" FALTA CHICO "

Quan el turisme va desbordar determinades planificacions laborals, dintre el ampli ventall d’ofertes que es produïen, molts establiments lluïen un rètol com el de l’encapçalament, anunciant una mancança, específica, de ma d’obra. Altres s’especialitzaven una mica més en quant a la demanda , ho concretaven de la següent manera: “falta camarero”, “cocinero”, “persona para lavar platos” ... I fins i tot, a voltes, el text de la proposta laboral assolia un contingut rocambolesc: “Se necesita mujer para hacer faenas “. Es tractava, és clar, de proposicions honroses, malgrat la picaresca a que podia induir el redactat del cartell . La brevetat del entenedor missatge, tan com ho plantejo, també acostumava a estar escrit en castellà, de segur per les circumstàncies del moment i de pas per fer-ho més entenedor i, per tant, d’aquesta manera intentar aconseguir, quan més aviat millor, poder incorporar al nou treballador/a a la plantilla de l’establiment. Quan aquest indicatiu, el de la petició, derivada d’alguna que altra mancança, és feia visible al bell mig de la temporada estival, quelcom havia fallat entre uns i altres. A voltes el cansament, la tensió acumulada, per les llargues jornades laborals i pel neguit de la feina que desembocava en un cert i palès nerviosisme, propiciaven l’abandó, sense miraments, del lloc de treball. La causa més crítica es produïa quan el cuiner abandonava el vaixell, amb el menjador ple de gent i amb la paella als fogons, que també s’havia donat el cas. Feina hi havia, en aquells moments d’incertesa i tensió, quan no hi havia temps material per penjar el cartellet que acabés aportant el relleu, per a que l’olor de socarrimat no traspassés el llindar de l’ètica professional per part de la direcció de l’establiment i, per tant, per a que ningú s’adonés que la nau navegava a la deriva en qüestió de la manduca, ja que la rebel·lió a bord podia assolir escenes de dramatisme, o si més no, de mala bava per part dels comensals, no sabem el que pot ser pitjor. Ben pocs perdonen ensurts, titubejades, mentre hom es troba entaulat i gaudint del plaer que proporciona la bona cuina. Són uns instants determinats, apassionats, com per a que algú en malmeti el seu encant. Existeixen moments en la vida de les persones que són determinants per a la pròpia satisfacció, un dels tants és el de l’hora escollida per menjar. On no és aconsellable, ni trucar per telèfon, ni interrompre amb qualsevol pretext, molt menys amb la intenció de voler cobrar cap mena de factura. Home, si truquem a la porta amb la intenció de pagar, parlem-ne. En tot tractat o regla hi han excepcions.
De menys risc social era la feina del xicotet dels encàrrecs, perquè el que més havia de vigilar era no caure de la bicicleta si volia, de moment, preservar intacta la dentadura i la pell, fràgil, de colzes i genolls. En aquells anys, botigues de queviures, cansaladeries i pastisseries, tenien aparcades, a davant dels seus establiments, les bicicletes amb les quals es desplaçaven aquells eficients minyons. Existien llocs estratègics on la seva presència la delatava la potencia del crit que els reclamava. De la botiga de la Filomena i de la Maria de can Mas, allà en un raconet del Cap de la Vila, en sortia més d’un crit, al uníson, que fins i tot esborronava al guàrdia urbà que es trobava davant de la farmàcia: Nennnn! I al cap d’un moment, els pebrots, els préssecs, les albergínies... s’amuntegaven en la caixa disposada a davant del manillar i bicicleta i repartidor iniciaven el trajecte fins a la casa del client. El servei va minvar quan les compres de la gent de la colònia s’equipararen amb les de la gent del poble, fins i tot arribant a superar la quantia. Els botiguers de seguit s’adonaren que no els resultava rentable portar a domicili, a vegades, una minsa mesura, cent grams, de pernil dolç. I malgrat que no tenien que fer front a les despeses de la benzina, ho havien de fer per tal de satisfer l’oferta laboral que s’anunciava en el text d’aquells específics cartells. A partit d’aquí l’activitat del noi dels encàrrecs va iniciar la seva decadència, fins a quasi bé desaparèixer tan honrosa i simpàtica categoria laboral.
Dels pocs cartells que havia vist enganxats de manera permanent en els vidres d’una botiga, fins i tot tenint la plaça coberta, era al quiosc d’en Josep Mª. Jornet. Amb aquest detall, el que fa referència a la perpetuïtat del reclam laboral, l’amic deixava entreveure que la titularitat del lloc de treball no s’havia aconseguit del tot, existien dubtes, les quals derivarien, tard o d’hora, al retorn de les pretensions del anunciat. Potser perquè, un cop observada la manera de ser del xicot i recapitulant també a la seva, intuïa que no s’avindrien en el tracte diari. Home sensible, esperonat per la seva constant agudesa que li propiciava el seu instint fotogràfic, no deixava passar per alt cap detall. A voltes aquells minyons, pel que s’observava, el treien de polleguera i no podia per més que manifestar, en veu alta, les seva disconformitat. I aquesta exteriorització es convertia en un permanent cúmul d’incomprensions malhumorades per ambdues parts, fins que es produïa allò que ja s’intuïa, l’ajudant el deixava plantat. Arribat aquest moment, ja no li calia restablir el cartell de “falta chico”. Aconseguia la plaça, de manera immediata, el minyó que havia tingut la paciència d’esperar la baixa voluntària del seu antecessor i així successivament. Fins que va arribar l’Agustí Carbonell que va saber adaptar-se als costums de la casa, guanyar-se la confiança de l’amo. Mèrits que li va permetre aconseguir el comandament del quiosc del carrer Sant Francesc a títol d’encarregat general.
Disposar d’una persona responsable a la botiga li va significar a en Jornet, poder jubilar-se amb tota tranquil·litat i vet aquí com aquesta desvinculació dels neguits i el nerviosisme de la feina el van rejovenir. Des d’aquella recent encetada nova etapa, va passejar un altre tarannà molt més distés, més entregat a la Beatriu Àlvarez, la seva muller, la qual en els anys de la seva joventut, va ser la vocalista de l’orquestra els Iberos del Jazz que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, essent la Marisa, la germana de la Beatriu, la pianista. I el seu art fotogràfic aconseguí estar present en les moltes exposicions que organitzava i guardonat en nombrosos concursos. Va aconseguir fer realitat el seu desig, tancar-se durant hores en la foscor del laboratori i somiar en l’aparició d’una imatge que sobresortís per damunt les altres, tot sovint el seu somni es convertia en una realitat, per admiració de tothom.
Despuntar per damunt de la normalitat terrenal, em sembla a mi que també té repercussions en la que anomenem vida celestial. De ben segur que allà a dalt estaven mancats de personal amb visió fotogràfica i van penjar el cartell: “Falta retratista”. En Josep Mº. Jornet i Sentís, va ser l’escollit. Han triat bé, però a nosaltres ens han deixat sense un amic, el qual passejava, amb parsimònia, l’experiència dels anys viscuts i un magnífic enfocament fotogràfic que ara s’ha fet borrós per l’emotivitat que ha produït el seu comiat. Adéu-siau !
Que els de dalt triguin a penjar un altre cartellet.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de juny del 2009 )