ENTRE EL 5 I EL 15 D'AGOST

   El mes d’agost aplega un nombre important de festes, algunes d’elles de molt calat dintre el calendari sitgetà. La primera la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet que, des del 2012, la vigília té un significat especial Aquest any, al coincidir en dissabte, ha comptat amb la presència de Vinyets vingudes d’arreu i és curiós conèixer la raó per la qual els pares  van optar per posar aquest nom a les seves filles.

  I altres que degut a la distància que ens separa no hi van poder ser presents, però que gràcies a les bones arts de l’Esther Soto hi vam poder contactar. Unes Vinyets que s’assemblaven tant a la responsable de conduir l’acte, que si nos  fos  perquè no som mal pensats  haguéssim dit que era ella mateixa. Però les noves tecnologies ofereixen aquests avenços, tan sofisticats, que no hi ha res impossible. O potser era la molesta calor que imperava, la causa   que  s’interposava entre la realitat i la ficció.

    Calor que ens va acompanyar el dia del Vinyet, convertint-se en el tema de conversa. Destacant la representació,  l’última que va tenir lloc en el 2005, del Ball de la Mare de Déu del Vinyet. Fantàstica posada en escena  pel grup La Palmera que van suar de valent degut al sol de justícia que s’abraonava damunt el ciment de la placeta del costat de l’ermita i que hi contribuïa les robes de vellut que alguns dels seus components vestien. La seva excel·lent interpretació va ser la compensació a la sufocant temperatura que van haver de patir.

    Amb les sardanes i el Castell de Foc, finalitza la festa del Vinyet, la primera sota la responsabilitat d’en Vicenç i d’en Joan Manel, com administradors del Santuari. Si més no  hem trobat a faltar molt a l’amic Ramon Soler, que la vivia amb intensitat. S’hi va referir mossèn Josep Pausas en el transcurs de l’ofici religiós. A ell i a mossèn Jaume Berdoy, dos puntals del sitgetanisme ben portat.

    Com sempre, i aquest any més que mai, les  amistats d’en Ramon han fet costat a l’Olga, per ajudar-la amb els  preparatius i amb tot el que comporta  una jornada intensa, en la qual cal atendre molts aspectes.

   L’endemà del Vinyet és la festivitat de Sant Salvador, una altra referència pel sitgetans d’antany, perquè en Salvador Satorra, el popular “Xatet”, celebrava el  dia del seu Sant d’una manera molt peculiar, obsequiant amb orxata a tots els qui acudien al seu establiment. Era tanta l’afluència que fins i tot s’havia de recórrer a l’autoritat per tal de que poses ordre a la llarga cua que es formava. Com la picaresca és cosa innata en la persona, els encarregats de l’ordre havien de vigilar que un cop havien passat una vegada, no es tornessin a posar a la cua. En uns anys en què de les petiteses se’n feia una festa, l’orxata  era esperada i celebrada   amb molt entusiasme.  A la popularitat del personatge de la casa, se’n hi afegien altres,  a quina més sublim.

    En un carrer de Sant Francesc que comptava amb uns establiments emblemàtics, a més de “cal Xatet”. Com la perfumeria d’en Pascaret, la cansaladeria de can Candelari, l’estanc que coneixíem pel de la tia Lola. La botiga de queviures de ca la Laieta que desprès el fill va convertir en una bodega. La barberia d’en Jaume Sauch, que també transformaria en bodega. I  La Maria Dolors Arnabat, la planxadora, que a l’estiu entre regar el seu tros de carrer amb la regadora i tirar aigua quan a la nit se li posaven sota el balcó turistes, que el grau del “murapium” els havia alliberat la llengua i  desfermat unes risses incontrolades, quasi buidava el dipòsit de l’aigua.

  A l’altre tram del carrer, marcava el límit la sabateria de can Castro, la botiga de queviures de la Maria Ràfols, la dels populars germans Ferret  i la de la Presenta, el forn de can Bosc, que després va regentar en Pablo i la Tresina  i la lleteria de la sínia Robert, convertida en granja on la llet va acabar per  tenir poc protagonisme.

 A l’altra costat de la seva vorera, entre la perruqueria d’en Dandi, el qual en aquestes vigílies de la Festa Major se li girava feina extra a l’haver de pentinar la nostra parella de gegants, després de la merceria de can Ploraire , hi havia la xarcuteria d’en Mariano Adell.

   En Mariano era home meticulós, polit, que mantenia la botiga impecable. Amb l’ajuda de la Paquita, la seva muller. Va ser dels primers establiments que van vendre llegum cuita. De coure-la i despatxar-la s’encarregava el germà d’en Mariano, en Cisco.

    En Mariano va ser també un dels pioners en disposar a la vitrina expositora del taulell, tot un ben assortit escampall d’embotits que atreia  l’atenció per tractar-se d’un assortiment molt apetitós.

    Quan en Marià i la  Paquita Nuño es van jubilar, ell va poder dedicar més temps a l’hort i a les flors que li tenien el cor robat. Ara, fa poc, que aquell hort, al costat del de l’Arbonès,  ha desaparegut per complert.  A l’urbanitzar  la zona de la Plana i Santa Bàrbara, els carrers arriben fins a l’ara anomenada Carretera del Vi, una denominació que pot ser motiu d’un altre article. L’home  ja no ho va arribar a veure-ho. A  la Pquita li havien explicat. I quan estava posada al dia, va i de manera inesperada ens deixa. Se’n porta aquella alegria i optimisme que la caracteritzava  i amb el seu traspàs el carrer Sant Francesc va perdent , ja no sols els establiments,  perquè aquests ja fa temps que han desaparegut, sinó  la seva gent. Un veïnat que, amb la seva dedicació  al capdavant del comerç, contribuïen a que les festes locals estiguessin ben assortides d’uns productes que es compraven per tal de celebrar-ho.

    Tot això passa pocs dies abans del dia 15 d’agost, una data on hi coincideixen moltes festes majors i l’onomàstica de les Maries. De festa en festa, però entremig es produeixen sentides absències. No hi ha felicitat complerta.

                                                                  J. Y. M.    

( Article publicat a l'Eco de Sitges 10 d'agost del 2018)

BOTIGUERS I INDUSTRIALS

    Amb encertat criteri, el departament de Comerç de l’Ajuntament, va propiciar  un reconeixement als botiguers i a tots aquells que la seva activitat al front d’una empresa han assolit els 50, 75 i 100 anys de trajectòria.

    Els avantpassats, sobretot aquells que van començar entre els 75 i 100 anys enrere, no ho van tenir fàcil. Ho va complicar l’esclat de la guerra. A la postguerra les coses tampoc van ser fàcils. Fins que, poc a poc, els negocis van anar superant adversitats. Els nostres pares van desenvolupar l’activitat entre dos temps: els difícils i uns anys més bons. Curiosament els de la meva generació, continuadors del negoci familiar, ens hem mogut entre la bonança i aquest temps actual d’una incertesa comercial que fa perillar la viabilitat del comerç, degut a que  existeixen uns compromisos econòmics a fer front, que són molt més elevats que els d’aquells temps: impostos, lloguers, dependència... Tant és així, que només aixecar la persiana  ja equival a una despesa. Treballen amb avantatja  els qui no han de pagar lloguer, o aquells que hi col·labora la família.

     El panorama botiguer de Sitges ha experimentat uns canvis que es fan més evidents en els nostres dies. Enrere hem deixat botigues i establiments mítics, enumerar-los tots seria tan complex que ens faltarien pàgines per a poder dedicar-los l’atenció que es mereixen. N’apunto només uns quants.

   No gaire lluny de la nostra botiga, al començament del carrer, hi havia a Cal Xatet. Es troba a faltar i sobretot el record del Xato, en Salvador Satorra, home de corbatí que celebrava el seu Sant d’una manera molt original, repartint orxata a tots els qui s’hi apropaven, Tanta n’era l’afluència que  havia de fer acte de presència un  municipal, per tal de posar ordre .

