PER SANT JOSEP, EL BROT AL CEP

La natura és sàvia, més que tots els avanços com aquest que es coneix com a intel·ligència artificial. L’únic que la fa anar una mica de bòlit és això del canvi climàtic. Per exemple, a causa de la bonança hivernal que fa que les temperatures siguin suaus, tot i que potser aquest any ha estat una excepció en què ha fet més fred i ha nevat molt a les muntanyes. També la pluja ha estat constant i han bufat vents que no estem acostumats a suportar, mentre els temporals de mar quasi no han deixat treva.

   És així com, a causa d’aquestes progressives pujades de les temperatures, observem que els ametllers, que floreixen ja ben entrat el gener, s’avancen una mica més del normal. També una de les flors més primerenques a florir és la mimosa. Però estaran d'acord amb mi que la flor de l’ametller és una petita obra d’art amb la qual la natura ens obsequia en ple hivern. És tan fràgil com bonica, i engalana els arbres com un esquitx de color que es vol avançar a la primavera contra tot pronòstic, perquè quan això passa encara falten uns mesos per arribar-hi.

     Ho ha descrit molt bé el ribetà Lluís Giralt i Vidal en el seu article de la setmana passada en aquestes pàgines de L’Eco, quan es refereix a les ravenisses blanques que, també durant l’hivern, posen un toc de color a les vinyes esmorteïdes; aquestes semblen sobresortir damunt una terra erma, però no és així.

   Aquestes ravenisses em tenen el cor robat: un altre esquitx de blanc que ens fa adonar que la terra mai no dorm del tot. Són tan fràgils, tan poca cosa, que el vent, per poc que bufi, no els dona treva. En aquests moments de calma, d’impàs al camp, la seva espurnejant blancor resulta tan dissimulada en un sol brot com molt vistosa quan les observem agrupades a sota les soques dels ceps.

   La gent de pagès és qui millor coneix l’evolució de la natura pel que fa a allò que tenen plantat. Amb el retorn d'aquestes pluges generoses, els sembrats verdegen i estenen una immensa catifa pels camps on s'ha sembrat. Mentrestant, no treuen l'ull de la vinya per observat si es compleix la predicció que diu: “Per Sant Josep, el brot al cep”.

   La festivitat de Sant Josep va ser la setmana passada i aquest cronista -a qui agrada caminar pel camp, escoltar-ne el silenci i seguir l’evolució d’aquesta natura que dona vida a tot el que creix sota la seva protecció- ha pogut observar com, efectivament, la vinya ja rebrota. Curiosament, ho ha fet una varietat, amb una insinuació de pàmpol, diminuts, mentre que l’altra té els brots embotornats, a punt d’esclatar, però li falta un no res per fer-ho.

   Com que els ametllers han florit abans , les fulles ja engalanen d’un verd elegant les branques, com es pot apreciar en el fons de la fotografia. També aviat, pels volts de Sant Joan, hauran crescut els ametllons que tant ens agradava menjar; inclús la seva pell vellutada ens semblava bona, fins que arribàvem a l’ametlla tan tendra que se’ns desfeia a la boca.

     Era un petit privilegi per a una joventut que gaudia de petits detalls que ens oferia la natura durant els passejos que fèiem, tot sovint, pel camp. Avui em costa pensar que hi hagi algú que es presti a menjar ametllons que, és clar, s’havien de menjar amb mesura per tal de no causar un col·lapse intestinal. 

   I amb tot això arribem a les portes de la Setmana Santa, quan també s’ha dit que, quan Nostre Senyor està exposat al Monument, les farigoles són més flairoses. Una altra herba boscana la florida de la qual és potser la més tímida de totes, però la seva flaire és tan captivadora que ens delatava quan, el Divendres Sant, després d’haver anat a menjar l’arengada a la muntanya, en portàvem un pom lligat a la motxilla o al sarró. Avui, si no portes l’arengada cuita de casa i no amagues les farigoles de la vista, et poden sentenciar a no sé què.

   Ben aviat les vinyes de les entrades del poble vestiran de verd el paisatge i faran honor al poema de Josep Maria de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”. Per sort, encara la vinya ens saluda quan arribem a casa, vinguem pel cantó que vinguem. I amb la seva verdor, donem la benvinguda a una nova primavera, flairosa i ufana.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2026)

LA QUIMETA, EN PERET I EL MESTRE

     En apuesta casa, Ca la Bet, hi va viure la Quimeta Bisbal. La casa estreta del costat  era l'escola hi va ser mestre en Froilan Franco.

   Eren els últims metres que em separaven del nucli de Puigmoltó quan em vaig trobar amb en Lluís Giralt i Vidal, de Sant Pere de Ribes, que va ser alcalde del seu poble i músic, entre altres honors. Després de saludar-nos, li vaig preguntar si sabia donar-me raó de la casa on va viure la Quimeta. Em va portar a ca la Bet, com anuncia la rajola incrustada a la façana.

   Uns dies abans havia fet un altre descobriment. En arribar al mateix lloc, vaig trobar una casa amb la porta oberta; a l’interior hi trafegava un home, al qual vaig preguntar: “Bon dia, sap on vivia en Peret?”. “Aquí mateix”, em va respondre, per a sorpresa meva. I encara em vaig sorprendre més quan va afegir: “Jo soc el seu fill”. 

   Continuàvem caminant amb en Lluís i s’atura davant d’una casa molt estreta i m’informa que allà hi havia hagut l’escola del poble. “I saps qui hi havia de mestre?”. Doncs, no. “En Froilán Franco Franco”. Ens aturem a parlar amb una senyora, la Rosa. Conversant amb ella, s’assabenta que escric a l’Eco. Diu que el compra, tot i que especifica que és l’Eco de Ribes, per afegir que porta més informació de Sitges que no pas de Ribes, però bé... 

    Hi vaig tornar un altre dia i allà hi era ella, la Rosa Pañella, que va venir de Campdàsens a Puigmoltó i aquí va seguir escoltant el silenci de les nits. Ah!, per a més casualitat, és germana d’en Josep Pañella, que es va casar amb la sitgetana Mercè Milà, filla del pintor, i que va treballar bona part de la seva vida laboral amb la família Albareda, els recaders.

  Tots els esmentats tenen relació amb Sitges. La Quimeta Bisbal, perquè hi venia a vendre a la plaça les verdures que collien a la sínia. Feia el viatge damunt d'un carret tirat per un burret. I, com que tots sabem com les gasten aquests animals, aquest no era una excepció: sovint es quedava parat a la carretera i, ni cap endavant ni cap enrere, no es movia ni obeïa. Ja podia cridar "arri!" la persona que el comandava; així es quedaven fins que l’animal decidia reprendre la marxa. La seva tossuderia, fins i tot, es va prendre com a model, perquè quan algú es posava de través, fos nen o no tan nen, se li deia: “Ets més tossut que el burro de la Quimeta”.

    L’altre veí que es desplaçava a Sitges era en Peret Muntaner. En preguntar-li al seu fill Joan on vivia, tot seguit li vaig dir que un servidor era de Sitges i que coneixia el seu pare de la plaça, on ell va treballar durant molts anys. Vaig posar en relleu que cada dia feia a peu el trajecte que ens separava. I l’home va afegir: “Una vegada, a l’Eco, hi havia un escrit que s’hi referia”. Vatua! Aquell el vaig fer jo. Coincidència rere coincidència.

    També va ser casualitat coincidir amb en Lluís i que m’indiqués que, en aquella casa que va ser l’escola, el mestre fos l’amic Froilán. Ell era un apassionat de l’escola rural, l'escola pública i moltes vegades s’hi referia, mostrant per aquestes escoles una gran predilecció. Es notava quan ho explicava.

   Eren tantes les seves inquietuds que va crear, entre els alumnes de l’Escola Esteve Barrachina, el que es coneixia com a Club d’Amics de l’Eco, on cada setmana col·laborava un alumne. Aquesta iniciativa li va valer que l’Ajuntament li atorgués la Ploma d’Or.

   Va donar molt de si, la passejada amb l’amic. I encara no vull acabar aquí: el juliol de 1999 es va presentar al Castell de Ribes l’Orquestrina La Moderna, creada per l’Esteve Molero per rescatar de l’oblit ballables que havia arranjat en Josep Rossell, “en Quirico”, per a la seva orquestra. En Molero va posar a l’Orquestrina el nom de “La Moderna” en record de l’anunci de la botiga que regentava la filla del músic ribetà, la Mercè Rossell, a la plaça Marcer de Ribes.

  Entre els seus components hi havia el mateix Lluís Giralt, en Gerard Lligades (fill de músic i la seva mare filla de la Quimeta) i en Xavi Pascual (de Puigmoltó)... He començat fent un tomb per Puigmoltó i he acabat amb música, perquè existeixen lligams musicals amb el llogaret. I amb la fotografia també, oi, Jordi Piqué?, el sitgetà emparentat amb la família de la Quimeta i que viu també a Puigmoltó.

    I amb aquestes melodies... m’acomiado de Puigmoltó.

        

                                            J.Y.M.

  

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2026)

SITGES-SANT PERE DE RIBES

   Fa un parell de setmanes, en un d’aquests apartats singulars i universals de les xarxes socials,  hi vaig penjar una fotografia  de l’estació de fa uns anys. Com a detall suplementari, la imatge mostrava una visió original, si més no, diferent d’aquest lloc. Era una presa feta a la nit, i entre la foscor hi sobresortia una feble il·luminació que resultava suficient per fer-la encara més atractiva. Tampoc era cap hora, el rellotge marca les 19’15, no obstant la solitud del lloc es presta a endevinar que correspon a un dia d’hivern. Els bancs encara són de fusta i més enllà, la foscor no ho deixa veure amb prou precisió, s’insinua la campana. 

