El racó que té la denominació oficial és el Racó de la Calma. El nom ja ho diu tot, tot i que la calma que pregona l’enunciat la podem gaudir a unes certes hores del dia i més cap a la tardor-hivern que en ple estiu, ja que a segons quines hores l’espai acull el bullici de les nombroses persones que transiten per l’indret. És al vespre quan la calma es va incorporant al seu lloc i el racó fa honor al complement de l’enunciat. I ja no diguem els dies que s’hi celebren concerts, pregons i actes que s’aixopluguen amb la calma esmentada. L’acompanyament que hi aporten aquests actes ajuda a realçar els encants d’aquest Racó.
Davant per davant hi trobem el Cau Ferrat i el Museu de Maricel. En el primer, el racó més entranyable se situa a la sala del brollador: davant el finestral hi ha uns sillonets i una tauleta, tot de fusta, que era on els bedels, un cop havien fet la feina que cadascú tenia assignada i si no hi havia visites que esperessin ser guiades, es reunien al voltant de la tauleta i llegien el diari. Fins i tot abans de fer la restauració d’aquest mobiliari en concret, la taula mostrava unes taques de negror que corresponien a la tinta que, de tant refregar pel seu sobre, deixava la superfície emmascarada.
Ja al Maricel, el racó que potser més captiva, pel bonic paisatge que ofereix, és la sala de les escultures. La vidriera entre capitells que s’obre al darrere d'aquestes ofereix una visió del mar espectacular. Aquest és un racó que a tots ens agradaria tenir a casa nostra...
Unes passes més enllà i tot contemplant el mateix emmarcat del mar, ens trobem amb un altre racó del nostre paisatge: el que formen el casalot que havien estat les cotxeres dels Vidal i Quadras i l’espai que s’estén al seu davant. El darrer estadant que va ocupar la casa durant els mesos d’estiu va ser el Conde Pries, al qual els germans Vidal i Quadras -en Manuel, la Mercedes i l’Elisa- anomenaven “el primo”, potser a causa d'un parentesc llunyà. “El conde” treballava en el que es coneix com a corredor de borsa i es passava totes les hores del dia, excepte quan sortia a menjar, tancat en una habitació. De ben segur que és la millor situada de tot el nostre litoral, perquè es troba damunt mateix del mar. Això era un privilegi visual i una companyia, la del mar, molt tranquil·litzant. Sempre que estigués tranquil, és clar, perquè quan s’esvalotava, la irrupció de les ones picant contra els fonaments de la casa produïa un soroll de naufragi, esfereïdor.
Doncs bé, davant mateix de la casa, el racó se l’ha acabat anomenant la Plaça, un espai que es complementa amb la gatzara festiva per celebrar la Festa Major, quan dies abans allà mateix ha començat quasi tot.
Mentre que el racó que s’associa amb la devoció de totes les sitgetanes i sitgetans és a tocar de l’entrada lateral del Vinyet, sota el sostre de bigues i llates blaves. En el banc que hi trobem s’hi han assegut gernacions de casa nostra que, sols o acompanyats pels ermitans, han estat testimonis de la vida contemplativa abans o després de venerar la Mare de Déu del Vinyet. El meu record es remunta a quan eren ermitans la família Trull; després la família Capdet amb el Joan que, quan acabava la jornada de jardiner, s’asseia a l’inici del banc amb la camisa descordada, ensenyant la samarreta i disposat a establir conversa amb qui s’hi apropava. Després d’un temps de transició, l’Olga Piera n’és l’ermitana. Amb el seu espòs, el recordat Ramon Soler, en aquest mateix banc hi havíem mantingut interessants converses. Fins que ara s’hi asseu el pare de l’Olga i, com en la recent festivitat del Vinyet, el rector emèrit mossèn Josep Pausas, que saludava tots els qui arribaven per assistir a missa d’11 pels seus noms i cognoms. Això sí que és estar integrat al poble que fa uns divuit anys el va acollir per desenvolupar la seva tasca pastoral.
I ens anirem una mica més lluny, fins a l’ermita de la Trinitat, el racó més solitari i enlairat del nostre paisatge. Allà on un personatge del nostre llistat de persones popular, “en Matipé”, esventava les excel·lències del llogaret quan deia: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó del món me vaig fotre un arròs que fins i tot el fum era bo”.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'agost del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada