LA MARE DE LA CELESTE

                                    

                          Quadre pintat per en Joan Yll Zarrán

   La postura de la senyora que apareix en el quadre era molt habitual entre les dones dels pescadors que vivien als carrers que fan pujada i baixada d’aquest indret de Baix a Mar. En qualsevol moment sortien a guaitar el mar, i ho feien amb el davantal d’estar per casa. Moltes vegades aquesta presència es produïa en el moment d’anar a acompanyar l’espòs quan sortia o quan arribava amb la barca.

   En tot moment era una observació que satisfeia la gent que vivia tan a prop del mar. Com que les seves cases eren ombrívoles, tenien la necessitat de sortir per contemplar-lo; la seva mirada es perdia en la llunyania mentre deixaven que el temps anés passant lentament, alhora que es recollien el davantal amb una mà i el plegaven al biaix, adoptant una posició de repòs.

   Aquest quadre el va pintar el meu oncle Joan. En la pintura, la posició dels braços i de les mans evidencia una actitud d’espera, d’apuntalar-se mentre contempla el paisatge. Quan el va tenir pintat, el va exposar a la botiga i no va tardar gaire a rebre la visita de la Celeste Claramunt, la qual va identificar la senyora que hi apareixia com la seva mare, cosa que bé podria ser per la proximitat d'on vivia. Aquesta identificació va fer que la Celeste li comprés el quadre a l’artista, ja que no es podia imaginar que el retrat de la seva mare anés a parar fora de l’entorn familiar.

   Tot això ve a tomb ara que som a tocar de la festivitat de Sant Pere, el seu pare es deia Pere Claramunt i era fuster. La veu popular el coneixia com a en “Pere Corredisses”, perquè sembla que sempre corria més que no pas caminava, ja que era un home molt actiu. La seva filla Celeste, juntament amb la seva germana, la Maria Assumpció -que es va casar amb en Joan Ciré-, tenien predilecció pels seus pares. Per això, quan en Pere va morir, la Celeste va estar sempre amatent a recuperar peces de mobiliari fetes per ell, les feia restaurar i els trobava un lloc a casa seva.

   Era una casa molt estreta i poc fonda que, passats els anys, ella i els seus van fer enderrocar per construir-hi uns pisos; aquests nous habitatges mantenen la fisonomia de l'estretor esmentada, però ella els va voler dotar d'uns arcs que fan la façana diferent de la resta de les cases. Una casa que mira al mar i de la qual els seus habitants, tot i que no eren família de pescadors, tenien una gran predilecció per ell. Es comportaven com totes aquelles veïnes que a l’hivern, després de dinar, s’asseien en aquell muret construït per evitar que els temporals arribessin fins a les primeres cases dels carrers que s’hi aboquen. I,  allà, sargien la roba, totes amb el davantal posat i el mocador blanc estes a damunt del cap per protegir-se del sol.

   Quan la Celeste es va casar, regentava amb el seu marit el forn de pa al carrer Nou. Van tenir la mala fortuna que, durant la guerra, van matar-li el marit, tal com li va passar a l’Antònia, que tenia el forn just a la pujada de l’Ajuntament, on avui hi trobem la seva neta, la Marta. Aquestes luctuoses circumstàncies van fer que les dues dones, a partir de llavors, treballessin juntes al forn de l’Antònia; elles mateixes amassaven, enfornaven i venien el pa. Per aquest motiu, l'establiment era conegut popularment com “el forn de les vídues.

   El pas del temps va fer que alguns dels forners que hi havia al poble s’ajuntessin i formessin una cooperativa coneguda com “La Panificadora”, ubicada al carrer que porta el nom del patró dels forners, Sant Honorat. Allà, la mateixa Celeste venia el pa en un espai que li van habilitar, i hi va treballar fins que es va jubilar, mentre que en Tianet Carbonell el repartia per les fleques que hi estaven associades.

   Dilluns és Sant Pere i, en honor d’aquesta festivitat, he volgut aportar el record d’en Pere Claramunt i de tants Peres com hem conegut, com ara l’estimat Pere Jou Mirabent, net de l’escultor. Aprofito també per felicitar els nostres veïns de Sant Pere de Ribes, que celebren la seva Festa Major. I si la setmana passada tancava l’article amb la lletra d'aquella cançoneta que es referia a les habilitats caçadores de Sant Joan, ara ho faig amb una altra de no menys popular: “En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor”.

                                                    J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2026)

La "TORERETA" DE LLANA

   Els complements de vestir són molts i variats. A l’estiu potser també en sobren molts, perquè el que es tracte és d’anar fresc, tot i que la manera de vestir anava en consonància amb la feina que es feia i si l’ocasió requeria anar mudat així es contemplava. 

      L’altra setmana em referia a determinats balls que es celebraven en les dues Societats, fos hivern o estiu, quan s’esqueia la celebració  d’un ball dels anomenats de societat, els homes vestien amb “traje” i les senyores anaven elegantment vestides. 

    Fora d’aquests ambients la gent, pel que fa al dia a dia, vestia de manera normal, tanmateix existien detalls que complementaven aquesta rutina. Sobretot a l’hivern quan calia resguardar-se del fred, i depenen de l’activitat que es desenvolupava, calia abrigar-se molt més. Com era el cas de les sitgetanes que anaven a vendre a la parada que tenien a la plaça, degut a que havien de passar hores de peu. En un lloc on predominava la frescor ambiental, el més principal era portar els peus ben abrigats i desprès la resta del cos, que tampoc se’l podien tapar massa, perquè si ho feien limitaven els moviments. D’aquí que moltes d’elles fessin servir la “torereta” de llana per tapar-se la part superior del cos, deixant al descobert i lliures els braços.

    I dintre aquest costum, la cosa es diversificava segons despatxessin: carn, peix o verdura. Així els carnissers i les carnisseres vestien bata blanca i davantal blanc les peixateres i les polleres. Mentre era freqüent els davantals variats entre les que  despatxaven les verdures. La majoria d’aquestes venedores portaven la “torereta”. Com la  Genoveva, la  Remei del peix... I carnisseres com la Pepeta Mestre, esposa d’en Marià Alemany, home de “traje” blau marí, i mare d’en Joan i la Juanita, que vestien bata blanca i que també tenien parada a la plaça.  Les seves altres dues germanes eren l’Eva i l’Àfrica, questa darrera casada amb el Sr. Mascaró de Vilafranca, propietari de l coneguda empresa de vins i licors. Una altra carnissera, la Nieves Piquer, esposa d’en Bartomeu Plana, tenien parada de carn al mercat. Ella, a més d’un ben confeccionat monyo, també vestia amb la “torereta” de llana fosca.

     Es dona el cas que els carnissers com els germans Manel i Daniel Muntané, el primer vestia amb americana i corbata i el segon amb “traje” complert i la corresponent corbata. Potser eren dels pocs que “s’entrejaven”  per anar a vendre a la plaça. Després a en Manel i en Daniel, només els calia treure’s la bata blanca i ja estaven mudats per anar a prendre el cafè al Prado. 

    Entre les sitgetanes de “torereta” sobresortien l’Antonia Serra Artigas, esposa d’en Joan Masip Poch i la seva cunyada la Carme Masip Poch, que venien els productes de la sínia que es coneixia pel mateix nom i que s’estenia des de la carretera de Vilanova fins a tocar el carrer Espalter. A la casa sempre hi trobaves a la Isabel Masip Poch, que tenia cura del bestiar: gallines, pollastres i conills. Les dues cunyades acudien al mercat agafades de bracet i marxaven cap a casa de la mateixa manera, mentre sostenien un cabasset de vímet, sense deslliurar-se del davantal. Oferint una imatge de la dona treballadora que torna a casa desprès d’haver estat darrera el taulell a la parada de la plaça.  A la tarda totes les tres dones ajudaven a  collir les verdures que l’endemà portarien a vendre. 

    La mateixa imatge oferia la Montserrat Mercè de ca la Dionisia, tot i que ella vestia unes “toreretes” més vistoses, no tan fosques i uns davantals més extremats, que s’avenien més amb el seu tarannà modern i  alegre. L’edat també influïa en les maneres de vestir.

    Les “toreretes” de llana han estat un complement amb el qual hem identificat a moltes sitgetanes, com les esmentades i també a la Celeste Claramunt, cunyada d’en Joan Ciré i gran admiradora de l’obra del seu pare, que era fuster i que ella, treball que havia fet el seu pare, si el podia recuperar, el feia restaurar  i el conservava  com una gran obra, on hi avocava tota la seva estima.  

        Les modes en el vestir han canviat molt i amb elles s’ha perdut aquella imatge, tan senzilla i familiar, d’aquelles sitgetanes que es tapaven la part superior del cos amb la “torereta”, que en català és la valona,  i a sota el davantal. O com també les maquinistes que cosien sabates i, sense treure’s el davantal, només s’abrigaven el cos amb la peça de llana esmentada, sortien al carrer sense cap altre mirament.        

        Això sí, quan calia anar al ball tothom es mudava.   

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2025)

GENT DE CORREDISSES

   Els motius pels quals determinada gent del poble han aconseguit una reconeguda popularitat, han estat molts i de diferent índole. Com en Pere Claramunt que era fuster d’ofici i  pare de la Celeste Claramunt  i la Maria Assumpció Claramunt . Sembla ser que el seu temperament el feia anar sempre ràpid, quasi corrent. Tant era així que aquesta veu popular, a la qual moltes vegades em refereixo, el va passar a anomenar en Pere corredisses.

    El seu tarannà tan bellugadís, tampoc  no el deixava concentrar-se en la seva feina i això feia que aquesta no tingués uns acabats massa polits. Però aquest, diguem-ne defecte, si així el podem considerar, ho suplia amb una ment i una visió d’artista. Em refereixo amb aquesta conclusió, que feia mobles  on es reflectia la seva inventiva i l’art de decorar-los amb elements que els convertien en peces úniques o si més no, originals i amb un estil que el caracteritzava.

  La Celeste es va casar amb el forner del carrer Nou, però durant la guerra, aquest, va morir al front. Va resultar que  el marit de l’Antonia Martínez Alcaráz , també hi va morir. L’Antonia i els seu marit estaven al capdavant del forn que  ha estat sempre  al començament de la pujada del carrer Major. Al quedar-se vídues les dues forneres, que tenien el forn molt a prop l’una de l’altra, van acordar treballar les dues juntes en el forn de l’Antonia, fins el punt que quasi es van associar; una  amassava i l’altre el coïa. No va tardar gaire que, aquesta mateixa veu popular, va anomenar  l’establiment  com el forn de les vídues.

   La Celeste, no va deixar de ser mai una gran admiradora de l’obra del seu pare,  fins el punt que n’estava quasi obsessionada. De manera que va fer restaurar tots els elements que tenia a casa seva,   fets per ell.  Per malament que estigues el seu estat de conservació, la bona dona volia que quedessin  com si fossin acabats de fer.

   La seva germana es va casar amb en Ciré. La família va fer enderrocar la casa vella, i allà hi van construir una casa de pisos, un bloc al costat on havia estat a can Gustavo. M’atreviria a dir que  potser que és un dels edificis més estrets de façana  i tampoc de gaire fondària, que hi ha al poble. Un cop finalitzades les obres hi van anar a viure i allà hi va adaptar els mobles del seu pare, abans que li agafés la dèria de restaurar-los. Li va quedar com l’assignatura pendent. Tan bon punt es va refer de la despesa de la construcció de la casa, no va tardar a fer restaurar tots aquells records i que en molts d’ells hi havia col·laborat com d’aprenenta. Perquè la Celeste era enèrgica i resolutiva.

   Tanmateix de  corredisses sempre n’hi ha hagut, però a ningú més l’hem identificat amb el motiu que ostentava en Pere Claramunt. Ara la gent, a no ser que els empaitin, que perdin el tren..., només corren per afició. Com ha estat el cas d’en Juan Diego Espejo, que identificat amb noms i cognoms, de ben segur que pocs coneixeran de qui els parlo , altra cosa serà si m’hi refereixo anomenant-lo el Juan de la farmàcia. Així sí que no cal dir res més. Doncs l’amic Joan ha estat un corredor que potser ha batut el record del nombre de quilometres correguts pel poble i el seu terme, Perquè totes les hores que tenia lliure les emprava, estiu i hivern, per córrer, posant-hi tots els cinc sentits.

