra és aquesta casona que aporta la singularitat de
tenir les escales, per accedir a la vivenda, obertes a l’exterior.
És aquesta,
desprès de l’església, la façana més retratada d’aquest entorn. Una fotografia,
sembla ser de les més antigues que existeixen, data del 1874 i mostra la casa
quasi bé tal com està ara. Els últims propietaris van ser el Sr. Cristòfol
Clarà i Mestre el qual, el 15 de juny del 1895, davant el notari Felip Font i
Falp, la va vendre al Sr. Antoni Catasús Catasús. Qui a la vegada, ja a l’any
1923, la ven a la Rosa Tutusaús Torres i a al germà d’aquesta, en Ricard.
La propietària
Rosa Tutusaus Torres es va casar amb en
Francesc Planas Carbonell, oriünd de Puigmoltó i van ser pares de la Rita, en
Jaume , en Josep i en Francesc “xito”.
Tota la família vivia a la casona de les escaletes i a més si va afegir un
altre germà de la Rosa, l’Antoni Tutusaus Torres més popularment conegut per en
“Maro” que era pescador a sou de la
barca d’en Climent.
En la porta dels
baixos s’accedia a una botiga on es podia trobar una mica de tot, des de carbó a bacallà... Era
un establiment molt concorregut per tots els pescadors que vivien en aquells
carrers. La regentava en Pepet Planas
Tutusaus, fins que va tenir la desgràcia de morir electrocutat a l’agafar-se a
un ventilador. La desgràcia va anar seguida del tancament de la botiga. Fins
que va aterrar al poble un personatge procedent de terres valencianes, en
Francesc Bairal, junt amb la seva muller Juanita i que al principi volien vendre
taronges, però van acabar despatxant un
producte també típic de la seva procedència, l’orxata. Ho van anar combinant amb els gelats.
La Rita, filla
del matrimoni Planas- Tutusaus es va casar amb en Joan Rayo Mirabent, sabater
d’ofici i treballador de can Muiño, van
tenir dues filles: la Rosa, casada amb en Carmelo Ruiz i la Núria casada amb en
Joaquim Sànchez Pellicer. Els actuals estadants de la casa.
Per la seva
situació havien de patir les conseqüències dels temporals que, tot i el muret
que hi havia en aquella franja de davant de les cases, l’aigua de mar
descontrolada negava el local i feia impossible poder sortir de casa, perquè
pujava fins quasi bé un parell de graons de l’escala, tenint en compte que
també el mar s’endinsava un bon tros dels carrers Carreta, Tacó i Nou, negant
tots els baixos de les cases que trobava carrer enllà.
La Nuri i en
Joaquim tenen bona cura d’aquest patrimoni tan testimonial d’aquell Sitges de
pescadors, i és de les poques cases, que transcorreguts tants anys, conserven
el primitiu traç arquitectònic, d’aquí que desperti la curiositat dels qui l’hem vist
sempre i d’aquells que, estant de visita, els captiva, sobretot, el detall de
l’escaleta exterior. I també per la blancor
que la caracteritza i per aquest viuet blau tan de Sitges. La seva perseverança
és d’admirar, sobretot per estar situada en un indret, actualment, molt
concorregut i força a l’abast per a que els incívics no tinguin reparo en
desbaratar la seva blancor.
La gent de ca” l’Eruga” són uns privilegiats degut a la situació que els
ha permès, entre altres contemplacions paisatgistes, ésser testimonis de primera fila de l’entrada
i la sortida de les barques de la platja que tenen davant. On també ells hi disposaven tendals per a fer més confortable
l’estada dels turistes en aquesta primera platja de sota el Baluard. Van tenir per veïns més propers el pòsit de
pescadors. El gran finestral de la planta baixa permetia poder guaitar a les
seves interioritats, allà on es pescadors es reunien per tractar els temes
relacionats amb el seu ofici.
Can Falç i
aquesta casa, curiosament formen part d’un patrimoni que es conserva tal qual.
Els propietaris de la primera es distingien per ésser, a la vegada, propietaris de moltes terres, en el terme de
Sitges i sobretot en el d’Olivella. Sense anar tan lluny en el seu interior, on avui es troba un parc d’esbarjo, hi havia l’hort,
amb el característic xup. Els últims responsables de tenir-ne cura van ser en
Vigili i la Maria, la seva muller.
La casa de les
escaletes, té tot el caire d’una construcció destinada a donar aixopluc als
pescadors. Tot i que els últims estadants s’han dedicat a altres activitats. El
malaguanyat progrés ha deixat aquests dos testimonis d’una Vila dedicada a la
pagesia i a la pesca i d’això ens hem de congratular.. I per a més satisfacció, en els límits que els pertany, no si han instal·lat les invasores terrasses
que ocupen tot l’espai públic.
Serveixin
aquestes línies per expressar l’admiració,
com he dit, per la cura que esmercen els actuals propietaris i per no haver sucumbit als cants de sirena
que de ben segur els hi han arribat a les orelles, degut a la seva privilegiada
situació. Si més no, poder asseure’s en
el seu balcó, com feia la gent d’abans,
és un privilegi que no té preu.
Avui, vigília de
la festivitat de la Verge del Carme, la casa llueix una renovada blancor, un exemple que
s’emmiralla en la gent que vivien en aquestes cases singulars del poble. En la
dels pescadors i en les dels pagesos. Demà la imatge de la patrona dels
pescadors tornarà a la barca, la seguiran altres i quan, en processó, passin
per davant d’aquesta casa, semblarà com si el temps s’hagués aturat. Se’ns farà
present quan els pescadors sortien i arribaven a la platja, acompanyats d’uns
solcs de bromera blanca.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de juliol del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada