EL FOTÒGRAF DE LA TRINITAT ES JUBILA

Amb la facilitat de funcionament de les càmeres digitals, tothom es pot dir que ens hem convertit en retratistes. I si a més hi afegim un paisatge tan bonic com el nostre, amb un gran nombre de racons, d’una bellesa exquisida, sols cal posar l’ull i prémer el disparador. La resta és com bufar i fer ampolles.
L’entorn de l’ermita de la Trinitat, ofereix una temàtica fotogràfica sensacional, on s’hi barregen el blanc i el blau i de la combinació en resulta un contrast que enriqueix la fotografia. Són d’aquelles que impacten. També hi influeix que el llogarret sempre presenta un encant exclusiu, però més el dia de la seva festa, perquè al contrast al qual m’he referit s’hi afegeix el bullici. I és que la Trinitat sense aquest moviment característic de gent que va i ve, que entra i surt de la capella, del interior de la casa dels ermitans, resulta un indret millorable. A voltes la solitud, el silenci, provoca una certa feresa. Massa sols, massa a prop del cel, per guaitar a un horitzó traçat damunt de dos blaus, el d’aigua i el del cel, tan sols tacat per la bromera dels rissos que provoquen les ones, també pel balanceig d’alguna que altra vela blanca de les embarcacions que hi naveguen. Massa bonic, massa idíl·lic com per no voler compartir estona i encís amb amics i coneguts el dia del seu aplec.
I a mi m’agrada, m’encanta, observar el tràfec que mobilitza a les dones que en tenen cura, potser a elles més aviat els atabalarà aquest enrenou. No obstant quan la cosa es desenvolupa en pro d’una causa tant sitgetana, dubto que sigui una dedicació feixuga. Coneixent el entusiasme i la il·lusió que hi esmercen, el treball deixa de ser-ho, o al menys sembla que no ho sigui tant. La Rosó, amb el record posat amb la Remei, i junt també, fins fa poc, amb la lluïda tasca d’en Joan Martí, la sitgetana de caminar decidit, entrenat des de la seva passió per la muntanya, porta 39 anys en el càrrec d’administradora, superant l’etapa d’aquell altra recordat administrador que en va ser en Manel Bertrán, en “Xana” que si no vaig mal fixat, en total en va sumar 38.
Tota la plantilla, amb els titulars i altres que hi col·laboren, ja fa dies que planifiquen i organitzen fins els més mínims detalls, com pot ser disposar el tendal a la placeta i vetllar per a que no falti el canti amb aigua fresca i gotes d’anís pels músics de la Cobla.
I quan més o menys tot està sota control, aleshores és quan s’escau la fotografia de la temporada, feta per l’amic al qual, desprès de tots els mèrits assolits, per tantes sessions fotogràfiques a la placeta de l’ermita, amb tot l’honor que això comporta, un servidor, amb tota la modèstia i respecte que vull transmetre a la denominació, li he atorgat, sense encomanar-me a ningú, el títol de fotògraf oficial de la Trinitat. Per tant que millor per a nosaltres, els integrants de la Cobla, ésser retratats per en Pere Cosialls, entusiasta de la fotografia, de la sardana, del sitgetanisme i, des de fa tants anys, fent us de la potestat que li confereix el seu art, el seu ull visionari, la seva ànsia testimonial, ha plasmat totes les millores, obres i altres temàtiques que han tingut lloc en aquest indret. L’últim graó que ens separa del cel.
Seguint amb el costum, el qual per nosaltres ja s’havia convertit en una mena de tradició, en Pere ens lliura, a cada un, la fotografia a l’era del Vinyet, d’ermita a ermita. La repartidora té lloc moments abans de començar l’audició el dia d’aquesta altra festa tan nostra.
Aquest any, el fotògraf, ens ha fet saber que hem de buscar-li substitut, ja que per motius aliens a la seva voluntat no vindrà a retratar-nos. I vet aquí que ara m’adono que potser m’he precipitat en els protocols, amb els quals es regeix la vida laboral de les persones, perquè més que qualificar l’absència, amb un anunciat on hi faig palès el motiu de la jubilació, hagués estat més encertat parlar d’excedència, ja que si ens guiem pel nombre de sessions fotogràfiques realitzades, a l’ermita, aquestes no arriben als anys que són menester per a poder aconseguir una determinada jubilació. És clar, però, això ja seria entrar en aspectes laborals i de sindicalisme. L’art i la perseverança d’en Pere estan per damunt de tots aquests aspectes. Com a bon artista desconeix les lleis laborals i sort en té.
Hi ha un moment, però, on cal treure l’ull del visor de la màquina de retratar, perquè un altre sentit ens fa adonar-nos que no val a badar. El de l’olfacte. Les barbacoes fumegen i escampen olors apetitoses, ja ningú fa cas dels flaires revifadors de les herbes boscanes. Molt sensorials i molt relacionats amb la muntanya, tot el que vulguis, però porta-me’n d’aquests altres que acontenten el paladar i tot allò de més cap endins. L’arròs és a punt de ser tirat a la paella i des de fa molts anys en té també cura en Jordi Ferret, al qual, en el seu dia, seguint amb la meva tònica d’atorgament de títols, a benefactors i “pencaires” de l’ermita, li vaig plantificar, desprès dels mèrits assolits entre paelles i cassoles, el càrrec de xef de la Trinitat. Ningú me’l va discutir. Senyal que ho vaig encertar.
Entremig de totes aquestes singularitats, de tant en tant, la Carme Raventós, de can Pixabrosses, sortia al reduït replà de les escales, per les quals s’accedeix a la cuina des de l’exterior, i acoblant la mà a mena de visera per damunt les seies, semblava la viva imatge del navegant quan divisa terra. No es tractava d’això, tot i que estava molt avesada a aquest gest, per intentar localitzar a la seva família, quan treballaven a les terres de ca l’Amell, o en l’hort familiar que tenien a prop del Vinyet, era un gest que anava precedit per l’avís que el dinar estava a taula. Dona menuda i de gran facilitat de paraula, que es cobria el vestit de festa amb el davantal de trafegar, li agradava guaitar al ambient distès i festiu de l’aplec de la Trinitat. Conscient que hi aportava un ajut. Precisament, només encetada la primavera, quan havia de quedar amb la Rosó per pujar a endreçar l’entorn, es va avançar tot pujant l’últim graó que li faltava per arribar a dalt de tot.
Són imatges que no es repetiran. La fotografia ofereix un testimoniatge de gran valor documental, tanmateix també serveix per palesar les absències. O per constatar que els anys passen factura. Les fotografies que es facin a l’evolució dels quadres de la Moixiganga infantil, deixaran constància d’aquest bonic i meritós treball d’equip. Si més no, quan hagin transcorregut molts anys, els suficients per assentar un passat, el document fotogràfic es convertirà en una valuosa curiositat, la qual evidenciarà el canvi que propícia el pas del temps.
En Cosi, el fotògraf oficial de la Trinitat, té l’encert de retratar-nos com si el temps s’hagués aturat, sembla talment com si la façana es mantingués intacta, no millorem, però tampoc empitjorem que és del que es tracta. O tot forma part dels secrets i de la destresa del seu art ? De ben segur que tot influeix.
Que la seva excedència, no jubilació, sigui breu, per a poder tornar a quedar ben retratats.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de juny 2009 )