FLORIDES DE COLOR GROC

Potser no és gaire freqüent voler encasellar unes quantes florides amb un sols color predominant. Quasi tot, però, té una explicació. Si som una mica observadors ens adonarem que una de les primeres florides de l’any es produeix amb predomini del groc absolut. Té lloc quasi paral·lelament amb la florida dels ametllers que és d’una bellesa, aquesta última, per emmarcar, també floreix la mimosa. Una flor d’un groc intens que frondosa es desmaia entre la verdor del seu lànguid i esvalotat fullatge. El seu olor també és un xic predominant, molt característic, quasi embafador, tanmateix inconfundible. Aquí a la Vila aquesta flor acostuma a engalanar els espaiosos jardins de determinades cases particulars, amb tot, degut a la seva ubicació, quasi sempre hi trobem branques que jeuen cap a l’exterior i aquesta parcel·la de domini públic, de groc impactant, se’ns mostra lliure, com volent fer-nos partícips d’una natura que es vesteix d’un color cridaner, groc canari, avançant-se, una mica, a la primavera. A diferència de la flor de l’ametller que és molt senyora, fràgil, si preferim eliminar el terme femení, la del color groc es deix festejar, mostrant la seva beutat, a banda del seu medi ambiental, exposada dintre d’un gerro que decorarà, amb èxit assegurat, allà on sigui col·locat.
Una altra florida amb predomini d’aquest color que avui he intentat que sigui el protagonista principal de l’article, és la de la flor de l’argelaga. De primer també d’un groc intens i a mesura que transcórrer el temps, va adoptant una tonalitat que sembla li hagin aplicat una pàtina de rovell. No obstant aquesta flor es converteix en una mena de parany per a la persona que colpida per l’impacta de la seva bellesa, s’hi apropa fins a verificar la seva punyent i espinosa característica principal, la qual la fa rebutjable, quan hom intenta acariciar el seu colorit. Amb tot, l’argelaga contribueix a engalanar racons i extensions importants de la muntanya. Li confereix un colorit molt especial i perdurable, ja que quasi bé ningú perd el temps intentant emportar-se’n un pomell. És tanta la seva persistència, en quant a la durada de temps, en el paisatge d’aquests entorns, que el groc va decaient fins quasi convertir-se en una tonalitat acarbassada que té ben poc a veure amb la susdita tonalitat, la qual tant ens agrada contemplar.
Fins arribar a una altre espetec de groc d’una durada també considerable, em refereixo a la ginesta. Una planta que ja fa un temps que va iniciar la seva ornamentació floral, sigui dit de pas, tan pròpia dels verals que s’encaren vers la façana marítima. Igualment quan la tija de flor surt del seu arrelament, es despulla de forma quasi immediata i aquesta particularitat la fa molt vulnerable a les intencions de les persones, que de seguit pensem aprofitar-les com un element de decoració, d’obsequi a la mestressa de casa, a mena de delicat detall. No hi tenim res a fer, la seva fragilitat la fa escorredissa, de mirem i no em toquis.
Mireu, però, durant aquestes vigílies, les d’aquest diumenge, quan diuen que s’ha de celebrar la festivitat de Corpus, la flor que més ha predominat, al llarg del anys, és la que coneixem per flor de Sant Joan. D’un groc no gaire pujat, més aviat com un xic descolorit. La manca de contrast el supleix amb escreix l’aroma que desprèn. Quan els veïns dels carrers omplien, amb exultant abundància el disseny de les catifes, al migdia, principalment, l’olor de flor de Sant Joan era molt destacable. Per dir-ho en termes tradicionals, feia Corpus. De l’abundància, però, hem passat a la més absoluta misèria. Ho apunto amb aquestes termes paupèrrims degut a que les muntanyes que ens són més properes, ben poques mates hi trobarem, sembla talment com si la terra hagués engolit l’espècie, dintre les seves entranyes. Qui sap si aquelles collites copioses que en feien, per aquestes vigílies, aquells sitgetans que en baixaven sacs plens per a vendre a la gent dels carrers que confeccionaven catifa, dic, pot haver estat la causa d’aquesta mena d’extinció. Quelcom semblant, tot i que m’aparto del tema, passa amb els musclos. Els entesos diuen que no se’n fa cap, que les roques estan pelades com un jonc. Ho atribueixen a una mena d’alga que ha proliferat pel litoral i, de moment, ha extingit l’espècie. Si us hi fixeu, poc a poc, anem perdent detalls, quasi símbols, els quals complementaven la nostra, existència. Com pot ser l’olor peculiar de la flor de Sant Joan i el plaer de fer més d’una menjada de musclos quan s’apropaven aquestes dates del mes de Juny. Fa dies que recordo les prediccions d’un dels últims musclaires tradicionals, les d’en Joan Quatrecases, en Lliberato o, si ho prefereixen, el ros. Quan en les darreries de la seva vida, tant bon punt anava a fer musclos, ja ens feia saber que n’hi havia molt pocs, que cada any la cosa anava a menys. Mig no se’l creiem, mes aviat ho atribuíem a la fatiga de l’edat.
Tornant a la flairosa flor, aquesta sí que a diferència de les altres, la florida no es panseix, ni quasi bé tampoc la seva olor, tot i que perd intensitat. El pintor Salvador Dalí n’era un admirador, tant era així que les tenia repartides per molts racons de la seva casa estudi de Port Lligat. Fer-nos amb un pomell, avui , és una mica complicat, primer degut a l’escassetat i després perquè, al estar en perill d’extinció, l’han catalogat com una flor protegida. Dit en termes més entenedors, que no es pot treure del seu habitat natural.
No tot han de ser causes desfavorables a la nostra tradició. Des de fa molts anys els nostres cultivadors, per afició, de clavells, han treballat quasi ratllant la vesant d’investigadors, per tal d’aconseguir diferents colors de flor. Per dir que han aconseguit barrejar el blau i el grana en una sola flor, o també un blanc i blau, per tal de barrejar la tècnica floral amb les passions futbolístiques. Assolida aquesta perfecció, ja es pot creure tot. Els primers clavells que es presentaren a les corresponents exposicions, deurien tenia quasi la mateixa uniformitat, en quant al colorit, amb predomini del vermell, alguns blancs, els rosats... Eren, sens dubte, els colors més carismàtics. Poc a poc la variació ha anat assolint uns colors impensables. És clar que el groc també va estar entre els genuïns. I ves per on que aquests clavells de color groc, tot i que no sigui, el color predominant, els podem encabir com una altra de les florides d’aquesta tonalitat que vol fer honor al anunciat del article d’aquesta setmana.
I que quan aquest setmanari estigui quasi al carrer, tindrà lloc una nova edició de l’Exposició de Clavells, el pregó del nostre amic Lluís Curtiada en serà el preàmbul. La feina i la constància de tots els expositors, un any més, faran possible que en aquests dies es torni a parlar de clavells. Mireu que a la vida s’alternen molts afers meritosos, però el del cultiu dels clavells per a presentar-los a l’exposició, enguany n’és la 70ª edició, la confecció de les catifes per la festivitat del Corpus, la 57 ª i la 51 del concurs d’ornamentació de balcons i façanes, més que una florida de color groc, és, per complaença del poble de Sitges, sentir-ne molta estima, per parts dels protagonistes, i haver-ne trampejat de tots els colors.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny 2009 )