DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)

"ADIÓS, HASTA LUEGO !"

 
                    En aquest local del cantó hi tenia la botiga en Juanjo 
   

    Les persones tenim per costum fer nostres unes paraules que, bé soltes o formant una frase, repetim sense quasi bé adonar-nos. Al costat del que anomenàvem  la plaça, havíem  coincidit amb un botiguer que em sembla, i perdoneu l’exageració, s’havia llegit tots els llibres de la biblioteca, que la tenia, literalment, a dues passes. Em refereixo al Juanjo Gómez que regentava una botiga de diatètica d’una marca molt coneguda. L’amic es caracteritzava per fer servir una salutació que s’escoltava per tot l’entorn de l’Ajuntament: “Adiós, hasta luego”. El xicot tenia la sort de tenir pares i una tieta que el mimaven, fins el punt que la seva mare, la major part dels dies, es posava a darrera del taulell del negoci i ell es podia asseure a fora per llegir mentre prenia el sol.

    Aquesta salutació l’ha acompanyat sempre que, com que estava castellanitzada, sigui dit de pas, el seu castellà era molt elegant, fluït i amb bona dicció.  Li servia per a no desentonar  quan anava al seu Oviedo, d’on era oriünd ell i tota la seva família.

    La seva parella, en Freets, era alemany. Idioma que també parlava i junts van viure en diferents ubicacions, la primera en un pis del carrer Sant Bonaventura, propietat de la Filomena i la Maria de Can Mas. I d’allà  van anar al carrer Parellades, a sobre de la peixateria, en el balcó hi tenien una planta, si no recordo una mena de plataner, que mostrava una frondositat espectacular, es feia mirar. Quan van partir peres, en Freets va tornar a la seva alemanya i en Juanjo a casa dels seus parers que vivien en un apartament  a l’Aiguadolç.

    Es dona la casualitat que la seva parella viu en la mateixa ciutat, o molt a prop, d’on vivia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí, aquest va treballar durant molts anys a la fàbrica del gel. En Vicenç es va dedicar  a l’hostaleria i va ser un dels cambrers que van inaugurar l’Hotel Galeon del carrer Sant Francesc. Per, al cap d’uns  anys,  marxar a treballar a Alemanya i allà es va quedar i de tant en tant tornava al seu poble. Tot això a  expenses de la seva senyora que era d’aquell país i que, quan aquesta es cansava d’estar aquí, li ordenava  la retirada, ni que coincidís amb la vigília de la Festa Major, de la qual cosa es planyia, a veure si no podien esperar un parell de dies més? Res, o caixa o faixa, decisió molt freqüent entre la manera de ser de la gent d’aquells verals. 

    Un cas semblant va passar amb el també sitgetà en Toni Sánchez, fill del carreter de can Gori, que va marxar de molt jovenet a aquest país i allà si va quedar, sempre treballant a l’hostaleria, on era molt ben considerat a la ciutat de Munic, entre altres. Quan en Toni tornava a Sitges, l’esperaven les moltes amistats que aquí tenia, perquè també tenia un tarannà que es feia estimar. Fins que va poder complir el seu desig, de que quan es va retirar tornar al seu poble. La felicitat, però, li va durar poc, perquè després d’un refredat que se li va complicar, encara no es parlava de la covid, ens va deixar.

    Tornant a en Juanjo, aquí a Sitges va ser l’home més feliç del món, llegint i escoltant música. Quan passaves per davant del seu establiment, si tancaves els ulls, et podia donar la sensació que et trobaves a davant del Liceu i que s’havien deixat les portes obertes. Tot això va anar així, fins que se li van morir els pares, la tia i no li va quedar més remei  que  tancar la botiga i va decidir marxar a viure al seu Oviedo.

  En aquell moment, el seu “adiós, hasta luego”, aquest “hasta luego” encara no ha tingut retorn i no sabem, al menys un servidor, que ha estat de la seva vida. I al perdre també a en Vicenç, l’únic contacte que teníem amb en Freets, tampoc sabem d’aquest. Els destins, tot sovint ens separen i encara que ens acomiadem amb un “adiós, hasta luego” això es diu, com aquell que diu, “adeu, fins demà. Ai! Demà... com vaticina un: “demà ja en parlarem”. O com deia un altre: “demà m’afaitaràs”.  Ni una cosa ni una altra, millor adaptar-nos a l’expressió del llatí, “carpe diem” . Que traduït, més o menys, ve a dir, viu el moment. Per si a cas. 

                                    J.Y.M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2.025)

EL VALENT

  

 En Ferran Sentis, el Valent, a la bateria del conjunt els Iberos del Jazz

La setmana passada, que em referia als músics, vaig esgotar l’espai i em van quedar coses per explicar. A molts l’anunciat d’avui els recordarà a un veí del carrer Sant Sebastià, en Ferran Sentis Figuerola, Valent,a qui tots també el coneixien per aquest sobrenom. Desconec les circumstàncies per les quals al pare del nostre protagonista ja se’l coneixia per aquesta influència de valentia, que també anava associat al seu nom.

   El cas és que jo, que llavors era un vailet, a casa i entre la resta dels musics, sempre havia escoltat si el Valent aquí, si el Valent allà, fins el punt que em semblaria que aquest era el seu nom. Un diumenge, acabat el ball de tarda del Retiro, com feia sempre, vaig pujar a l’escenari per anar l’encontre del meu pare. Moment en què em vaig creuar amb en Ferran i, sense pensar-m’ho dues vegades, em va sortir aquesta salutació que pretenia ser afectiva: Hola Valent! I vatua!, com si li hagués dit una mala paraula. Em va recriminar, molt enfadat, fent-me l’observació que passava per alt que l’anomenessin així els grans, però que no tolerava que un marrec li mostres tanta llibertat com per mal anomenar-lo pel seu mot. La reprimenda va durar estona i ningú em defensava, sembla ser que feina tenien per a dissimular el riure i em van deixar sol davant un valent que feia gala de la seva valentia, quan li semblaria que aquesta havia estat condicionada per un servidor i fins i tot potser va arribar a pensar que l’havia desafiat. Em vaig guardar bé prou de tornar a saludar tan efusivament i de manera tan desafortunada, mentre no parava de dir-me:  “em dic “Fernandu”, encara no s’havia normalitzat prou la parla catalana, perquè es seguia fent servir moltes imperfeccions, a excepció de la paraula valent que era ben compresa i, gramaticalment, ben dita. Dels covards diuen que no hi ha res escrit, en aquell moment jo desconeixia aquesta conclusió, de no ser així es podia interpretar  que jo també em sentia un valent.

    En Ferran estava casat amb la Consol,  era sabater de professió i músic d’afició, havia tocat la trompeta i al final de la seva carrera musical, va ser intèrpret de bateria. Es  dona la casualitat que els altres dos germans que tenia també se’ls coneixia pels Valents, com no podia ser d’altre manera si era una herència sobrevinguda del pare. L’Artur Sentis Figuerola estava casat amb la Assumpció i vivien al barri Sant Crispí. La seva dona era molt emprenedora i va secundar la moda que consistia en llogar habitacions als turistes. Els tractes rebuts pel matrimoni a aquests eren excel·lents, ella els hi servia l’esmorzar a la terrassa de l’àtic, quan encara pocs hotels disposaven d’un espai obert on servir la primera  menjada del dia.

   L’altre germà,  en Josep Sentis Figuerola, el valent petit , estava casat amb la Marina Bayot i des de que van obrir l’Hospital de Sant Camil va estar a la recepció d’aquest centre, per on va veure entrar i sortir a mig Sitges. Fotuts i no tant i si no els veia sortir més per aquella porta volia dir que la cosa havia anat maldades.

    Veïns d’en Ferran era el pintor de parets en Joan Carbó, la filla que el matrimoni tenia es va casar amb el vilanoví Marcos Hortelano, que era un apassionat del seu poble. Un carrer malgrat de que alguns veïns se’ls vinculés amb una valentia, encara ara poc explicada,  hi vivien gent de tota classe i condició. Com en Meleno que feia de taxista, i expliquen d’ell que quan arribava al segon revolt de la carretera que porta a Ribes, li feia l’afecte que aquesta s’acabava i tirava pel dret. La casa on vivia  era propietat  del seus parents, la família Garcia-Munté. En la mateixa  hi van anar a viure l’Engracieta i el pintor Marià Carbonell Llopis. Pintors, músics com el mateix Farran, en Francesc Bisbal i en Joan Roca ( en Manxet). Carnissers com en Daniel Muntané, cunyat d’en Pallarès. I la Vargas, una icona “del Carnaval de antes”.  I altres veïns que en un moment o altra de la meva afició a escriure, ja han sortit en aquesta secció. Però sembla ser que al Valent no li havia dedicat mai un titular tan atrevit com aquest. I com que ja el supero en l’edat, que ell deuria tenir, quan la meva salutació li  va causar tan mala  reacció, de ben segur que ara, com feia amb els seus amics de la seva mateixa edat, quan l’anomenaven així, hauria fet  veure que sentia ploure. 

                                   J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de desembre del 2025) 

LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

ENTRE PALMERES

    

   

   En la dècada dels seixanta l’Eco comptava amb la col·laboració d’en Francisco Martínez, es tractava de la secció “En el Nuestro Radar”, on l’autor signava TARZAN. Consistia en un seguit d’entrevistes que en Paco il·lustrava amb la caricatura de l’entrevistat/da que ell mateix dibuixava. A partir de l’any 1970, fins el 1972, va canviar l’encapçalament per un altre que va titular “Entre Palmeras”, on a més de continuar amb les entrevistes hi va intercalar breus articles d’opinió, sense sobrepassar-se de l’espai assignat.

    L’altre dia que vaig fer aquesta fotografia, al veure el resultat, la imatge de l’església entre palmeres, no sé perquè però em va venir el record de l’amic Paco. Que treballava d’escrivent en l’empresa de construcció que tenia l’Antonet Parés junt amb el seu fill Josep. En Paco era de caràcter molt obert, irònic i també crític. Durant un temps, no recordo si abans o desprès de que en Fernando Marzoa impartís classes d’educació física als escolapis, ell també en va ser professor d’aquesta mateixa matèria. 

   És curiós perquè la casa on vivia en Pres, com així simplificàvem el seu cognom, feia escaire, amb la casa on  el Sr. Josep Solé, de can Tomaset, embotellava sifons i al costat mateix hi havia el local de  la que havia estat la seu de l’Orfeó Sitgetà i a sobre dels dos locals uns pisos, una casa que  ja pertanyia al carrer Sant Francesc.  El conjunt de tot plegat era propietat de la família d’en Jaume Bofill, que ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol personal. La casa que habitava l’Antonet  Parés quedava reculada amb la del carrer Sant Francesc. Quan es van enderrocar les dues cases, se’ls hi va exigir que es reculés la nova construcció amb la finalitat de no escanyar l’entrada del carrer Sant Francesc.  Per tant aquesta última, que pertanyia al carrer Sant Francesc, va desaparèixer. De manera que  la primera que ara hi trobem,  correspon  a la que havia estat del carnisser Marià Alemany i família. 

    L’Antonet Parés estava cassat amb l’Adela Serra i en Josep i la Toni eren els seus fills. En Paco va ser escrivent de l’empresa durant bastants anys, en un temps en què aquesta empresa de construcció era molt apreciada per la clientela perquè treballaven bé. Dos dels paletes, que hi van fer anys, van ser l’Alejandro Escalona i en Francesc Lanau. 

    Desprès de la casa d’en Gregori Hill, en aquest Passeig de Vilafranca, hi havia la quadra d’en Pepito, que la veu popular coneixia com en Pepito gitano i a la seva muller per l’Antonieta gitana, que vivien davant per davant de l’Ajuntament. En els baixos hi continua vivint la Pilar Queralt. En Pepito era l’únic que vestia elegantment entre aquell veïnat, arribava a la quadra mudat de cap a peus i donava la sensació que ja tenia la feina feta, però complia amb l’horari i a ell hi acudien tots els gitanos de la comarca per a fer transaccions comercials que es vinculaven amb la venda de cavalls. Entre aquests i els que anaven a vendre als mercats, desprès de dinar, tots es trobaven al Retiro per a fer el cafè. 

      En aquest mateix espai, però a l’altra vorera, la de la banda de Vilanova, hi vivia i tenia el taller en Salvador Bové, casat amb la Trini Tutusaus. L’home feia i arranjava els guarniments dels cavalls. Ja al final de la seva trajectòria professional va tenir més feina en el camp esportiu que en el del seu propi ofici. Perquè els cavalls van anar desapareixent i es van promocionar les pilotes de futbol, que eren de cuir. I quan les peces de cuir que la formaven es descosien, li portàvem a en Vadoret, com així se’l coneixia, per a que les tornes a cosir.

    Si l’amic Paco s’inspirava entre palmeres, el Passeig de Vilafranca es pot dir que  es trobava entre paletes. Perquè en la mateixa vorera del baster hi vivia En Ginés Rufete, casat amb la Berta Paixó que, junt amb el  fill Josep Rufete Paixó, també tenien una empresa de construcció. En el pis de sobre hi vivia en Jaume Daví i Mañosa, amb la Teresina, germana de la Berta, en Jaume va ser cap de la brigada municipal.

    D’entre palmeres sorgeix la imatge de la nostra església, els bonics retaules que hi trobem en el seu interior, si  encara hi són en podem donar gràcies a l’eficàcia d’en Jaume Daví, que els va preservar de que no fossin cremats durant la guerra. 

                                                 J.Y.M.

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de novembre del 2025)

LA VIDA ENTRE POESIA

   

    Quan  anava a l’escola, a l’apropar-se Nadal, t’ensenyaven un vers que l’havíem de memoritzar. Era senzill però tenia un fons que, a més de nadalenc, resultava simpàtic, sobretot quan a la sobretaula  el recitàvem pujats a dalt de la cadira. Jo diria que era el primer encontre que teníem amb la poesia.

    Els versos nadalencs duraven uns quants anys, fins que allò de: “com que soc tan petitet i m’agraden els torrons…, sobretot pel que fa “al petitet”,  quedava desfasat. Així que el vers de Nadal va anar evolucionant amb l’edat, fins que t’acompanyava un cert sentit de la vergonya.

    A casa el vam continuar recitant fins i tot quan ja estàvem casats. Això sí, vam canviar el contingut pastoril per unes estrofes, que també les fèiem rimar i que servien per a fer  una mena d’inventari de tot el més rellevant que havíem viscut en el si de la família durant tot l’any. Amb un final on no hi faltaven els bons desitjos per aquestes festes. 

    El següent contracte amb la poesia era quan, els més poètics, dedicaven versos a les noies perquè consideraven  que la poesia era el llenguatge més bonic  per a comunicar-se amb la persona estimada. Fins que tenia el seu colofó, el dia del casament, quan el padrí de noces anava a casa la núvia a lliurar-li el ram i recitar-li uns poemes  sorgits  de la seva inspiració.

    Vet aquí quan la poesia  abraça una etapa important de la vida de cadascú. I de la mateixa que és molt personal sentir-se a tret per ella i dedicar-se a escriure’n  com han fet i fan les poetesses i poetes locals, que han deixat escrites pàgines brillants de poesia. Les més populars i que serveixen per enaltir  la tradició és la poesia de les Caramelles. Uns poemes dedicats a les noies sitgetanes, a la primavera i, evidentment, a la Pasqua. Un dels poetes que en va publicar un recull de les seves lletres en va se el director d’aquest setmanari, en Josep M. Soler i Soler, que va titular “Les meves lletres de Caramelles”, majoritàriament per a la Colla del Retiro. Sent el seu net l’Albert Soler i Marcé qui abans va publicar “Les Caramelles de Sitges”, un interessant treball sobre aquesta tradició i on també hi trobem les lletra  d’algunes de les Caramelles més emblemàtiques escrites per poetes de casa nostra. També poetesses com: la Toni Pañella, àvia d’en Joan Duran, la Maria Dolors Pujadas, la Maria Dolors Juan Ill, la Vinyet Panyella, la Maria de Frederic... i la qui fa poc  que ens ha deixat, la Lali Veges, han estat molt vinculades a la poesia de les nostres Caramelles.

     Sense deixar la tradició, arribem a la Festa Major i en ella hi trobem uns versos molt esperats, diferents, els dels dimonis. Que tot i ser escrits cercant la crítica, també els han de fer rimar una mica. Precisament fa poc que l’Alba Gràcia, ha publicat un interessant llibre, on els ha recopilat i mitjançant aquest versos es pot dir que es visualitza  la història del nostre poble, d’una manera divertida i amb un rerefons poètic que és el testimoni del més rellevant que ha passat al poble des de una Festa Major a l’altra.

    Fins que arribem a la Festa de la Poesia, de la qual demà dissabte es complirà els 18 anys, majoria d’edat. I que des de la primera edició han organitzat i conduït en Joan i la Cèlia. Una festa Per on han passat un nombre molt important de poetesses i poetes i que molts pocs s’han volgut perdre l’oportunitat de tornar-se a retrobar en aquesta convocatòria tan especial. De tots hem gaudit del millor de la seva obra, que recitaven en moments estel·lars de la festa. On prèviament han  tingut una  rebuda al més pur estil  d’en Rusiñol.

     A Sitges la poesia hi té dedicada una festa i que jo sempre, quan s’escau, tinc en el pensament el record de les poetesses i poetes locals i de fora, els que ens han precedit i els d’ara. perquè sense ells no tindríem tantes pàgines de poesia dedicades al poble i a la seva gent. Una quantitat tan gran, que ens fa adonar-nos que les nostres vides, han transcorregut entre poesia. Les que, en un moment o altre,  hem recitat, modestament hem escrit , o hem gaudit escoltant-la per part dels qui en saben. 

 

                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de novembre del 2025)

LA CASTANYERA

  

             

 Els de la nostra generació, fins i tot els nostres pares, quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, hem tingut la sort de compartir la icònica imatge de la castanyera que la trobàvem, de manera física, en un escaire del Cap de la Vila. Ja se que m’hi he referit altres vegades, si més no en apropar-se aquestes dates, vulguis o no,  se’ns fa present aquella castanyera i tota la tradició que l’envoltava. Era tot un plaer veure a la persona que en tenia cura, com torrava les castanyes. Sense immutar-se, la seva cara no desprenia ni tristesa ni alegria, potser el que li conferia  un toc de respecte era els seu bigoti blanquinós, per a la resta l’home feia la seva feina, aliè el que passava al seu voltant i potser sense ser prou conscient de col·laborar amb la tradició, perquè a la vila no hi havia  ningú més que es dediqués  a torrar castanyes. A diferencia de Barcelona, on es trobaven moltes castanyeres, potser la més emblemàtica, i la més cèntrica, era la que hi havia a la Rambla, davant de la porta dels magatzems Sepu. Han passat els anys i encara en determinats sectors de la capital, les castanyeres hi són presents. 

     Tornant a la nostra castanyera, la seva situació era immillorable, en un espai que feia el paper de divulgador del bategar del poble, però sobretot de les tàctiques futboleres que sorgien d’aquells grupets d’homes que envoltaven la plaça, sobretot els dissabtes a la tarda, després de treballar, quan aquest dia encara era laborable, i que a l’acabar la jornada hi havia el costum d’anar a les barberies, les quals  es trobaven no gaire lluny del lloc. Unes barberies que, sigui dit de pas, totes treballaven, fins al punt que disposaven d’empleats i tots els sillons,  típics d’aquestes barberies, estaven plens i era aixecar-se un i asseure’s  un altre client.

   En Ramón Costa i Sagalés, com així es deia el responsable de la castanyera, treballava conjuntament amb la seva muller, la Maria Marcè Palau, que junt amb l’Eugènia, eren filles de l’Angeleta dels ous, que compartien la mateixa estada, l’entrada estreta del costat de la barberia d’en Ràmia i on la Maria despatxava les castanyes que torrava el seu marit. I les embolicava en unes paperines que feia amb paper de diari o de música que li proporcionava els seus altres veïns, la família Torrents. Aquelles paperines, entre les mans, embolcallaven l’escalforeta que desprenien les castanyes i  que tant s’agraïa  degut a la frescor ambiental. 

    Es donava el cas que la germana de la Marcé, l’Eugènia Marcè Palau, estava casada amb en Jaume Sanahuja que era recader i vivien a pocs metres d’allà, al carrer Jesús, davant per davant de la sabateria d’en Josep Lluís a “can Lates”,  i de la barberia de la família Vilà.

     Entre aquelles tertúlies improvisades, a peu dret, per sitgetans que parlaven de futbol, de rovellons, del parany, de la festivitat de Sant Crispí, que es celebra el 25 d’octubre, patró dels sabaters, tot molt relacionat amb la tardor. I la tradició es feia pas, amb l’esmentada castanyera i amb altres elements que la conformen. Com els panellets, que es podien comprar a frec de la castanyera, a la pastisseria Massó, també coneguda per a “can Burguera” i només començar al carrer Major hi havia la pastisseria del germà de “can Quildu”, estava al front de la botiga la filla, la Isidra Sabaté de “can Avellaneta”, que estava casada amb en Josep Junyent. Una mica més enllà la bodega de la Candelaria, “can Parcala”, on es podia comprar un complement indispensable per acompanyar les castanyes i els panellets, la Malvasia. Fins arribar a la pastisseria l’Estrella un altre referent dels panellets i de la traïció sitgetana. I si decantàvem cap al carrer Jesús ens trobàvem amb la bodega Javier, un altre bon lloc per omplir la garrafeta de moscatell o per comprar una botella de la Malvasia Robert, la de l’Hospital o la Malvasia de can Sariol. I si continuàvem més enllà trobàvem la bodega de can Sofia. 

   La casualitat ha volgut que en aquestes vigílies de Tots Sants ens deixes la poetessa i amiga la Lali Vergés Bartés, que va dedicar al nostre poble i a les nostres tradicions bonics i sentits poemes. En un d’ells, en el conjunt que va dedicar a “Fulles al Vent “, diu així: “L’or de les fulles el vent ja s’ha endut./ Les branques són nues... No faran més fruit./ Vindran primaveres i altres tardors/ tardes enciseres, pluges i flors./ Més...aquelles fulles de cant melodiós,/ sols seran despulles d’un vent melangiós.”

                                               J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 d'octubre del 2025)

EL PATI DELS CAMILS

  

      La recordada Victoria Peris, més popularment coneguda per la Toya,  es valia d’una conclusió  per comentar l’absència d’alguna  persona del poble: “si fa temps que no veus a algun conegut, és mort o està als Camils”.  Una teoria una mica exagerada, però que moltes vegades es compleix. 

   Ens passa quan, per les raons que siguin, visitem aquest centre hospitalari i allà ens trobem amb algun conegut que ens diu que fa un temps, pel problema que sigui de salut, que hi està ingressat i de seguida em tornen al pensament les paraules de la nostra amiga sitgetana, que fins i tot bromejava amb una cosa tan seriosa com és la mort. Un dia va venir al nostre establiment i sense immutar-se ens va dir: “la setmana que ve tinc visita a la clínica i em diran el dia que m’haig de morir”. I va quedar tan ampla. Sortosament si li van dir no la van encertar, perquè encara va estar força temps entre nosaltres. 

    Tot això ve a tomb perquè aquest Hospital dels Camils, un referent de la sanitat de la comarca del Garraf, ha complert 50 anys. I per celebrar-ho, el 27 de juny, es va produir un fet també insòlit, l’esplanada de davant de l’entrada principal estava  lliure de cotxes aparcats. Poques vegades se’ns mostra d’aquesta manera. La celebració ho requeria i desprès  dels consegüents parlaments, de les autoritats i responsables del centre, hi va haver una exhibició del folklore ribetà i fins i tot va destacar la presència del drac dels tres caps que, recordem, va ser dissenyat per l’artista vinculada a Sitges, la Lola Anglada.

    Durant tots aquests anys l’Hospital ha prestat, i ho continua fent, un gran servei a la comarca. Quan potser no apreciem prou bé, tot el que estan portant a terme totes les persones que ho fan possible.  

    Al començament es comptava amb la col·laboració dels pares Camils que ajudaven en moltes tasques i sobretot a fer companyia i donar suport moral i espiritual als malalts. També ells s’han fet grans i han tingut de rebre les atencions que ofereix l’Hospital.

   Al mig d’aquest conglomerat d’assistència mèdica, existeix un espai,  a l’aire lliure, que ofereix un servei també molt adient per buscar, entre la natura, un punt de reflexió quan assetgen els dubtes, o simplement quan fas les funcions d’acompanyant a la persona que hi acudeix per assumptes menors, veient la complexitat de tot plegat.

   I en aquest lloc s’escau, com ja vaig fer en un altre article, referir-me als garrofers i com vaig dir en aquella ocasió, Sant Pere de Ribes és terra de garrofers. En el recinte de l’Hospital de Sant Camil en trobem un bon nombre repartits entre els espais exteriors. I que en aquesta època de l’any, a l’entorn del tronc, hi ha un escampall de garrofes que han caigut de l’arbre i també es pot apercebre el seu flaire característic. 

     Pocs hospitals trobarem que ofereixin una identitat camperola tan ben representada, per aquests garrofers,  i una bona extensió de vinya, les del propi Ribes, les del llogaret de  Puigmoltó, que és a tocar, així com les de sota del Castell de Ribes que també són a poca distància, pràcticament a darrera de la masia de Can Fontanals, que és la que és veu des dels passadissos de les habitacions i on la vinya també s’estén al seu davant.

    El pati dels Camils és molt freqüentat per la gent que és a la residència i que gràcies a  la meritosa  tasca que porten a terme el voluntariat, cada matí, els acompanyen a aquest pati i els tornen a entrar, quan és l’hora de dinar, a les interioritats d’aquesta residència. Que també guaita cap a les vinyes. Quan érem joves sortíem al pati de l’escola a l’hora del “recreo”. A mesura que ens hem fet grans, un moment o altra, hem hagut de fer alguna visita als Camils, ni que sigui com  acompanyants o per visitar familiars i amics que hi estan ingressats.

      Un cop d’ull al seu pati és viure el present, tot pensant  en el futur. En el dia de demà quan ens hi trauran, sigui en aquest, en el del nostre Hospital de Sant Joan, o en altres que fan la mateixa funció. La de permetre’ns  poder sortir-hi, com quan érem uns vailets. I com a mal menor acompanyats del “taca-taca”. Aquest gran invent que ve a substituir els caminadors de quan començàvem a aprendre a caminar. Amb la diferencia que, aquells,  arribava el dia que en prescindíem. D’aquests altres, quan ens hi agafem, difícilment el podem deixar anar. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre del 2025)

AMBIENT DE CINE

           Àngel Sala dedicant un record a la pel·lícula "Tiburón", de la qual es compleixen 50 anys de la seva estrena

      És a punt de clausurar-se la 58a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, compte que en molts titulars s’ha suprimit la identitat de Sitges per ser suplantada per la de Catalunya. I en això s’ha de vigilar perquè pot arribar el dia que, amb l’excusa que el Festival s’ha fet gran, se’l puguin emportar a un altre lloc. Hi haurà que dirà que això no pot passar però, com diu aquell,  de més verdes en maduren.

   Tampoc és que sigui un gran seguidor d’aquest gènere de cinema, tanmateix m’agrada l’ambient que es produeix mentre dura el Festival. I de com la gent hi acudeix  de tot arreu per a veure les pel·lícules, moltes d’elles es passen a altes hores de la matinada, tampoc això no és cap impediment, el que compte és disposar d’entrada, que no és fàcil. En un apartat de cine on es valoritza el que també anomenem sang i fetge. I el que és també curiós que els espectadors aplaudeixen quan aquetes escenes, ensangonades, apareixen a la pantalla. Quan més sang millor. 

    Coincideix l’edició d’aquest any amb el 50 aniversari de la pel·lícula “Tiburón”,  estrenada el 20 de juny del 1975 i dirigida per Esteven Spielberg, basada en la novel·la que porta el mateix nom de la qual n’és autor  Peter Benchley. S’hi referia el dia de la gala inaugural de Festival el seu director, l’Àngel Sala, de com el va impactar, en una edat relativament jove,  les escenes que apareixien a la pantalla. És d’aquelles pel·lícules que et fan estar en tensió fins a  l’últim moment. 

    A diferencia, aquesta té un argument i li vas seguint el fil. Moltes de les que es projecten aquests dies la conclusió del que passa té l’has d’imaginar tu mateix, perquè algunes acaben que et deixen amb un pam de nas. I tampoc t’atreveixes a comentar-ho, per tal de no demostrar que has estat l’únic que no l’ha entès.

   Tornant a Tiburón va ser una de les pel·lícules més emblemàtics, que encara avui causa sensació. Recordo que quan la junta del Retiro estava preparant el tancament de la sala de cinema, per a fer la remodelació de tot aquest espai, van tenir el bon encert de projectar una pel·lícula, on tothom i era convidat, abans de posar punt i final a aquesta etapa. I es va recórrer, com no podia ser d’altra manera, als coneixements cinematogràfics del recordat Francesc Borderia i Soler, per a que en proposés una. En Ciscu ho va tenir ben clar, havia de ser Tiburón, per l’impacte que va causar entre el públic quan es va estrenar i perquè  va ser la més taquillera, amb molta diferencia, sobre altres .

    I mentre el Retiro sembla ser que encara la recta final d’aquesta remodelació, el Prado fa poc que ha acabat les obres, que desitgem que siguin les últimes, les que faltaven fer, i altres que els hi exigien per adaptar-se a les normatives. Si més no han pogut arribar a temps per poder oferir la seva sala al Festival, necessitat de sales de projecció per donar cabuda a tota la demanda del públic. I per a que, quan s’incorpori també la del Retiro, el Festival torni a tenir presencia  al centre de poble. Una proximitat que es va trobar a faltar quan es va desplaçar, pel mateix motiu de mancança d’aforament, a l’auditori de l’hotel Melià. L’ambient que confereix el públic del cinema al poble és una essència que tampoc es pot perdre i que s’aconsegueix amb la proximitat amb les sales de projecció.  Que permetia als artistes convidats, directors i altres protagonistes, poder  passejar  per la vila. Amb un contacte molt directe amb els  seus habitants. Una proximitat que resultava molt atractiva i interessant. 

     Ara, amb tota la logística centrada cap a Aiguadolç, difícilment aquesta gent s’apropen fins al poble. No obstant molta part del públic que ve, i segueix les projeccions, sí  que hi fan cap. Això va associat a aquest ambient  fantàstic que, per indumentàries i maneres, els identifiquem com a gent del cinema. Gent que no els espanta res, perquè estan acostumats als sobresalts.  No només no els espanta, sinó que els desitgen. Per això venen. A un poble on la seva gent, abans que sortís l’invent de la televisió, cada dia de festa per la tarda omplien les tres sales de cinema que hi van arribar a haver. On es projectaven pel·lícules emblemàtiques,  protagonitzades per artistes que han anat desapareixent. Als quals  se’ls hi dispensa un record abans de començar cada gala inaugural i que reben un merescut aplaudiment per part del públic. 

                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'octubre del 2025)

PREGONERES, PREGONERS I UN D'OFICIAL

                  El pregoner oficial de la vila, en Rupert Roca i Armengol

 Sopar de pregoners de la Festa Major, el divendres 26 de setembre del 2025 

        El pregó de la Festa Major és un acte que és relativament nou, tot i que ja va agafant volada. El va instaurar  a l’any 1985 la Comissió que llavors presidia l’Isidre Pañella Virella, sent el primer pregoner, que va ser presentat al saló d’Or del Palau de Maricel, el periodista vinculat a la vila, el Sr. Josep Maria Lladó. El segon va ser l’Andreu Avel·lí Artís (Sempronio), igualment amb lligams  a Sitges. 

    Un començament que, com el pregó del Clavell, semblava deixar entreveure que estava destinat a persones que no eren pròpiament de Sitges, però que gaudien d’una certa popularitat. De seguit, al tercer any, amb el pregoner Josep M. Soler i Soler, vam poder apreciar com aquest pregó, com va succeir  també amb el  del Clavell i, bastants anys més tard, amb  el de la Verema, ha estat reservat a les sitgetanes i sitgetans, perquè ningú com nosaltres pot pregonar unes festes que tenen el seu embrió en el nostre poble i som els qui hi estem arrelats els que podem parlar, amb raó de causa i coneixement,  de les nostres coses. Sense desmerèixer les aportacions de ningú.

    A dia d’avui el nombre dels que s’han dedicat a pregonar les nostres festes ja comença a assolir un volum. De la mateixa manera que també s’han diversificat els escenaris, que com he dit va començar al Palau de Maricel, es va traslladar al Parc de Can Bota, al Racó de la Calma, a l’esplanada de l’ermita de Sant Sebastià, fins que sembla ser establir-se definitivament a la plaça de l’Ajuntament. Que és un espai cèntric i pot acollir un gran nombre de públic, tenint en compte que actualment  el pregó desperta molta expectació.

    De la mateixa manera que l’essència del pregó ha evolucionat. Quan es celebrava al Saló d’Or, el marc sembla que es prestava a un protocol com a més seriós, on principalment el pregoner havia de vestir amb americana i corbata i tots el llegíem en la taula situada a davant de l’artística xemeneia en la qual també s’hi asseia l’alcalde de torn, el president de la Comissió i el regidor/a de Festes. A partir de que aquest acte va sortir al carrer es van començar a apercebre canvis. Fins arribar al patró actua,  on es barreja la lectura i una mica de tot.  Amb implicació i participació d’altres persones externes i altres elements que ajuden a que el pregó esdevingui distret i sempre diferent, que és el que el fa atractiu.  

    Potser per això, actualment,  als qui se’ls hi fa l’encàrrec ho acostumen a dir amb molt temps d’anticipació, per a que el puguin preparar bé, doncs hi ha molts aspectes a tocar  i a lligar caps. A totes i a tots que ens han fet la proposta, s’ha de dir que no tothom ha acceptat, ens ha omplert de satisfacció que hagin pensat amb tu. Això passa, com es sols dir, de cop calent, tanmateix després t’assetgen els dubtes, que no és res més que a l’acceptar hi va aparellada la responsabilitat que això també suposa. Sense oblidar-nos del pregó satíric i de l’infantil. 

   Malauradament, alguna vegada, el pregó s’ha vist trasbalsat per alguna mala notícia. A l’any 1995, quan un servidor va ser l’escollit, uns dies abans, moria de manera sobtada, el recordat geganter Antoni Parra Sáez. A la mateixa hora del pregó, a Maricel, coincidia amb la celebració de la missa funeral a la parròquia. A l’any 2010, per primera vegada el pregó es celebrava a la plaça de l’Ajuntament i també la novetat es feia evident a l’anunciar-se que seria un matrimoni els encarregats de fer-lo, en Josep Perea i la Vicky Plana, i també excepcionalment es va fer el dia 20 d’agost. Doncs bé, ja era quasi a punt de començar, quan des de megafonia s’anuncia que el sitgetà Lluís Mirabent i Julià havia mort en el Massís de la Maladeta. Una notícia que va fer emmudir tot el recinte i que no ens vam poder treure del pensament. 

    Aquest any, l’Àlba Gràcia Panyella i en Josep Maria Roses Castro, han volgut recuperar el sopar que, si no vaig mal fixat, es va celebrar només en dues ocasions. I com s’acostuma a dir va regnar la bona harmonia, faltaria més. I jo afegiria i les ganes de no deixar-ho perdre més. Així que  dintre d’un any poder tornar a pregonar que els qui pregonen ens tornen a reunir. En un poble on tots recordaran que teníem també un pregoner oficial, en Rupert Roca i Armengol que, a toc de trompeta, pregonava, a peu de carrer, tot el que era d’interès per a la ciutadania.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'octubre del 2025)  

SIS "PEPAS", UNA D'ELLES CONSTITUCIONAL

     He començat a escriure  pensant en una veïna  del carrer Sant Francesc, la Pepa Sanahuja, tanmateix quan anava estirant del fil m’he adonat que en una mateix carrer i en un altre de molt a prop, d’aquest que acabo d’apuntar, les “Pepas”  dominaven.

    Si comencem per la part de baix, quan el carrer Sant Francesc s’eixampla hi passa a denominar-se Passeig  de Vilafranca, hi havia la botiga de queviures de la Josefa Rufete, que tot i que no l’anomenàvem Pepa el seu nom n’era sinònim. La dona era mare de la Victoria Freixas, la meva tia.

   Pràcticament al final del carrer Sant Francesc hi vivia la Pepa  Mestre, casada amb en Marià Alemany, la qual ajudava al seu marit a vendre carn a la plaça, on s’hi van incorporar el seu fill Joan, l’Eva i la Juanita,  també filles de matrimoni. Abans de continuar, si recorden en l’article de la setmana feia referent a temes d’elegància, doncs l’esmentat marit de la Pepa era un home elegant, que vestia amb “traje” cada dia. I recordo que quan s’apropaven les festes de Nadal, feia publicar un anunci a l’Eco, felicitant les festes, i que servia per posar en relleu els càrrecs que ostentava l’anunciant. Entre els quals hi figurava el de president del Club dels Elegants de Sitges, això vol dir que els elegants del poble, en una època determinada, s’havien integrat en un club que els representava .

   Si quan arribàvem al canto de ca l’Arnabat, que la germana d’aquesta també es deia Pepa i estava casada amb en Panxito Pagès, s’hi decantaven carrer Sant Gaudenci amunt, en el mateix cantó, que el fa amb el de Sant Bartomeu, hi trobàvem a la Pepa Hill, més popularment coneguda per la Pepa Tiquet, la dona venia espardenyes i posteriorment alternava aquestes amb sabates.

   Tornant al de Sant Francesc, en una de les entrades dels pisos de Can Zera hi vivia la Pepa Sanhuja. Tota un exemple de coqueteria, sempre sortia al carrer ben vestida i s’acompanyava  d’un cabasset amb les agulles de cosir i cinta mètrica de modista. I és que la Pepa cosia cortines i orientava en temes de decoració. Al monestir de Montserrat li van encarregat la renovació de totes les cortines de la part privada i, per aquest motiu, en va fer moltes estades. En la mateixa escala hi vivia en Ramon Termes, conegut popularment per en “Titets”, junt  amb la seva esposa. El pas dels anys va fer feixuga la mobilitat dels veïns de més edat. I un dia entrant o sortint la Pepa i en Ramon van coincidir i els dos eren tan fràgils que només amb la mirada en van tenir prou per a que perdessin l’equilibri, cosa que va fer que caiguessin. A raó d’aquesta caiguda en Termes va empitjorar la seva mobilitat, tot i amb això cada dia tenia la voluntat de sortir a la tarda per anar fins al Prado, però el bon home caminava amb tanta dificultat que el feia anar molt poc a poc, per la qual cosa emprava molt temps per fer el recorregut, fins el punt que quan hi arribava ja quasi havia de pensar en el retorn cap a casa. Pel que fa a la Pepa Sanahuja no anava gaire més lleugera. Pels dos la caiguda  va ser tan inoportuna com no ho podia ser més.

   Al començament del carrer, ja en el Cap de la Vila, hi havia la Pepa Ferret, esposa del popular ataconador, el Conco. Que junt amb el fill del matrimoni, em Josep Síntes Ferret, treballaven en aquell reduït espai que, a la vegada, era un centre d’informació de tot el que passava al poble. Un parell d’entrades més enllà, també en el Cap de la Vila, hi trobàvem a la no menys popular Pepa Gumà  que, junt amb les seves filles, regentava la boutique  de roba Tres. 

   I per acabar l’article ho he volgut fer amb una Pepa Constitucional, la primera constitució que es va signar  va tenir lloc a Cadis, el 19 de març de 1812. Al coincidir la data amb la festivitat de Sant Josep, va ser i  és coneguda per La Pepa. I vet aquí que sembla ser que va ser acollida amb  una exclamació que es va fer molt popular i que encara, indistintament, es va servir com un elogi a determinades situacions: Visca la Pepa! 

                                     J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'octubre del 2025)