DE CORPUS A SANT JOAN

Sento una enorme admiració per la tasca, abnegada i fructífera, que desenvolupen un grup no massa nombrós però entusiastes i eficients, integrat per de gent Sitges, els quals repartits per veïnats, quan s’estrena la vesprada de la vigília del diumenge de Corpus, es reuneixen per manipular la flor. La seva feina és massa entretinguda com per enllestir-la en la immediatesa d’unes quantes hores de la nit, manllevades al descans. Mentre té lloc aquest entreteniment floral, altres es dediquen a dibuixar el terra dels carrers. I els responsables de l’altar del Cap de la Vila, avancen en el plantejament decoratiu del entorn. Admiració i a la vegada una certa recança per la meva actitud de passejador i observador passiu, en lloc d’arremangar-me i intentar ajudar amb el que fos necessari. Aquest aparença que dec demostrar al passar de puntetes, com si a mi no m’anés la cosa, em fa sentir una mica malament. Sensació que s’aguditza quan hom recapitula i s’imagina les dificultats que comporta, actualment, voler mantenir aquesta tradició. No se si fent públic el meu pensament, quasi obsessiu, quan reconec aquesta passivitat, m’ajudarà a quedar bé amb mi mateix. Amb tot, és fàcil arribar a la conclusió de que si tothom fes igual la causa estaria perduda.
Entre dubtes i cavil·lacions, deixem-ho aquí, haig de manifestar que aquesta mateixa admiració la professo pel mossèn Josep Pausas, rector de la nostra parròquia, el qual amb el poc temps que porta entre nosaltres ha sabut aplicar un corrent integrador, involucrant-se amb les petiteses de la vida d’un poble. Implicació que és ben rebuda i ben vista per tots nosaltres. He escoltat dir, i crec que amb encert, que l’origen del nostre senyor rector contribueix a aquest apropament amb les coses de casa. Perquè Sitges i Vilafranca tenen en comú l’estima a les tradicions i un propòsit ben clar; fomentar-les i cuidar dels detalls per a que aquestes assoleixin el lluïment i, amb ell, el ressò que es mereixen. Crec que anem bé, sobretot en aquests moments difícils per a tots els sectors de la societat i, amb ells, sense descuidar-nos que a voltes es fan palesos senyals testimonials que la fe trontolla. Que les persones que estan al seu servei siguin franquejables, comprensibles, bons interlocutors, disposats a posar facilitats més que pegues, diu molt a favor de la comunitat a la qual representen. I per reblar el comentari, cal manifestar que feia goig la presència de la Moixiganga, durant la celebració de la missa, en la processó de Corpus. La seva majestuositat, la sobrietat i alhora vistositat de l’evolució interpretativa contribuïa a posar, encara que mal sigui dir-ho a aquestes altures, la pell de gallina.
Som a les vigílies de Sant Joan i el ressò d’una altra festivitat de polivalent tradició ens aporta un renovat al·licient per gaudir de la revetlla. La d’una nit que guarda la màgia que involucra a tothom. La coca, el foc, la visita al Hospital de sant Joan, la festa d’aquest indret del Poble Sec, fa que la nit més curta de l’any flairegi a pólvora i acomboï el patró de l’amistat que sota el mestratge de Sant Joan Baptista , la festa aconsegueix reunir a les famílies, als amics i al veïnat sota la mateixa percepció i manera de celebrar-la. És una nit on el silenci té la partida perduda. És una nit, per tant, de poc dormir. Són, en definitiva, unes hores de bullici, recompensades pel bagatge que arrossega des de fa tants i tants anys. Càlid com el resplendor d’aquelles fogueres que s’encenien arreu de la nostra terra i que espurnejaven com els estels del cel. Una brillantor que no s’ha d’afeblir mai, perquè en ella rau l’essència d’aquesta involucració de tots els qui estimem aquestes reminiscències de les nostres festes populars.
El veïnat del Poble Sec que s’ha expandit, a tort i a dret, quan arriba aquests dies acull a un nombre important de la gent de Sitges que viu, per dir-ho amb llenguatge familiar i entenedor, a l’altra banda de la via. Tant de bo un dia d’aquests que queden registrats en la Història local, puguem anar i venir sense topar amb l’escull de les vies del tren. Quan veiem això fet realitat ja ens podrem morir, mentre, és clar, hem de resistir per tal de poder-ne ser testimonis, no obstant que s’espavilin perquè potser ja no hi serem a temps. Aquestes coses van per llarg.
Deixant, per uns moments aparcat el progrés, i tornant al cordó umbilical que aglutina a la gent del Poble Sec, em ve al pensament a un amic que n’és veí i que precisament viu en un carrer que porta per nom el d’una Verge de consolidada anomenada, la del Perpetuo Socorro. En Cir Capilla ha conegut la dolçor de ben a prop pel fet de treballar en l’obrador del forn del carrer Sant Pere, a ca la Raimunda, on entre safates de dolços, tortells. Coques de la diada, també coïen el pa. Un cop jubilat ha estat assidu col·laborador del Prado i també del Retiro, en aquesta última Societat pel fet de ser-ne també soci. Per tant una persona imparcial que té per costum seure a la fresca del pati de casa seva i llegir el setmanari. I a partir d’aquest cap de setmana, guaitar des de la seva talaia al brogit de la festa del seu barri.
Abans d’arribar a aquestes vigílies de Sant Joan, però, ha tingut lloc un esdeveniment molt remarcable, tot i que aquest no tingui res a veure amb la tradició ni amb la cultura popular. Em refereixo a la posada en marxa de la nova terminal de l’aeroport del Prat. Demostro interès per apuntar-ho, perquè les primeres instal·lacions modernitzades pels avanços de l’època, les de fa uns 40 anys, van significar un lloc de visita força interessant i, alhora, secundat per molts altres ciutadans que compartien la mateixa dèria. Ja que una de les primeres sortides que es feia quan hom estrenava el primer cotxe, era anar fins a l’aeroport a passar la tarda. No hi havia problema per aparcar i l’al·licient principal era sortir a guaitar en aquella amplia terrassa que s’estenia a tot el llarg de la façana que s’abocava a les pistes. Per accedir-hi no calia passar per cap mena de control. Des d’allà l’espectacle estava garantit, fins i tot, si es donava el cas, podies seguir l’embarcament del familiar, amic, des de que pujava a l’avió, fins que s’enlairava fent-se diminut, resseguint el blau del cel, per acabar perdent-se en la llunyania. Tampoc hi havia gaire transit aeri i la presència dels avions a la pista era un signe majúscul de modernitat. Igualment no estava tan a l’abast de tothom poder fer un viatge amb avió, si més no els qui s’hi apropaven amb cotxe propi, acabat d’estrenar, ja era un pas endavant, poc a poc s’anirien incorporant la resta de sofisticacions i, un dia o altre, va arribar l’oportunitat de fer un viatge amb avió. El súmmum del somni fet realitat. Mentrestant, ens encuriosia veure de prop els avions, pel fet de que sense el cotxe semblava complicat poder arribar fins a peu de la pista. També agradava fer participar d’aquesta recreació visual al món de la modernitat, als amics i familiars que ens visitàvem i no havien tingut abans l’oportunitat de veure un avió de prop. Per obsequiar-los, amb la garantia de quedar bé, els portàvem fins a l’aeroport i allà, cofois, compartíem la seva admiració, com si en la sofisticació d’aquells avanços hi tinguéssim quelcom a veure. I és que volar ha estat un handicap, ara en diuen així, el fet d’aconseguir una fita, que ha esperonat moltes il·lusions.
Les vigílies de Sant Joan estan envoltades d’esdeveniments i de preparatius de revetlla. Tot això una setmana després de Corpus. L’estiu acaba de començar, un bon pòrtic.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juny 2009 )