DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)