Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de març 2015

BOTIGUERS I INDUSTRIALS

    Amb encertat criteri, el departament de Comerç de l’Ajuntament, va propiciar  un reconeixement als botiguers i a tots aquells que la seva activitat al front d’una empresa han assolit els 50, 75 i 100 anys de trajectòria.
    Els avantpassats, sobretot aquells que van començar entre els 75 i 100 anys enrere, no ho van tenir fàcil. Ho va complicar l’esclat de la guerra. A la postguerra les coses tampoc van ser fàcils. Fins que, poc a poc, els negocis van anar superant adversitats. Els nostres pares van desenvolupar l’activitat entre dos temps: els difícils i uns anys més bons. Curiosament els de la meva generació, continuadors del negoci familiar, ens hem mogut entre la bonança i aquest temps actual d’una incertesa comercial que fa perillar la viabilitat del comerç, degut a que  existeixen uns compromisos econòmics a fer front, que són molt més elevats que els d’aquells temps: impostos, lloguers, dependència... Tant és així, que només aixecar la persiana  ja equival a una despesa. Treballen amb avantatja  els qui no han de pagar lloguer, o aquells que hi col·labora la família.
     El panorama botiguer de Sitges ha experimentat uns canvis que es fan més evidents en els nostres dies. Enrere hem deixat botigues i establiments mítics, enumerar-los tots seria tan complex que ens faltarien pàgines per a poder dedicar-los l’atenció que es mereixen. N’apunto només uns quants.
   No gaire lluny de la nostra botiga, al començament del carrer, hi havia a Cal Xatet. Es troba a faltar i sobretot el record del Xato, en Salvador Satorra, home de corbatí que celebrava el seu Sant d’una manera molt original, repartint orxata a tots els qui s’hi apropaven, Tanta n’era l’afluència que  havia de fer acte de presència un  municipal, per tal de posar ordre .
   I si observem l’evolució del comerç, ens adonem que certes activitats comercials han desaparegut, com les lleteries que n’hi havia un bon nombre repartides pel poble. Això propiciava que les veïnes  anessin a buscar la llet, amb aquelles lleteres tan característiques.  Es pot dir que l’últim lleter en tenir establiment obert, al carrer Jesús, va ser la família d’en Salvador Jornet Mora, el pare del qual  era mestre d’escola. En Salvador ha estat un personatge popular del poble i de contratemps futbolístics. Que  no suportava que la mainada, al passar per davant de la lleteria, cridessin: “Sandrini!”. Ho considerava una gran ofensa, fins el punt d’abandonar el taulell per  empaitar als qui havien gosat ferir el seu honor, amb una denominació que el  treia de polleguera.
    Em referiré ara a l’Emilia Pla, també venedora de llet, per coincidir amb dues activitats que han desaparegut del poble, la de la llet i el refer els matalassos de llana. El seu fill, Ramon  Gumà, s’havia dedicat a aquesta activitat, com en  Peñas, treballador seu que desprès es va establir pel seu compte. La seva feina despertava una gran curiositat; descosien els matalassos i  abocaven la llana al terra dels terrats i allà, amb unes vares llargues, apallissaven la llana, mentre frisaven les dues vares fent sorgir un soroll molt persistent. Un cop la llana es refeia, la tornaven a introduir a dintre la tela rentada, el cosien i repartien unes llaçades que feia que el matalàs aconseguís un aspecte “capitoné”.Amb la pèrdua de les vaqueries es va acabar la llet, fresca, venuda a granel i amb la progressiva implantació dels matalassos de molles, els de llana van anar desapareixent dels llits  amb somiers de malla metàl·lica i bancades de fusta.
    Em sap greu haver d’interrompre el record a les botigues més emblemàtics del Sitges d’ahir, ho faig amb aquests últims referents. La presència d’en Joan Carbonell, a l’estiu vestit amb aquelles “guayaberas”  blanques, pantalon blanc i sabates a conjunt a l’estil d’americano, segons el costum adquirit a Cuba. Propietari de la botiga de teixits, robes interiors i camises entre altres peces de vestir. A la botiga d’en Carbonell  es respirava un flaire a teixit.
   Més enllà, al Cap de la Vila, hi havia la tocineria de can Xurei, quan fa poc ens ha deixat una filla de la casa, la Teresa Carbonell. El seu germà, en Jaunito passejava una elegància de galant de cinema. La seva presència enamorava a la  clientela, sobretot a aquelles noies que servien a les cases dels estiuejants, que s’afanyaven a freqüentar l’establiment amb la il·lusió de poder-hi coincidir.
    Molts dels establiments dels d’abans han hagut de tancar a falta de relleu generacional. Altres degut a les competències de les grans superfícies. I propietaris que tancant i llogant el local els hi surten millor les comptes que passar les hores darrera el taulell. Vist el panorama comercial amb aquesta alternança d’establiments, alguns d’ells força impersonals, ens fa estar recelosos que dintre de 50 anys més, potser els qui s’adreçaran a recollir el reconeixement d’aquesta continuïtat siguin gent de països llunyans.
   El mateix passa amb les activitats industrials, a no ser que s’arribi a instal·lar una industria  prou important que ocupi a la gent de la vila. El futur en aquest aspecte és imprevisible. La falta d’aprenents i de tallers  que desenvolupin els oficis, s’agreuja amb la dificultat que es troba si un oficial, posem un fuster, un manyà, es vol establir pel seu compte. Aquest es veu obligat a llogar una nau en el polígon industrial, comprar les màquines imprescindibles i adequar-se a les normatives existents. Aconseguir els permisos necessaris i a partir d’aquí començar a treballar.  Quin cost té tot aquest procés?  És assumible per algú que ha de començar des de zero? Doncs els tallers també aniran desapareixent de l’entorn comercial del poble. I  de què podran treballar la gent de Sitges ?  Preguntes que condueixen a un futur comercial incert i a una reflexió que sembla no voler apartar-se del contingut de l’article de la setmana passada: D’on sortiran les misses ?
                                                                                      J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març de 2015 )


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez