SITGES-SANT PERE DE RIBES

   Fa un parell de setmanes, en un d’aquests apartats singulars i universals de les xarxes socials,  hi vaig penjar una fotografia  de l’estació de fa uns anys. Com a detall suplementari, la imatge mostrava una visió original, si més no, diferent d’aquest lloc. Era una presa feta a la nit, i entre la foscor hi sobresortia una feble il·luminació que resultava suficient per fer-la encara més atractiva. Tampoc era cap hora, el rellotge marca les 19’15, no obstant la solitud del lloc es presta a endevinar que correspon a un dia d’hivern. Els bancs encara són de fusta i més enllà, la foscor no ho deixa veure amb prou precisió, s’insinua la campana. 

   Fins aquí un retrat de la nostra estació que entre les penombres, malgrat la poca activitat que registra en aquella hora, pel pensament hi aflueixen altres imatges relacionades en aquest espai tan concret. De quan el responsable principal l’anomenàvem el “jefe”. Paraula, no càrrec, que amb la normalització lingüística, ha estat substituïda per “cap d’estació “.  I tot i que es diu que l’hàbit no fa el monjo, determinats uniformes contribuïen a conferir prestigi, ni que fos a una estació de tren. El responsable i els factors vestien amb  pulcritud i elegància, com de funcionari de ministeri: pantalon i americana blaumarí i gorra de plat amb la coberta de color vermell. Recordo que els botons de l’americana eren daurats i portaven gravat una locomotora de tren.

   Degut a que no existia la megafonia, la gent estava amatent al quarto del comandament, perquè, prèviament, el maquinista demanava entrada i el senyal corresponent era una trucada interna i aquest timbre  posava en sobre avis de la proximitat del comboi. Ho oficialitzava la presència de la persona encarregada de donar l’arribada i la sortida, el qual feia repicar la campana avisant de la immediatesa. Una vegada tots els passatgers havien accedit als vagons, l’home aixecava una banderola, de color vermell, replegada, a la vegada que feia sonar un xiulet. Quan es feia fosc, substituïa la banderola per un fanalet, amb llum de petroli, en el qual un vidre era tintat de vermell i un altre de verd. 

     Amb el temps el xiulet de l’encarregat de donar les sortides es va com a sofisticar, aconseguint una tonalitat característica. So que no va trigar gaire a imitar el lloro que tenia la família  Verdú-Garcia, engabiat i penjat a la paret del balcó que dóna davant mateix de l’estació. Un lloro al qual li vaig dedicar, fa  anys, un article. Tanta n’era la perfecció que els trens marxaven, el maquinista pensava que provenia de la persona encarregada. Les habilitats de la bestiola van sen censurades per l’autoritat ferroviària corresponent, quasi ordenant la reclusió a l’interior de la casa. Mesura que sembla ser va durar poc, perquè els maquinistes també reberen instruccions de no marxar fins a comprovar la presència del ferroviari, els quals ja vestien de manera més informal.

     La fotografia mostra un altre detall que no ha passat desapercebut per a la gent de Ribes. Aquest  punt de llum que propaga el cartell lluminós que anuncia: Sitges– Sant Pere de Ribes. En Lluís Giralt i Vidal que és ribetà amb pedregui, músic i ha estat alcalde del seu poble, en les mateixes xarxes on vaig penjar la fotografia, es lamentava  de que  havia estat suprimit  l’acompanyament informatiu del poble veí. L’omissió potser es deguda a que actualment no calen altres especificacions de lloc, doncs tothom està informat dels destins que volen emprendre. Avui Sitges i Ribes, per aquells que no disposen de mitjà de locomoció propi, estan units per un servei públic de transport. Abans oferia aquest mateix servei en Rupert Rafel  que posava a disposició l’autocar corresponent.

  Tot i que més d’un, per estalviar-se el import del bitllet, feien el trajecte en bicicleta. O com en Peret de Puigmoltó que venia o anava caminant fins el seu destí. L’home, junt amb altres companys tenia cura de la neteja del poble, era quan s’escombrava a mà i es recollia la brossa amb una senalla, sense fer soroll, ni aixecar pols. Aprofito ara que m’hi refereixo,  fer esment a una normativa  aprovada per l’equip municipal corresponent, en la dècada dels quaranta, on es feia palès  que es sancionaria als estadants de les cases que no escombressin el tros de carrer que els pertocava. Un costum que ha desaparegut, com la pròpia normativa. Tot i això, pel fet de  tenir ben assolit la responsabilitat de la netedat, dues veïnes molt properes, la Maria Matas i la Ramona Vendrell, les quals comparteixen veïnatge, en aquest començament del carrer Jesús, encara avui escombren i reguen el tros de carrer de davant de les seves  respectives cases. Com també ho fan les bessones, la Joana i la Rosa Maria Alexandre, les quals, a més, són continuadores del costum d’emblanquinar  la façana de casa seva. Ho hem pogut descobrir gràcies a questes tecnologies que ho xafardegen tot. Tenia lloc en els dies previs a rebre la visita de la imatge de Santa Tecla, l’escampall de pots, galledes i brotxes a les seves mans, ofereixen una visió gens freqüent en els costums de les famílies actuals.

    El nom de Sitges apareix com a únic anunciat en la nostra estació i als ribetans de soca-rel es planyen de l’omissió del nom del seu poble, com a identificació de proximitat. Que tot i aquesta, cal emprar un mitjà de locomoció. Resulta que en Lluís Blay, que s’havia casat amb la Carme Roig de ca la cadiraire, van anar a viure a Ribes i  l’home  va trobar feina a la brigada municipal de Sitges, quan aquesta pavimentava el carrer Illa de Cuba. De manera que en Blay es feia portar fins a la feina amb taxi. Un detall que va captivar la curiositat de la gent d’aquí, perquè els resultava com a surrealista que el manobre arribés a la feina amb xofer particular. Com si de l’empresari es tractés.

    Queden pocs dies per a que passi un tren amb una nova destinació. Sortosament les persones som lliures de prendre les nostres pròpies decisions: hi podem pujar o deixar que passi.

                                                                                            J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2015 )