   Fins aquí un retrat de la nostra estació que entre les penombres, malgrat la poca activitat que registra en aquella hora, pel pensament hi aflueixen altres imatges relacionades en aquest espai tan concret. De quan el responsable principal l’anomenàvem el “jefe”. Paraula, no càrrec, que amb la normalització lingüística, ha estat substituïda per “cap d’estació “.  I tot i que es diu que l’hàbit no fa el monjo, determinats uniformes contribuïen a conferir prestigi, ni que fos a una estació de tren. El responsable i els factors vestien amb  pulcritud i elegància, com de funcionari de ministeri: pantalon i americana blaumarí i gorra de plat amb la coberta de color vermell. Recordo que els botons de l’americana eren daurats i portaven gravat una locomotora de tren.

   Degut a que no existia la megafonia, la gent estava amatent al quarto del comandament, perquè, prèviament, el maquinista demanava entrada i el senyal corresponent era una trucada interna i aquest timbre  posava en sobre avis de la proximitat del comboi. Ho oficialitzava la presència de la persona encarregada de donar l’arribada i la sortida, el qual feia repicar la campana avisant de la immediatesa. Una vegada tots els passatgers havien accedit als vagons, l’home aixecava una banderola, de color vermell, replegada, a la vegada que feia sonar un xiulet. Quan es feia fosc, substituïa la banderola per un fanalet, amb llum de petroli, en el qual un vidre era tintat de vermell i un altre de verd. 

     Amb el temps el xiulet de l’encarregat de donar les sortides es va com a sofisticar, aconseguint una tonalitat característica. So que no va trigar gaire a imitar el lloro que tenia la família  Verdú-Garcia, engabiat i penjat a la paret del balcó que dóna davant mateix de l’estació. Un lloro al qual li vaig dedicar, fa  anys, un article. Tanta n’era la perfecció que els trens marxaven, el maquinista pensava que provenia de la persona encarregada. Les habilitats de la bestiola van sen censurades per l’autoritat ferroviària corresponent, quasi ordenant la reclusió a l’interior de la casa. Mesura que sembla ser va durar poc, perquè els maquinistes també reberen instruccions de no marxar fins a comprovar la presència del ferroviari, els quals ja vestien de manera més informal.

     La fotografia mostra un altre detall que no ha passat desapercebut per a la gent de Ribes. Aquest  punt de llum que propaga el cartell lluminós que anuncia: Sitges– Sant Pere de Ribes. En Lluís Giralt i Vidal que és ribetà amb pedregui, músic i ha estat alcalde del seu poble, en les mateixes xarxes on vaig penjar la fotografia, es lamentava  de que  havia estat suprimit  l’acompanyament informatiu del poble veí. L’omissió potser es deguda a que actualment no calen altres especificacions de lloc, doncs tothom està informat dels destins que volen emprendre. Avui Sitges i Ribes, per aquells que no disposen de mitjà de locomoció propi, estan units per un servei públic de transport. Abans oferia aquest mateix servei en Rupert Rafel  que posava a disposició l’autocar corresponent.

  Tot i que més d’un, per estalviar-se el import del bitllet, feien el trajecte en bicicleta. O com en Peret de Puigmoltó que venia o anava caminant fins el seu destí. L’home, junt amb altres companys tenia cura de la neteja del poble, era quan s’escombrava a mà i es recollia la brossa amb una senalla, sense fer soroll, ni aixecar pols. Aprofito ara que m’hi refereixo,  fer esment a una normativa  aprovada per l’equip municipal corresponent, en la dècada dels quaranta, on es feia palès  que es sancionaria als estadants de les cases que no escombressin el tros de carrer que els pertocava. Un costum que ha desaparegut, com la pròpia normativa. Tot i això, pel fet de  tenir ben assolit la responsabilitat de la netedat, dues veïnes molt properes, la Maria Matas i la Ramona Vendrell, les quals comparteixen veïnatge, en aquest començament del carrer Jesús, encara avui escombren i reguen el tros de carrer de davant de les seves  respectives cases. Com també ho fan les bessones, la Joana i la Rosa Maria Alexandre, les quals, a més, són continuadores del costum d’emblanquinar  la façana de casa seva. Ho hem pogut descobrir gràcies a questes tecnologies que ho xafardegen tot. Tenia lloc en els dies previs a rebre la visita de la imatge de Santa Tecla, l’escampall de pots, galledes i brotxes a les seves mans, ofereixen una visió gens freqüent en els costums de les famílies actuals.

    El nom de Sitges apareix com a únic anunciat en la nostra estació i als ribetans de soca-rel es planyen de l’omissió del nom del seu poble, com a identificació de proximitat. Que tot i aquesta, cal emprar un mitjà de locomoció. Resulta que en Lluís Blay, que s’havia casat amb la Carme Roig de ca la cadiraire, van anar a viure a Ribes i  l’home  va trobar feina a la brigada municipal de Sitges, quan aquesta pavimentava el carrer Illa de Cuba. De manera que en Blay es feia portar fins a la feina amb taxi. Un detall que va captivar la curiositat de la gent d’aquí, perquè els resultava com a surrealista que el manobre arribés a la feina amb xofer particular. Com si de l’empresari es tractés.

    Queden pocs dies per a que passi un tren amb una nova destinació. Sortosament les persones som lliures de prendre les nostres pròpies decisions: hi podem pujar o deixar que passi.

                                                                                            J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2015 )