Era costum que la gent de la pagesia calçaven espardenyes de betes, com també els pescadors. Igual els dies de feina que durant les
festes quan, per a diferenciar, es posaven les més noves. Els
treballadors del calçat, per fer honor
a l'ofici, arribada la festa, calçaven sabates
negres, de xarol. Es va posar de moda aplicar una petita planxa de ferro en el
retaló per tal que la picada fos encara més sorollosa, un sorollet que es feia notar i que contribuïa, també, a realçar qui les calçava. Com que les
sabates eren negres i brillants, havien de tenir molta cura de mantenir-les
sempre netes. Les de pell necessiten unes atencions, sobretot estar ben embatumades de crema. Així abans de sortir al carrer es dedicava una estona a
enllustrar amb betum i raspall. Un
detall que era tan generalitzat que fins i tot hi havia gent que, d'enllustrar
sabates, n'havien fet la seva professió, “el limpia”. A la vila, circumstancialment un bon dia en va aterrar un.
Ho explica en Jaume Andreu i
Almirall en el seu curiós recull de vivències que va reunir en una interessant publicació. l’Epifanio Cabaña Lerones va pujar en un exprés a Madrid amb destinació a Barcelona, i ho va fer sense disposar del corresponent
bitllet. Durant el trajecte va haver de fer mans i mànigues per tal d'esquivar l'assetjament del revisor. Apropant-se
el tren a Sitges, el interventor el tenia
acorralat i va preferir saltar del tren abans que l'enxampés. Segons explica en Jaume, es va arraulir en l’últim graó de l'escala i quan
aquest va entrar a l'estació es va donar impuls, al mateix temps que amb els braços i les mans es cobria el cap i així va sortir
rodolant fins que una columna de la marquesina de l’andana el va aturar. La seva inconsciència només li va
perjudicar un parell de costelles.
Arribat amb tren i de mala
manera, l'Epi, però va començar una nova etapa amb bon peu i d'aquí no es va moure. Amb el tamboret i la caixeta es posava en
el lateral de la vorera de cal Xatet a frec de la porta de l'obrador de la
pastisseria Massó, i es valia d'una cadira de la terrassa del Xato per asseure els clients, aquells que
tenia fixes i altres de passavolants. Repartia la jornada entre aquest lloc i
la terrassa del Roy a sota mateix de la finestra del rellotger Obradors. Aquest
i la seva muller regentaven una
rellotgeria en un petit local dels baixos de la casa de la família Texido. Un lloc immillorable per seguir, amb una
meticulosa puntualitat, el pas del temps. Fins que aquest li va fer el paquet i
“el limpia”, amb els betums
i els paquets de cigarrets, que venia d'amagatotis, va passar a millor vida. Això sí, amb la gargamella sempre regada
amb el vinet que tantes vegades havia xarrupat dintre els dominis de la família Andreu, allà en el Cable.
Tornant a les espardenyes els
usuaris freqüentaven les
espardenyeries, com la de la Pepa Hill Tutusaus, oriünda de Begues, que estava situada a la cantonada del
carrer Sant Bartomeu amb Sant Gaudenci. La Pepa, més coneguda per la Pepa Tiquet, era d'un tarannà i una bondat exquisida. Emprava tanta paciència com llargues eren les betes de les espardenyes. Curiosament
a la botiga li va posar per nom “La Sitgetana” , tot i que l’enunciat no estava en lloc gaire
visible i, el que són les coses, des de fa uns anys, al començament del carrer van obrir un local de degustació de cervesa amb el mateix nom. La
botiga va començar venent sabates i es va especialitzar amb les espardenyes. Ajudada per la
seva filla, la Florència Alexandre Hill, van calçar a la gent de pagès, als pescadors, i també a tots els components dels balls de la Festa Major.
Una altra espardenyeria, la de l’Elvira Ferrer i Ferret, va obrir a l’any 1940, en els baixos de la casa del
final del carrer Bonaire on hi vivien. Actualment amb la tercera generació darrera el taulell, despatxant
espardenyes. A l’Elvira la va ajudar la seva filla la Fina Albors i Ferrer i quan aquesta es
va casar amb en Bartomeu Muñoz, ell, després treballar al banc, també l’ajudava i així fins arribar al net, en Joan Muñoz Albors. La casa
on està ubicada conserva la singularitat de les cases del Sitges d’abans. Un establiment curiós per la senzillesa del traç de la seva arquitectura i per la decoració de la botiga, tan integrada amb el
blau de la vila marinera.
Per retrobar-nos
amb un altre establiment que conserva
l'encant de les botigues d’antany i dóna la sensació que el temps s'ha
aturat en la botiga que nosaltres anomenem la botigueta fonda. Situada, al peu de la pujada de l’ajuntament. L’espardenyeria data del 1946 quan va obrir les portes la
Delfina Ràmia Escorihuela, casada amb en Manel Cubillos. Va continuar l’activitat comercial la filla del matrimoni, la Montse
Cubillos Ràmia i el seu espòs en Josep Aleacar Casanovas i segueix amb l’activitat la seva filla. Un
establiment on tant es poden trobar sabates
com espardenyes . Amb una
decoració exterior molt peculiar.
En el número 8 del carrer Sant Damià hi havia l’espardenyeria de l’Agustina Martí Ill , la qual era cosina dels germans Jordi i Josep Ferret Roca. Aquests
dos germans es van quedar sense pares sent molt jovenets i ella els va acollir.
l’Agustineta es va casar, ja de gran, amb en Joan Cañellas Domingo que era vidu de la Catarina Mestres de cal
Liri. En Jordi va continuar amb el negoci i fins i tot va muntar un taller de
sabates de talles petites. Com que els temps no eren massa complaents amb les
economies familiars ells, igual que la Pepa, fiaven i aquesta facilitat els va
aportar una nombrosa clientela.
Actualment les espardenyes i les
sandàlies s’alternen amb les
bambes de diferents formes i colors i amb les xancletes que és la cosa més simple que existeix, una mica de plataforma i un parell
de tires passades per entre els dits.
Per no dir que es va descalç.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sutges el 22 de juliol del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada