"L'INFLUENCER " DE L'ECO

   

   L'Ivan Moreno, a la porta de l'estació, amb un bocí de Sitges a les mans

Als que tallen el bacallà a internet se’ls anomena influencers. L’Ivan Moreno Remolar influeix en la venda de L'Eco de manera directa i personalitzada, sense haver de recórrer a les xarxes socials. La seva presència es fa visible cada divendres de bon matí: només arribar l’important volum de relligats que contenen el setmanari acabat d’imprimir, l’Ivan els espera impacient  per, tot seguit, dirigir-se a l’entrada de l’estació.

    Aquest fet ens recorda quan els diaris eren llançats a l’andana de la mateixa estació, perquè viatjaven en el primer tren que arribava de Barcelona. Allà els esperaven els responsables dels quioscs que llavors hi havia a la vila -de tots només ha quedat el de la Bibi Rufete-, els carregaven a les “carretilles” i els portaven als seus respectius establiments, on ja els esperaven els lectors.

    El rotatiu barcelonès La Vanguardia, a més dels exemplars que es venien en aquests quioscs, comptava amb uns repartidors oficials que els lliuraven als subscriptors. Entre els qui s’han alternat en aquesta tasca, recordo la família de l’Angelito Hernández, que va haver un temps que es va dedicar a dibuixar i en tenia molta traça. Fins i tot va fer una rèplica del Guernica de Picasso: l’Ajuntament li va facilitar l’opció d’exposar-lo, i un dia li va desaparèixer com per art d’encanteri. Desconec  si a hores d’ara l’ha recuperat...

   Doncs bé, els seus familiars s’encarregaven de repartir La Vanguardia. Recordo el seu pare, que es valia d’aquelles crosses antigues de fusta per caminar, fins que un dia l’home va prescindir-ne i va caminar amb tota normalitat. Vivien als pisos que hi havia al damunt de la bodega de can Juanillo, situada en un dels quatre cantons de can Perico, costatper costat d’on avui hi ha el quiosc de la Bibi.

   Si a la història de Rússia hi va haver un Ivan el Terrible, conegut pel seu caràcter terrorífic, aquí a la vila tenim el nostre propi Ivan Moreno, que de “terrible” només en té la persistència. Divendres rere divendres, exerceix el seu domini sobre l'accés a l'estació. Però la seva “tirania” és ben diferent: no governa amb mà de ferro, sinó amb el nostre setmanari a la mà, convencent fins i tot els més reticents que no es pot passar el cap de setmana sense llegir L'Eco. La seva capacitat de convicció és constant, la seva presència és esperada i la seva victòria només és una: acabar la jornada amb el carro buit de diaris.

    Això passa aquí o a Sant Pere de Ribes, on es trasllada per completar la jornada i on també fa sacsejar L’Eco entre les seves mans. Allà, l’Ivan té una clientela que li treu els exemplars dels dits; sembla que en ven més que a Sitges, potser perquè Ribes és el seu poble. A diferència d’altres, ell sí que és profeta a la seva terra i ha sabut influenciar els seus convencent fins i tot els més rebecs. Sap que el que té entre mans són 140 anys d'història: un setmanari que no només s’ha referit a Sitges, sinó que, en aquesta llarga trajectòria, també ha fet ressò de les gestes protagonitzades pels ribetans.

   Les relacions entre les dues poblacions no sempre han estat bones. Sobretot entre sitgetans i ribetans busca-raons que se les tenien  a cops de pedra mentre s’empaitaven per la carretera que els unia. Majoritàriament, aquestes reaccions es produïen quan s’enfrontaven, futbolísticament parlant, el Ribes i el Sitges; o també quan els esmentats esvalotadors freqüentaven els balls que se celebraven a Ribes. A causa de la “valentia” mostrada per uns i altres, aquells balls acostumaven acabar amb repartiment de llenya i corredisses per la carretera quan, sota ràfegues de pedres, eren expulsats dels dominis ribetans i els tocava córrer. Cap a casa falta gent.

    Vet aquí que l’Ivan també corre, però les seves corredisses són exclusivament de caire esportiu. Tant corre que fins i tot ha guanyat competicions importants, i ha aconseguit fer-se un nom en el palmarès on s’inscriuen els millors en l’àmbit comarcal i, de vegades, més enllà. I quan no corre, aquest Eco que tant estima, li produeix la satisfacció de sentir-se’n col·laborador. Perquè no només ho som els qui hi escrivim, sinó també els qui ens acompanyen en el recorregut; com ell, que l’ofereix a la porta de l’estació i a Sant Pere de Ribes, on una i altra capçalera formen part de la història dels dos pobles.

   Gràcies, Ivan, per ajudar a fer-ho possible. Potser això “d’influencer” sona massa tècnic, deixem-ho en el fet que ets un crac.

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març  del 2026)

DOS DIARIS DE QUASI UN SEGLE I MIG D'EXISTÈNCIA CADA UN

   

   Rares vegades els diaris esdevenen el centre de la notícia; habitualment en són el canal i solen passar gairebé desapercebuts. Tanmateix, aquests dies La Vanguardia és protagonista en celebrar el 145è aniversari de la seva fundació. Molt a prop el segueix un històric de l'àmbit local, L’Eco de Sitges, que aquest  passat primer de març ha arribat als 140 anys.

    Un altre fet destacat és que el rotatiu barcelonès sempre ha estat propietat de la família Godó. El nostre setmanari  ha estat vinculat a la família Soler fins que, el gener del 2014, va iniciar una nova etapa de renovació sota el segell de Premsa de Sitges. Aquest projecte, que refermava el compromís de mantenir la cita setmanal amb els lectors, va néixer amb Santi Terraza de Velicourt com a president; Marçal Sintes i Olivella, com a president del Consell Editorial; i l'enyorat Antoni Sella i Montserrat, al capdavant de la direcció. 

    La figura de l'Antoni Sella va ser cabdal per definir el tarannà d'aquesta nova etapa; periodista de convicció i amant profund de Sitges, va saber imprimir al setmanari la seva saviesa i passió. Malauradament, una greu malaltia ens el va arrabassar prematurament, deixant un buit immens en la cultura i el periodisme local. Tot i la seva pèrdua, el seu llegat va romandre en bones mans quan Magí Fortuny i Poch va assumir el relleu a la direcció, tasca que continua exercint fins avui.

    L’actual editor de La Vanguardia, en Javier Godó, comte de Godó, havia estudiat la carrera universitària junt amb el sitgetà Ferran Benazet i Lluís. Fet que, durant alguns dies de l’estiu, el propi Javier Godó havia freqüentat  la casa del seu amic Ferran, al carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Bonaventura.

    Anys després, ara que em refereixo a en Ferran, aquest va formar part de la Colla del Cep, una tertúlia on també s’hi trobaven en Josep de l’Eco i en Josep Serra -pare d’en Salvador Serra, que ens ha deixat fa ben pocs dies-. El grup el completaven personatges com en Marcel Maluquer, mític participant del Ral·li de Sitges que s'acaba de celebrar i apassionat lector d'aquest setmanari, en Joan Marsal,  l’Emili Comas i l’Esteve Sucarrats, entre d’altres.  Les trobades tenien lloc a la Bodega El Cep, al carrer Espalter, l'emblemàtic establiment que regentaven en Salvador Camps i la seva muller, la Rita Vidal. 

    De tot aquest llegat popular se n'ha fet ressò l'Eco, un setmanari que, a l’igual que La Vanguardia, ha comptat amb col·laboradors d'alt nivell que sovint han escrit per a ambdues capçaleres. Això va ser possible gràcies al tarannà extraordinari d’en Josep; quan demanava una col·laboració als periodistes més influents del moment, ningú no li sabia dir que no.

   Ell mateix era una persona generosa que no tenia mai un "no" per a ningú, una actitud noble que, tanmateix, li va portar més d’un maldecap amb la censura de l'època. En diverses ocasions va rebre notificacions de multes que posaven en risc la publicació, però les seves amistats i la seva influència personal sempre acabaven servint de revulsiu, aconseguint que les sancions s'aixequessin.

    Amb tot plegat, vull subratllar que la trajectòria del setmanari no ha estat mai un camí planer. Tanmateix, aquesta longevitat és la prova de la seva immensa vitalitat, una història viva a la qual ens hem anat incorporant col·laboradores i col·laboradors al llarg del temps. En bona part, això ha estat possible gràcies a aquesta generositat d’en Josep, qui no només ens obria la porta, sinó que ens encoratjava perquè no decaigués mai la nostra afició. Tot plegat, al costat dels seus dos fills: l'enyorat Ramon i en Josep, juntament amb els fills d'aquest darrer, en Josep i l'Albert, que continuen mantenint el cognom vinculat al setmanari tal com el coneixem avui.

     El passat 1 de març, l’Eco va assolir una xifra rodona: el seu 140è aniversari, una fita que l'apropa al segle i mig de vida i que li permet compartir protagonisme amb els grans diaris del país. Tot i ser una publicació més modesta i no disposar dels grans mitjans de capçaleres com La Vanguardia, el seu mèrit és igual o fins i tot superior. A tots els qui hi col·laborem ens omple de satisfacció saber que, juntament amb els lectors, formem un sol cos i l’ànima que el manté dret. Que sigui per molts anys més!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de marca del 2026)

TANTS CULS, TANTES CADIRES

       En la seva habitual col·laboració a La Vanguardia, en Màrius Serra (creador també d’un dels  mots encreuats que publica aquest diari i  responsable de “l’Enigmàrius” que cada dia atreu la curiositat de gran nombre de seguidors del programa de ràdio: Catalunya Matí) en plena celebració  d’aquestes darreres festes, dedicava el seu article al protagonisme que assoleixen les cadires en els àpats familiars que es celebren a les cases.

     Cadires, moltes d’elles mig oblidades en habitacions que no es fan servir, fins i tot algunes resten  tapades, per altres andròmines, en trasters o magatzems. I que arribats a aquestes dies totes són poques per tal d’aparellar-les amb el nombre de comensals que s’asseuran a la taula. Taula que potser serveix la convencional, la de  cada dia, amb tots els suplements d’allargament desplegats. Si amb això no n’hi ha prou, els amfitrions han de tenir previst una fusta supletòria i dos cavallets plegables que guarden allà on poden i que és  complementa amb la de sempre . Fins i tot n’hi ha que són més pràctics, només els cal que les portes del pis siguin llises ( sense motllures) per, arribat el moment, despenjar-les  i disposar-les, això sí, sempre a damunt d’uns cavallets. 

     Altra cosa diferent són les estovalles, que pot ser que no se’n disposi d’una de tan llarga i d’aquí que s’hagi de recórrer a un parell d’elles. En el moment del desplegament les mestresses de casa han de procurar que la part on aquestes mostren aquelles delatores  cremades de cigarret, testimonis indiscutibles del temps on es fumava a taula (a l’hora de les postres i durant tot el temps en què es prolongava la sobretaula) aquestes cremades anessin a parar on se  seia la família de la casa, procurant així que els convidats es situessin a davant del teixit impecable, en quant a imperfeccions d’aquesta  índole. Des de que, en aquest cas, per respecte a tots els comensals, sobretot pels qui no fumen, s’ha deixat de fumar en el transcurs d’aquests àpats familiars, les dones de casa han deixat de patir, perquè a cada celebració  apareixia una nova cremada a la superfície, que feia que cada vegada fos més difícil de dissimular. No s’han estalviat, però, siguin dones o homes, els qui han de rentar tants metres de tela,  poder treure així com així  les gotes de vi, sobretot si aquest és negre, en el supòsit que només siguin gotes, perquè si s’ha abocat una copa ja ni els hi explico.

    Fins que apareix el gran invent. Simple, però que dona molt de sí i estalvia sorpreses després de cada àpat, on les taques de vi, desprès de cada rentada, continuen deixant un testimoni, sí que aquest és difuminat, però que sempre es nota. Mentre tot això passava, el que anomeno  simple invent, es va començar a trobar en els basars xinesos, es tracta d’uns rotllos de paper de diferents colors i fins i tot existeixen els impresos amb motius nadalencs. La solució perfecta per cobrir la llarga taula d’un tirada i que permet, que un cop s’ha acabat el dinar, d’una revolada queda reduït a un manyoc de paper que fins i tot engoleix els tovallons, també de paper idecorats amb les mateixes al·legories nadalenques. Tot plegat estalvia sorpreses i feina per a qui ho té de rentar i plegar.

 Van sortint alternatives a aquests detalls que acabaven sent mortificadors, si més no el problema continua sent les cadires, perquè si no en tenim prou, ni amb les que guardem com a reserva (convencionals o plegables) s’ha de recórrer als propis convidats. I que menys, a qui li donaran tot amanit, que contribuir a la causa portant una o dues cadires de casa seva, fins assegurar-se que disposem del seient corresponent en la taula de celebració. És així com l’entorn d’aquesta ofereix un suggestiu i variat catàleg de cadires, amb poques que són iguales.

    De tots és coneguda la teoria infal·lible  que comptabilitza: tants caps, tants barrets. Per les cadires també es pot aplicar  la mateixa norma: tants culs, tantes cadires. Mentre que dels barrets se’n pot prescindir, però per  asseure’s a taula la cadira és del tot imprescindible.

                                                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2023)