EL VALENT

  

 En Ferran Sentis, el Valent, a la bateria del conjunt els Iberos del Jazz

La setmana passada, que em referia als músics, vaig esgotar l’espai i em van quedar coses per explicar. A molts l’anunciat d’avui els recordarà a un veí del carrer Sant Sebastià, en Ferran Sentis Figuerola, Valent,a qui tots també el coneixien per aquest sobrenom. Desconec les circumstàncies per les quals al pare del nostre protagonista ja se’l coneixia per aquesta influència de valentia, que també anava associat al seu nom.

   El cas és que jo, que llavors era un vailet, a casa i entre la resta dels musics, sempre havia escoltat si el Valent aquí, si el Valent allà, fins el punt que em semblaria que aquest era el seu nom. Un diumenge, acabat el ball de tarda del Retiro, com feia sempre, vaig pujar a l’escenari per anar l’encontre del meu pare. Moment en què em vaig creuar amb en Ferran i, sense pensar-m’ho dues vegades, em va sortir aquesta salutació que pretenia ser afectiva: Hola Valent! I vatua!, com si li hagués dit una mala paraula. Em va recriminar, molt enfadat, fent-me l’observació que passava per alt que l’anomenessin així els grans, però que no tolerava que un marrec li mostres tanta llibertat com per mal anomenar-lo pel seu mot. La reprimenda va durar estona i ningú em defensava, sembla ser que feina tenien per a dissimular el riure i em van deixar sol davant un valent que feia gala de la seva valentia, quan li semblaria que aquesta havia estat condicionada per un servidor i fins i tot potser va arribar a pensar que l’havia desafiat. Em vaig guardar bé prou de tornar a saludar tan efusivament i de manera tan desafortunada, mentre no parava de dir-me:  “em dic “Fernandu”, encara no s’havia normalitzat prou la parla catalana, perquè es seguia fent servir moltes imperfeccions, a excepció de la paraula valent que era ben compresa i, gramaticalment, ben dita. Dels covards diuen que no hi ha res escrit, en aquell moment jo desconeixia aquesta conclusió, de no ser així es podia interpretar  que jo també em sentia un valent.

    En Ferran estava casat amb la Consol,  era sabater de professió i músic d’afició, havia tocat la trompeta i al final de la seva carrera musical, va ser intèrpret de bateria. Es  dona la casualitat que els altres dos germans que tenia també se’ls coneixia pels Valents, com no podia ser d’altre manera si era una herència sobrevinguda del pare. L’Artur Sentis Figuerola estava casat amb la Assumpció i vivien al barri Sant Crispí. La seva dona era molt emprenedora i va secundar la moda que consistia en llogar habitacions als turistes. Els tractes rebuts pel matrimoni a aquests eren excel·lents, ella els hi servia l’esmorzar a la terrassa de l’àtic, quan encara pocs hotels disposaven d’un espai obert on servir la primera  menjada del dia.

   L’altre germà,  en Josep Sentis Figuerola, el valent petit , estava casat amb la Marina Bayot i des de que van obrir l’Hospital de Sant Camil va estar a la recepció d’aquest centre, per on va veure entrar i sortir a mig Sitges. Fotuts i no tant i si no els veia sortir més per aquella porta volia dir que la cosa havia anat maldades.

    Veïns d’en Ferran era el pintor de parets en Joan Carbó, la filla que el matrimoni tenia es va casar amb el vilanoví Marcos Hortelano, que era un apassionat del seu poble. Un carrer malgrat de que alguns veïns se’ls vinculés amb una valentia, encara ara poc explicada,  hi vivien gent de tota classe i condició. Com en Meleno que feia de taxista, i expliquen d’ell que quan arribava al segon revolt de la carretera que porta a Ribes, li feia l’afecte que aquesta s’acabava i tirava pel dret. La casa on vivia  era propietat  del seus parents, la família Garcia-Munté. En la mateixa  hi van anar a viure l’Engracieta i el pintor Marià Carbonell Llopis. Pintors, músics com el mateix Farran, en Francesc Bisbal i en Joan Roca ( en Manxet). Carnissers com en Daniel Muntané, cunyat d’en Pallarès. I la Vargas, una icona “del Carnaval de antes”.  I altres veïns que en un moment o altra de la meva afició a escriure, ja han sortit en aquesta secció. Però sembla ser que al Valent no li havia dedicat mai un titular tan atrevit com aquest. I com que ja el supero en l’edat, que ell deuria tenir, quan la meva salutació li  va causar tan mala  reacció, de ben segur que ara, com feia amb els seus amics de la seva mateixa edat, quan l’anomenaven així, hauria fet  veure que sentia ploure. 

                                   J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de desembre del 2025)