LA FONT DEL FERRO

  

                                        La versió moderna de la Font del Ferro

    Diuen que quan es té set no hi ha  res millor que l’aigua, una conclusió que molts hi estaran d’acord i altres no, com passa amb tot. Però el cert és que sempre que ens hem adonat que estem a prop d’una font ens sentim atrets per apropar-nos-hi, ni que sigui per veure on està ubicada i de pas deixar que el rajolí llisqui per la gargamella i, al mateix temps, que ens sedueixi la seva frescor.

    Jo recordo que al principi que els de casa van tenir cotxe, una de les sortides que es feia era per anar a omplir les garrafes d’aigua, ni que fos a Canyelles, era quan l’aigua que sortia de les aixetes del poble no es podia beure ni tampoc servia per a cuinar. Desprès, amb l’excusa de l’aigua ja vam anar allargant el recorregut, tot i que continuava sent les més properes, les fons de les Deus i les Dous a Sant Quintí de Mediona. Una mica més enllà la font del Bosc. On no sempre era arribar i omplir, més d’una vegada s’havia de fer cua. També passava que, anant a buscar aigua, s’acabava omplint unes garrafes de vi, solament calia coincidir amb algun oriünd de l’indret que pregones les excel·lències del vi que allà es feia, per deixar mig en l’oblit l’aigua i anar a la recerca de la bota del vi.

   Moltes de les fonts que trobaven en aquest recorregut aiguader rajaven dia i nit i aquest detall ens meravellava i també provocava una certa recança, al veure com l’aigua, a simple vista, no s’aprofitava, mentre pensàvem el bo que seria que la tinguéssim a casa. També es dona la coincidència que en molts pobles a la plaça principal hi trobem una font i aquest fet, encara que no es tingués set, convidava a accionar l’aixeta per a fer-ne un traguet, llevat que un cartell, prèviament, anuncies que l’aigua no era potable. Això acostumava a passar en aigües d’aquelles que rajaven sempre i, per precaució, les autoritats sanitàries aconsellaven no veure’n. De la qual cosa acostumaven a no estar-hi d’acord els oriünds de l’indret, quan exposaven: “jo n’he begut sempre i no m’ha passat mai res”. A altres els hi sabia greu, tot i que l’aigua es perdia muntanya enllà, que els forasters hi omplissin les garrafes.

    Tot això ve a tomb perquè la companyia de l’aigua, amb col·laboració amb l’Ajuntament, durant aquests dies de Festa Major, ha disposat unes fonts, en uns punts determinats del poble, per a que la gent que ho desitgi en pugui beure per aplacar la set i per a no deshidratar-se, un factor molt a tenir en compte quan la calor és extrema. 

    Encara que a molts, si els dones a escollir, tot i que també diuen que l’aigua fa la vista clara,  prefereixen la cervesa, d’aquí la gran quantitat de litres que se’n consumeixen, malgrat que quan aquesta fa la bollidura pot passar que la vista s’enterboleixi. Tanmateix l’aigua és tan sosa... i també es diu d’aquesta que cria granotes. Total, excuses per continuar xarrupant d’altres budes també anomenades refrescants.

    Per les muntanyes que envolten la ciutat de Barcelona, al centre mateix es troba la famosa Font de Canaletes, molt concorreguda, hi ha  repartides unes fonts que tenen una guanyada popularitat, com la Font del Ferro, la dels Enamorats, la Font del Gat, que fins i tot se li ha dedicat una cançó i una sardana, i  que la seva lletra és,  o era,  coneguda per tothom: “Baixant de la Font del gat/ una noia una noia, baixant de la Font del Gat/ una noia i un soldat/ pregunteu-li com es diu/ Marieta, Marieta/ pregunteu-li com es diu/ Marieta de l’ull viu/ Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro, figues de moro./Que portes en aquest cistell?/ Figues de moro i un clavell/ I el clavell per a qui serà?/ Per la mare, per la mare./ I el clavell per a qui serà?/ Per  la mare per anar a ballar”.

    Aquests dies no s’ha parat de ballar i beure de les fonts d’aigua repartides pel poble, que jo he batejat aquesta com la Font del Ferro, per la seva construcció  metàl·lica. Altres han preferit  xarrupar dels sortidors de cervesa, amb l’excusa que feia calor i era Festa Major. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2025)