RESORGEIXEN ALGUNES NORMES D'URBANITAT

     A conseqüència del maleit virus, notem el retorn a vells costums. Com fer una cua disciplinada per entrar a les botigues, amb el consegüent interès de preguntar qui és l’últim. Un detall que havíem notat que s’anava perdent, molts són els que entren a establiments i no s’interessen per saber a darrera de qui van. Descuit que s’acostuma a solucionar quan, darrera d’aquest, entra algú que sí ho pregunta, llavors la mateixa gent que espera s’encarrega d’assenyalar a qui ha entrat l’últim. Com que aquest  resta en evidència, no li queda altra que interessar-se per qui el precedeix. 

    La modernitat també s’ha encarregat de regularitzar el torn, estalviant als seus clients l’haver de demanar tanda i per evitar que , degut als qui ho ignoren, es puguin crear moments de tensió, sobretot quan l’espavilat de torn intenta colar-se. El sistema és simple: a l’entrar a l’establiment hi trobem la maquineta que dispensa un número i quan aquest coincideix amb el rètol lluminós que l’anuncia, és el teu moment.  

     Fa un parell de setmanes, quan vam poder sortir a caminar, amb gran satisfacció per tornar a veure al mar, a coincidir amb amics i coneguts i saludar-nos mantenint les distàncies, les autoritats municipals, amb bon criteri, han dividit el passeig en dues parts, la que queda a la dreta per pujar i l’altra per baixar, que aleshores també et quedarà a la dreta. I la calçada per on hi passaven els cotxes, es destina a  bicicletes i altres elements com els de patinatge. 

    Doncs tot i amb aquestes limitacions, encara coincidim amb gent que caminen en el sentit que no els hi correspon. I mentre ho observo, em ve al pensament quan per Corpus, que és l’únic dia de l’any que es limita l’espai per circular sempre per la nostra dreta, hi ha força gent que circula en sentit contrari, mentre contempla les catifes de flors. No són capaços de complir, ni per un moment, una norma tan evident com el de posar-se al cantó que correspon. i per sentit  comú si veus que la gran majoria hi circula. 

     Costa molt conscienciar a la gent del que és millor per a benefici de tots. Així davant les indicacions que aconsellen portar la mascareta durant aquestes sortides, és fa evident que la gran majoria dels qui sí compleixen amb les franges horàries que els hi correspon,  no en porten. Són detalls que poden semblar insignificants, però ens hi estem jugant molt. Que quan recomanen, no obliguen, fer cas a determinats consells, per alguna cosa serà.

    De la  mateixa manera, l’altra dia de l’Ajuntament sorgia la idea de marcar el terra de les voreres amb la figura d’un vianant i unes fletxes que indiquen direcció. Quina direcció ? Evidentment la dreta. En l’època escolar dels nostres pares, ens han dit que hi havia una assignatura que orientava sobre l’urbanitat. En ella estava contemplada aquesta  norma   de circular per la dreta, encara que fos caminant.

     Un dels sitgetans que  va complir al peu de lletra,  amb el que havia après d’aquesta assignatura,  va ser en Tomàs Muntané Matas. Ell tenia el taller on havia estat la quadra  d'en Pepito gitano, on ara hi ha un abeurador on només cal obrir l’aixeta. En Tomás sempre caminava per la vorera dreta de la seva marxa i s’acompanyava de la seva inseparable canya americana. Ai! si algú li venia en sentit contrari i volia passar, ho tenia clar. En Tomàs es quedava en el seu lloc, com si tingués els peus enganxats al terra i mentre picava amb la canya damunt la vorera, no parava de fer l’observació que ell caminava per la dreta, la banda que li corresponia i que d’allà ningú el movia. Havia tingut alguna raó, perquè hi ha gent que sempre en volen tenir, encara que no la tinguin, però  no havia cedit mai.   

  Un dia, d’això ja  fa uns quants anys, a hora matinera em disposava a agafar el tren per anar a Barcelona. Només pujar a la plataforma, em vaig adonar que  anava ple i havia gent de peu. Encara no m’havia fet un lloc , que un xicot em reclama que m’assegui en el seient del qual s’havia aixecat per oferir-me’l . La meva sorpresa fou majúscula i, perquè no dir-ho, frustrant. Doncs si què em veia malament aquell educat xicot? No hi va haver manera, tant va insistir que em vaig veure obligat a seure per tal de no haver de passar més vergonya. 

    Va ser la primera vegada que em cedien el seient, jo que encara presumia d’estar en forma... Hi penso moltes vegades en aquest detall que, com he dit, ja fa uns anys d’això. Desprès ne l’han ofert altres vegades, però curiosament el costum predomina més cap a l’interior del país. Mentre que aquí puja gent  gran al transport públic, també senyores embarassades i ben poques vegades les conviden a seure. Dissimulen. 

    Tant de bo es compleixi la norma de caminar per on ens correspon. Quan fins ara, i això sí que ho porto malament, la gent a més de caminar per on vol, quan se li acut decantar cap a un establiment, no miren res, travessen per allà on sigui i tu que camines amb ordre, t`has de parar per deixar-los passar, quan serien ells els qui ho haurien de fer. 

    Potser amb la nova normalitat retornem als vells ensenyaments de la urbanitat, als quals no hi hauríem d’haver renunciat mai.  

    

                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de maig de 2020 )

ENTRE GEGANTS I FLORS

    Els menuts de casa esperaven il·lusionats la tarda del passat dissabte. El motiu, sortien  totes les colles de gegants per tal d’acompanyar la celebració dels 50 anys dels gegants Americanos, més popularment coneguts com Els  Cubanitos. Els anys passen per tothom i també per aquests elements tan singulars del folklore. A tots els pobles trobem un parella de gegants presidint les festes més rellevants. Les nostres tres parelles no són cap excepció i quan la mainada observa la seves mesures considerables, el posat seriós, aporten un element de majestuositat que recull totes les mirades, mentre queden bocabadats. La tradició gegantera  del nostre poble és més que centenària i l’encapçala els Gegants de la Vila.

    La mainada el darrer cap de setmana estava amatent a aquesta celebració tan original i els més grans pendents de l’hora de començar el partit de la final de la Copa, com diuen els castellans: “cada loco con su tema”. Uns i altres van arrodonir una tarda folklòrica i “futbolera” envoltada d’èxits. La presència dels gegants de la Vila aconsegueix transmetre majestuositat i les persones que els passegen, els geganters, s’han rellevat entre una alternança que ha reflectit l’esforç i el domini d’equilibrar el pes de tal manera que els permet ja no sols caminar, sinó que també fer-los ballar com aquell que no fa res. Aquests gegants  han comptat amb la col·laboració de la gent de la pagesia i també pescadors, personatges d’un Sitges on la seva gent estava avesada, per exigències dels seus treballs, a fer força i a portar faixa en el transcurs de la jornada laboral i fins i tot els dies de festa.

    Això passava mentre només hi havia una parella de gegants, fins que van acompanyar-los uns altres. La parella de Cubanitos fa 50 anys que conviu entre la plantilla gegantera de la Vila i aporta la nota simpàtica a la capçalera  de processons i cercaviles. Durant uns anys els va acompanyar la no menys singularitat i protagonisme dels seus portadors, en Ciré i en Reina. Ells contribuïren a afegir aquesta dosi d’excentricitat que fa que les coses es moguin per una inèrcia que les fa sobreviure, quan dóna tota la sensació  que d’aquesta manera no és possible que la cosa rutlli.  No obstant, entre continuades explicacions i ordres, com si d’un mosso es tractés, el subordinat carregava amb el pes de la part de la tradició que li pertocava. I en mig de totes aquestes sublimitats, l’home actuava com  si sentís ploure. Mentre el manaire no afluixava.

    Passava quelcom semblant amb els portadors del Drac. Uns personatges singulars, a quin d’ells més surrealista, que es carregaven la fera foguera sense cap  més preàmbul i garantia que la seva voluntat de començar i acabar de la millor manera possible. I això passava per haver de suportar el pes de la bèstia i controlar els efectes d’anar a la vela. En Carlitos Palma, en persona, m’explicava que en una matinal es va haver de carregar ell sol el Drac, començant i acabant tot el recorregut com a únic portant, perquè els socis el “morapiu” els havia fet caure en un son profund.

     Els Americanos han trobat un acompanyament exclusiu de noies i senyores les quals, amb una sensibilitat exquisida, els fan ballar i caminar pels carrers del poble. Uns i altres han fet possible aconseguir una trajectòria que comparteix protagonisme entre els Gegants de La Vila i el Moros. Sense oblidar-nos d’uns gegants de vida efímera que sufragà el Sr. Frederic Montornès. De la seva generositat en va sorgir uns gegantets que esglaiaven no per les seves dimensions sinó tot el contrari, uns gegants que semblaven esgarrifats i als quals la veu popular els coneixia pels “Federicos”. Passaren sense pena ni glòria, engolits per la grandiloqüència  del folklore sitgetà.

   Com mai abans havia passat, en dos caps de setmana seguits, els gegants tornaran a sortir, serà en el transcurs de la seva cita amb la festivitat del Corpus, en el cercavila que precedirà a la lectura del pregó del clavell per part de la nostra Anna Barrachina. El pròleg d’una nova florida que s’exhibirà en una nova edició de l’Exposició de Clavells, en els balcons i en el terra dels carrers, on les artístiques  catifes de flors esperaran el pas de la processó. Una tradició que ha distingit el nostres poble, sobretot quan la festivitat del Corpus se celebrava en dijous, que era quan s’aglutinava tot un seguit de detalls que ho feien únic. Amb l’arribada del tren de les flors i la presència de nombrosos autocars plens de gent que s’apropaven a la Vila per a admirar aquestes obres d’art florals.

  Els preparatius, el separar la flor de Sant Joan de la tija, involucrava a moltes sitgetanes que s’aplegaven dintre les portalades grans de les cases i, en animada tertúlia, es passaven quasi bé una setmana amb flors entre les mans. El seu flaire posava l’olor a una festa de les més importants de l’església i de la Vila, tot i els canvis, ho continua sent ,com també ho és el mèrit que en poques hores s’ha d’enllestir la feina que es feia en diferents etapes.

   Aquest dissabte és repetiran dos esdeveniments, el retrobament amb els gegants i la tornada a una final que val el seu pes en or. Màxima expectació al carrer i la mateixa a la pantalla de la televisió per a seguir en directe la retransmissió, des de Berlin, de la final de la Copa d’Europa. On el Barça és juga acabar una temprada amb tres copes a les seves vitrines. Sigui quin sigui el resultat, el carrer, en aquestes hores de la nit, viurà en temps de descompte de cara  a la festa, és el moment  de posar fil a l’agulla. Si s’ha guanyat la feina es veurà acompanyada per una eufòria generalitzada. Si no és així, muts a la gàbia i a treballar que la nit és molt curteta i s’acosta el matí.  

                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de juny del 2015 )