   Han passat els anys i arriba un punt que el cos no està per a gaires corredisses i més aviat et demana tranquil·litat, i de córrer només el just i necessari. És  aquest mateix transcórrer del temps,   qui et fan pujar la suma dels anys, i per rebaixar aquests nivells, on no surten reflectits en cap analítica, només en la partida de naixement,  no existeix cap elixir o pastilla  alguna,  de les que ha despatxat en Joan a la farmàcia, que tels  faci abaixar. Al contrari, aquests  nivells segueixen pujant. Fins que al final, tot i les patilles i xaropets, per pal·liar les repercussions, t’acaben fent el paquet.

    El  corredor  de corredisses voluntàries i inacabables , l’home del somriure permanent  i de l’uniforme blanc, en Juan de la farmàcia es jubila. És, aquesta, una altra etapa de la cursa que també arriba. El moment de deixar de dependre del teu ofici per convertir-te en l’home dels recados, l’avi que ha de matinar  per anar a buscar els nets, el supervisor d’obres, el campió de  pentanca, el brillant orador que, assegut en un banc, no s’està de recordar als seus acompanyants el que ells també ja saben: “quan jo era jove..., no prenia cap pastilla”. Que ho passis molt bé, Juan. Proveïdor de tantes pastilles que ens permeten dirigir-nos, xino-xano, en direcció  a la línea de meta, tot i desitjant que aquesta estigui ben lluny.

     Avui, quan la lluna plena il·lumini el camí, tindrà lloc una nova edició de la cursa que identifiquem amb aquesta forma tan espectacular que ens ofereix. Als qui els agrada les corredisses, correran amb aquest ritme que ens tenen acostumats, quan surten a córrer per aquesta magnífica i privilegiada pista,  com és el nostre  Passeig Marítim. Altres ens ho prendrem  amb més calma i marxarem lleugers però sense córrer. Si més no, uns i altres, tots, ens motivarà una causa, una finalitat; la d’obtenir  fons per contribuir a  la investigació del càncer infantil.

    Els pares d’en Pol Lahoz Campañá,  un jove esportista, al qual la  línea d’arribada se li va avançar, fora de temps i de lloc . Deia que els seus pares, en Xavi Lahoz i l’Estela Campañá, cada any organitzen aquesta cursa, amb la motivació que he apuntat. Moltes vegades les corredisses tenen un darrera fons sublim i solidari.

   Aquest és un d’ells; quan corrent  o caminant, la qüestió és arribar a la meta, per tal de que els més joves hi arribin quan, per edat, quasi els hi toqui, però no abans.  

                                                                J.Y.M.

(Article publicat el 11 d'octubre del 2019)

COMENÇAR L'ANY CORRENT

   Ja fa temps que el sedentarisme ha estat vençut per l’exercici físic. Ens hem adonat que  el immobilisme  no aporta cap benefici al cos i, per consegüent, a les seves complexes interioritats. I aquest canvi de costums potser és degut que determinada activitat laboral es desenvolupa en els despatxos i això significa estar constantment assegut davant la pantalla de l’ordinador. No és estrany, doncs, que quan s’acaba la jornada qui s’ha passat tantes hores sense quasi moure’s tingui  ganes, del que se’n  diu, estirar les cames. I aquest neguit es tradueix en l’activitat de posar-se a córrer a un ritme amb el qual hom es trobi còmode. Sembla ser que de primer es comença sense cap objectiu fixat, però a mesura que el corredor apercep unes sensacions de superació, un bon estat físic, aquest ritme, al qual em referia, s’intenta  superar. És quan veus que et passen pel costat amb la vista posada en un mesurador que porten instal·lat i que els hi ofereix informació relativa a l’evolució de les seves corredisses.

    El nostre poble no era de tradició, diguem-ne de massa corredissa, sinó que el futbol, de manera principal aconseguia acaparar les preferències dels esportistes sitgetans. Després s’hi va intercalar el basquet  sorgit de les activitats d’atletisme que tenien el seu aixopluc en el Club Natació.  I que després va ser l’equip de la la Societat el Retiro, allà en la pista d’estiu, tenien lloc unes partides que van deixar molts bons records, tant pels jugadors que el formaven com per la capacitat de convocatòria que suscitava entre la gent de Sitges. Uns i altres  van posar els fonaments del Basquet Sitges. Aquest esport va comptar amb dues persones que van contribuir a fomentar-lo. Em refereixo a en Joan Manel Llopis  Oliva i en Francesc Conesa Otón.

    Deia que aquí la gent corrien poc , amb preferència pel  futbol, el basquet i també per la natació. Aquest últim gràcies a la tasca que ha desenvolupat el Club Natació, on han sortit bons nedadors com la Vinyet Lluís, de les primeres sitgetanes que van destacar en la natació. Recordo, també, al Sr. Francesc Peguera que es dedicava a ensenyar a nedar. Passejava la seva complexitat, alta i prima, envoltada per un bornós. Una imatge que resultava familiar, tan estiu com  hivern. Quan també a recer de les instal·lacions del Club, que s’estenien fins a la platja de desprès de la piscina. Allà en aquest racó, arrecerat del vent,  durant tots els diumenges d’hivern, uns socis es trobaven i es lliuraven a unes populoses partides de voleibol. Per anomenar-ne  una reduïda representació, em ve a la memòria la presència d’en Lluís Martínez que era fuster, igual que en Ramon Capafons. També en Josep Mirabent a qui la veu popular li va plantificar el mot del “ ràpid”. En Tomás Muntané, en Jordi i en Paco Barrachina, en Joan Olivé i tants altres que tots els diumenges al matí es trobaven a la platja i els més disposats fins i tot feien una cabussada  al mar.

   Un Club que  per Nadal organitzava la travessa amb sortida i arribada a la platja de La Fragata. I pel dia de Reis tenia lloc una competició en la piscina Mª. Teresa. Paral·lelament  a una convocatòria popular que, des de fa anys, té lloc en el primer dia de l’Any per a tots aquells/es que els hi plagui començar amb una remullada al mar . Altres ostenten el mèrit de llençar-s’hi   cada dia de l’any, com en Miquel Sariol Riera. Són desafiadors del fred i agraïts quan l’escalforeta ambiental fa que la seva dèria no sigui tan intempestuosa, climatològicament parlant. . Com els qui prefereixen caminar  per la voreta del mar o al llarg de tot el nostre Passeig. Una ruta que ens aquestes mateixes pàgines vaig apuntar com “la ruta del colesterol” . Que sobretot té un protagonisme destacat durant aquestes passades festes, desprès d’àpats copiosos i hores de sedentarisme a l’entorn de la taula. És quan   hom s’adona que cal sortir “a cremar” i fins i tot potser amb l’extensió del Passeig tampoc n’hi ha prou per aconseguir socarrimar tot allò que acaba fent més mal que bé.

    Aquest sobtat desig de voler redimir tots els pecats sorgits de la gola,  contrasta amb els miraments que esmercen els corredors participants en aquesta popular Mitja Marató de Sitges els quals, durant aquestes celebracions, han dosificat les prebendes de les ben assortides taules. Perquè són disciplinats i saben, millor que ningú, que no poden abusar si volen estar en forma i fer  un bon paper en la competició.

    Tot això ve precedit  per aquesta afició que es desenvolupa desprès d’adonar-se que tot el dia assegut no porta a res de bo. Potser es comença practicant la caminada diària, una vegada acabada la jornada laboral, alternant amb  provar de córrer una mica.  I amb tanta preparació s’aconsegueix  poder participar en aquesta cursa que, després de la Festa dels Reis, congrega a corredors d’arreu. 

    Els ritmes han canviat a mesura que ens cuidem, exigint-nos una disciplina esportiva com: caminar, córrer , nedar en les piscines que tenim a disposició i fer exercissis en els gimnasos . Unes modalitats que contrasten amb les activitats que, abans més que ara, s’han portat a terme en les Societats del poble com: el billar, el domino, la “botifarra”, i els escacs. Jocs que aconseguien protagonisme paral·lelament al costum que els homes del poble tenien i que consistia, un cop acabaven de dinar i de sopar, anar a fer el cafè al Prado o al Retiro. Quan no existien les corredisses, potser perquè poca gent treballava asseguda, els seus oficis requerien d’esforços constants i això  propiciava que, quan s’acaba la jornada. no  tinguessin gaires ganes de córrer, més aviat tot el contrari.

   I si algú corria massa, en tots els aspectes, succeïa, com li va passar al Sr. Pere Claramunt, pare de la Celeste i de la germana que estava casada amb en Ciré, que la veu popular li va posar per mot, en Pere corredisses  

                                                                                                                                                 J. Y. M.     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2016 )