   I si observem l’evolució del comerç, ens adonem que certes activitats comercials han desaparegut, com les lleteries que n’hi havia un bon nombre repartides pel poble. Això propiciava que les veïnes  anessin a buscar la llet, amb aquelles lleteres tan característiques.  Es pot dir que l’últim lleter en tenir establiment obert, al carrer Jesús, va ser la família d’en Salvador Jornet Mora, el pare del qual  era mestre d’escola. En Salvador ha estat un personatge popular del poble i de contratemps futbolístics. Que  no suportava que la mainada, al passar per davant de la lleteria, cridessin: “Sandrini!”. Ho considerava una gran ofensa, fins el punt d’abandonar el taulell per  empaitar als qui havien gosat ferir el seu honor, amb una denominació que el  treia de polleguera.

    Em referiré ara a l’Emilia Pla, també venedora de llet, per coincidir amb dues activitats que han desaparegut del poble, la de la llet i el refer els matalassos de llana. El seu fill, Ramon  Gumà, s’havia dedicat a aquesta activitat, com en  Peñas, treballador seu que desprès es va establir pel seu compte. La seva feina despertava una gran curiositat; descosien els matalassos i  abocaven la llana al terra dels terrats i allà, amb unes vares llargues, apallissaven la llana, mentre frisaven les dues vares fent sorgir un soroll molt persistent. Un cop la llana es refeia, la tornaven a introduir a dintre la tela rentada, el cosien i repartien unes llaçades que feia que el matalàs aconseguís un aspecte “capitoné”.Amb la pèrdua de les vaqueries es va acabar la llet, fresca, venuda a granel i amb la progressiva implantació dels matalassos de molles, els de llana van anar desapareixent dels llits  amb somiers de malla metàl·lica i bancades de fusta.

    Em sap greu haver d’interrompre el record a les botigues més emblemàtics del Sitges d’ahir, ho faig amb aquests últims referents. La presència d’en Joan Carbonell, a l’estiu vestit amb aquelles “guayaberas”  blanques, pantalon blanc i sabates a conjunt a l’estil d’americano, segons el costum adquirit a Cuba. Propietari de la botiga de teixits, robes interiors i camises entre altres peces de vestir. A la botiga d’en Carbonell  es respirava un flaire a teixit.

   Més enllà, al Cap de la Vila, hi havia la tocineria de can Xurei, quan fa poc ens ha deixat una filla de la casa, la Teresa Carbonell. El seu germà, en Jaunito passejava una elegància de galant de cinema. La seva presència enamorava a la  clientela, sobretot a aquelles noies que servien a les cases dels estiuejants, que s’afanyaven a freqüentar l’establiment amb la il·lusió de poder-hi coincidir.

    Molts dels establiments dels d’abans han hagut de tancar a falta de relleu generacional. Altres degut a les competències de les grans superfícies. I propietaris que tancant i llogant el local els hi surten millor les comptes que passar les hores darrera el taulell. Vist el panorama comercial amb aquesta alternança d’establiments, alguns d’ells força impersonals, ens fa estar recelosos que dintre de 50 anys més, potser els qui s’adreçaran a recollir el reconeixement d’aquesta continuïtat siguin gent de països llunyans.

   El mateix passa amb les activitats industrials, a no ser que s’arribi a instal·lar una industria  prou important que ocupi a la gent de la vila. El futur en aquest aspecte és imprevisible. La falta d’aprenents i de tallers  que desenvolupin els oficis, s’agreuja amb la dificultat que es troba si un oficial, posem un fuster, un manyà, es vol establir pel seu compte. Aquest es veu obligat a llogar una nau en el polígon industrial, comprar les màquines imprescindibles i adequar-se a les normatives existents. Aconseguir els permisos necessaris i a partir d’aquí començar a treballar.  Quin cost té tot aquest procés?  És assumible per algú que ha de començar des de zero? Doncs els tallers també aniran desapareixent de l’entorn comercial del poble. I  de què podran treballar la gent de Sitges ?  Preguntes que condueixen a un futur comercial incert i a una reflexió que sembla no voler apartar-se del contingut de l’article de la setmana passada: D’on sortiran les misses ?

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març de 2015 )