COMENÇAR L'ANY CORRENT

   Ja fa temps que el sedentarisme ha estat vençut per l’exercici físic. Ens hem adonat que  el immobilisme  no aporta cap benefici al cos i, per consegüent, a les seves complexes interioritats. I aquest canvi de costums potser és degut que determinada activitat laboral es desenvolupa en els despatxos i això significa estar constantment assegut davant la pantalla de l’ordinador. No és estrany, doncs, que quan s’acaba la jornada qui s’ha passat tantes hores sense quasi moure’s tingui  ganes, del que se’n  diu, estirar les cames. I aquest neguit es tradueix en l’activitat de posar-se a córrer a un ritme amb el qual hom es trobi còmode. Sembla ser que de primer es comença sense cap objectiu fixat, però a mesura que el corredor apercep unes sensacions de superació, un bon estat físic, aquest ritme, al qual em referia, s’intenta  superar. És quan veus que et passen pel costat amb la vista posada en un mesurador que porten instal·lat i que els hi ofereix informació relativa a l’evolució de les seves corredisses.

    El nostre poble no era de tradició, diguem-ne de massa corredissa, sinó que el futbol, de manera principal aconseguia acaparar les preferències dels esportistes sitgetans. Després s’hi va intercalar el basquet  sorgit de les activitats d’atletisme que tenien el seu aixopluc en el Club Natació.  I que després va ser l’equip de la la Societat el Retiro, allà en la pista d’estiu, tenien lloc unes partides que van deixar molts bons records, tant pels jugadors que el formaven com per la capacitat de convocatòria que suscitava entre la gent de Sitges. Uns i altres  van posar els fonaments del Basquet Sitges. Aquest esport va comptar amb dues persones que van contribuir a fomentar-lo. Em refereixo a en Joan Manel Llopis  Oliva i en Francesc Conesa Otón.

    Deia que aquí la gent corrien poc , amb preferència pel  futbol, el basquet i també per la natació. Aquest últim gràcies a la tasca que ha desenvolupat el Club Natació, on han sortit bons nedadors com la Vinyet Lluís, de les primeres sitgetanes que van destacar en la natació. Recordo, també, al Sr. Francesc Peguera que es dedicava a ensenyar a nedar. Passejava la seva complexitat, alta i prima, envoltada per un bornós. Una imatge que resultava familiar, tan estiu com  hivern. Quan també a recer de les instal·lacions del Club, que s’estenien fins a la platja de desprès de la piscina. Allà en aquest racó, arrecerat del vent,  durant tots els diumenges d’hivern, uns socis es trobaven i es lliuraven a unes populoses partides de voleibol. Per anomenar-ne  una reduïda representació, em ve a la memòria la presència d’en Lluís Martínez que era fuster, igual que en Ramon Capafons. També en Josep Mirabent a qui la veu popular li va plantificar el mot del “ ràpid”. En Tomás Muntané, en Jordi i en Paco Barrachina, en Joan Olivé i tants altres que tots els diumenges al matí es trobaven a la platja i els més disposats fins i tot feien una cabussada  al mar.

   Un Club que  per Nadal organitzava la travessa amb sortida i arribada a la platja de La Fragata. I pel dia de Reis tenia lloc una competició en la piscina Mª. Teresa. Paral·lelament  a una convocatòria popular que, des de fa anys, té lloc en el primer dia de l’Any per a tots aquells/es que els hi plagui començar amb una remullada al mar . Altres ostenten el mèrit de llençar-s’hi   cada dia de l’any, com en Miquel Sariol Riera. Són desafiadors del fred i agraïts quan l’escalforeta ambiental fa que la seva dèria no sigui tan intempestuosa, climatològicament parlant. . Com els qui prefereixen caminar  per la voreta del mar o al llarg de tot el nostre Passeig. Una ruta que ens aquestes mateixes pàgines vaig apuntar com “la ruta del colesterol” . Que sobretot té un protagonisme destacat durant aquestes passades festes, desprès d’àpats copiosos i hores de sedentarisme a l’entorn de la taula. És quan   hom s’adona que cal sortir “a cremar” i fins i tot potser amb l’extensió del Passeig tampoc n’hi ha prou per aconseguir socarrimar tot allò que acaba fent més mal que bé.

    Aquest sobtat desig de voler redimir tots els pecats sorgits de la gola,  contrasta amb els miraments que esmercen els corredors participants en aquesta popular Mitja Marató de Sitges els quals, durant aquestes celebracions, han dosificat les prebendes de les ben assortides taules. Perquè són disciplinats i saben, millor que ningú, que no poden abusar si volen estar en forma i fer  un bon paper en la competició.

    Tot això ve precedit  per aquesta afició que es desenvolupa desprès d’adonar-se que tot el dia assegut no porta a res de bo. Potser es comença practicant la caminada diària, una vegada acabada la jornada laboral, alternant amb  provar de córrer una mica.  I amb tanta preparació s’aconsegueix  poder participar en aquesta cursa que, després de la Festa dels Reis, congrega a corredors d’arreu. 

    Els ritmes han canviat a mesura que ens cuidem, exigint-nos una disciplina esportiva com: caminar, córrer , nedar en les piscines que tenim a disposició i fer exercissis en els gimnasos . Unes modalitats que contrasten amb les activitats que, abans més que ara, s’han portat a terme en les Societats del poble com: el billar, el domino, la “botifarra”, i els escacs. Jocs que aconseguien protagonisme paral·lelament al costum que els homes del poble tenien i que consistia, un cop acabaven de dinar i de sopar, anar a fer el cafè al Prado o al Retiro. Quan no existien les corredisses, potser perquè poca gent treballava asseguda, els seus oficis requerien d’esforços constants i això  propiciava que, quan s’acaba la jornada. no  tinguessin gaires ganes de córrer, més aviat tot el contrari.

   I si algú corria massa, en tots els aspectes, succeïa, com li va passar al Sr. Pere Claramunt, pare de la Celeste i de la germana que estava casada amb en Ciré, que la veu popular li va posar per mot, en Pere corredisses  

                                                                                                                                                 J. Y. M.     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2016 )