Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de juliol 2016

DE LES ESPARDENYES A LES XANCLETES

     Era costum que la gent de la pagesia calçaven  espardenyes de betes, com també els pescadors. Igual els dies de feina que durant les festes quan, per a diferenciar, es posaven les més noves.   Els treballadors del calçat, per fer honor a l'ofici, arribada la festa, calçaven sabates negres, de xarol. Es va posar de moda aplicar una petita planxa de ferro en el retaló per tal que la picada fos encara més sorollosa, un sorollet que es feia notar i que contribuïa, també, a realçar qui les calçava. Com que les sabates eren negres i brillants, havien de tenir molta cura de mantenir-les sempre netes. Les de pell necessiten unes atencions, sobretot estar ben  embatumades de crema. Així abans de sortir al carrer es dedicava una estona a enllustrar amb betum i raspall.  Un detall que era tan generalitzat que fins i tot hi havia gent que, d'enllustrar sabates, n'havien fet la seva professió, el limpia. A la vila, circumstancialment un bon dia en va aterrar un.
   Ho explica en Jaume Andreu i Almirall en el seu curiós recull de vivències que va reunir en una interessant publicació. lEpifanio Cabaña Lerones va pujar en un exprés a Madrid amb destinació a Barcelona, i ho va fer sense disposar del corresponent bitllet. Durant el trajecte va haver de fer mans i mànigues per tal d'esquivar l'assetjament del revisor. Apropant-se el tren a Sitges,  el interventor el tenia acorralat i va preferir saltar del tren abans que l'enxampés. Segons explica en Jaume, es va arraulir en lúltim graó de l'escala  i quan aquest va entrar a l'estació es va donar impuls, al mateix temps que amb els braços i les mans es cobria el cap i  així va sortir rodolant fins que una columna de la marquesina de landana el va aturar. La seva inconsciència només li va perjudicar  un parell de costelles.
       Arribat amb tren i de mala manera, l'Epi, però va començar una nova etapa amb bon peu i d'aquí no es va moure. Amb el tamboret i la caixeta es posava en el lateral de la vorera de cal Xatet a frec de la porta de l'obrador de la pastisseria  Massó, i es valia d'una cadira de la terrassa del Xato per asseure els clients, aquells que tenia fixes i altres de passavolants. Repartia la jornada entre aquest lloc i la terrassa del Roy a sota mateix de la finestra del rellotger Obradors. Aquest i la seva muller  regentaven una rellotgeria en un petit local dels baixos de la casa de la família Texido. Un lloc immillorable per seguir, amb una meticulosa puntualitat, el pas del temps. Fins que aquest li va fer el paquet i el limpia, amb els betums i els paquets  de cigarrets,  que venia d'amagatotis,  va passar a millor vida. Això sí, amb la gargamella  sempre regada  amb el vinet que tantes vegades havia xarrupat dintre  els dominis de la família Andreu, allà  en el Cable.
   Tornant a les espardenyes els usuaris freqüentaven les espardenyeries, com la de la Pepa Hill Tutusaus, oriünda de Begues, que estava situada a la cantonada del carrer Sant Bartomeu amb Sant Gaudenci. La Pepa, més coneguda per la Pepa Tiquet, era d'un tarannà i una bondat exquisida. Emprava tanta paciència com llargues eren les betes de les espardenyes. Curiosament a la botiga li va posar per nom La Sitgetana , tot i que lenunciat no estava en lloc gaire visible i, el que són les coses, des de fa uns anys, al començament del carrer van obrir un local de degustació de cervesa amb el mateix nom. La botiga va començar venent sabates i es va especialitzar amb les espardenyes. Ajudada per la seva filla, la Florència Alexandre Hill,  van calçar a la gent de pagès, als pescadors, i també a tots els components dels balls de la Festa Major.    
       Una altra espardenyeria, la de lElvira Ferrer i Ferret, va obrir a lany 1940, en els baixos de la casa del final del carrer Bonaire on hi vivien. Actualment amb la tercera generació darrera el taulell, despatxant espardenyes. A lElvira la va ajudar la seva filla la Fina Albors i Ferrer i quan aquesta es va casar amb en Bartomeu Muñoz, ell, després treballar al banc, també lajudava i així fins arribar al net, en Joan Muñoz Albors.  La casa on està ubicada conserva la singularitat de les cases del Sitges dabans. Un establiment  curiós per la senzillesa del traç de la seva arquitectura i per la decoració de la botiga, tan integrada amb el blau de la vila marinera.
      Per retrobar-nos amb un altre  establiment que conserva l'encant de les botigues dantany  i dóna la sensació que el temps s'ha aturat en la botiga que nosaltres anomenem la botigueta fonda. Situada,  al peu de la pujada de lajuntament. Lespardenyeria data del 1946 quan va obrir les portes la Delfina Ràmia Escorihuela, casada amb en Manel Cubillos. Va continuar  lactivitat comercial la filla del matrimoni, la Montse Cubillos Ràmia i el seu espòs en Josep Aleacar Casanovas i segueix amb  lactivitat  la seva filla. Un establiment on tant es poden trobar  sabates  com espardenyes .  Amb una decoració exterior molt peculiar.
   En el número 8 del carrer Sant Damià hi havia lespardenyeria de lAgustina Martí Ill , la qual era cosina dels germans Jordi i Josep Ferret Roca. Aquests dos germans es van quedar sense pares sent molt jovenets i ella els va acollir. lAgustineta es va casar, ja de gran, amb en Joan Cañellas Domingo que era vidu de la Catarina Mestres de cal Liri. En Jordi va continuar amb el negoci i fins i tot va muntar un taller de sabates de talles petites. Com que els temps no eren massa complaents amb les economies familiars ells, igual que la Pepa, fiaven i aquesta facilitat els va aportar una nombrosa clientela.
    Actualment les espardenyes i les sandàlies  salternen amb  les bambes de diferents formes i colors i amb les xancletes que és la cosa més simple que existeix, una mica de plataforma i un parell de tires passades per entre els dits.  Per no dir que es va descalç.
                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sutges el 22 de juliol del 2016 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez