La recordada Victoria Peris, més popularment coneguda per la Toya, es valia d’una conclusió per comentar l’absència d’alguna persona del poble: “si fa temps que no veus a algun conegut, és mort o està als Camils”. Una teoria una mica exagerada, però que moltes vegades es compleix.
Ens passa quan, per les raons que siguin, visitem aquest centre hospitalari i allà ens trobem amb algun conegut que ens diu que fa un temps, pel problema que sigui de salut, que hi està ingressat i de seguida em tornen al pensament les paraules de la nostra amiga sitgetana, que fins i tot bromejava amb una cosa tan seriosa com és la mort. Un dia va venir al nostre establiment i sense immutar-se ens va dir: “la setmana que ve tinc visita a la clínica i em diran el dia que m’haig de morir”. I va quedar tan ampla. Sortosament si li van dir no la van encertar, perquè encara va estar força temps entre nosaltres.
Tot això ve a tomb perquè aquest Hospital dels Camils, un referent de la sanitat de la comarca del Garraf, ha complert 50 anys. I per celebrar-ho, el 27 de juny, es va produir un fet també insòlit, l’esplanada de davant de l’entrada principal estava lliure de cotxes aparcats. Poques vegades se’ns mostra d’aquesta manera. La celebració ho requeria i desprès dels consegüents parlaments, de les autoritats i responsables del centre, hi va haver una exhibició del folklore ribetà i fins i tot va destacar la presència del drac dels tres caps que, recordem, va ser dissenyat per l’artista vinculada a Sitges, la Lola Anglada.
Durant tots aquests anys l’Hospital ha prestat, i ho continua fent, un gran servei a la comarca. Quan potser no apreciem prou bé, tot el que estan portant a terme totes les persones que ho fan possible.
Al començament es comptava amb la col·laboració dels pares Camils que ajudaven en moltes tasques i sobretot a fer companyia i donar suport moral i espiritual als malalts. També ells s’han fet grans i han tingut de rebre les atencions que ofereix l’Hospital.
Al mig d’aquest conglomerat d’assistència mèdica, existeix un espai, a l’aire lliure, que ofereix un servei també molt adient per buscar, entre la natura, un punt de reflexió quan assetgen els dubtes, o simplement quan fas les funcions d’acompanyant a la persona que hi acudeix per assumptes menors, veient la complexitat de tot plegat.
I en aquest lloc s’escau, com ja vaig fer en un altre article, referir-me als garrofers i com vaig dir en aquella ocasió, Sant Pere de Ribes és terra de garrofers. En el recinte de l’Hospital de Sant Camil en trobem un bon nombre repartits entre els espais exteriors. I que en aquesta època de l’any, a l’entorn del tronc, hi ha un escampall de garrofes que han caigut de l’arbre i també es pot apercebre el seu flaire característic.
Pocs hospitals trobarem que ofereixin una identitat camperola tan ben representada, per aquests garrofers, i una bona extensió de vinya, les del propi Ribes, les del llogaret de Puigmoltó, que és a tocar, així com les de sota del Castell de Ribes que també són a poca distància, pràcticament a darrera de la masia de Can Fontanals, que és la que és veu des dels passadissos de les habitacions i on la vinya també s’estén al seu davant.
El pati dels Camils és molt freqüentat per la gent que és a la residència i que gràcies a la meritosa tasca que porten a terme el voluntariat, cada matí, els acompanyen a aquest pati i els tornen a entrar, quan és l’hora de dinar, a les interioritats d’aquesta residència. Que també guaita cap a les vinyes. Quan érem joves sortíem al pati de l’escola a l’hora del “recreo”. A mesura que ens hem fet grans, un moment o altra, hem hagut de fer alguna visita als Camils, ni que sigui com acompanyants o per visitar familiars i amics que hi estan ingressats.
Un cop d’ull al seu pati és viure el present, tot pensant en el futur. En el dia de demà quan ens hi trauran, sigui en aquest, en el del nostre Hospital de Sant Joan, o en altres que fan la mateixa funció. La de permetre’ns poder sortir-hi, com quan érem uns vailets. I com a mal menor acompanyats del “taca-taca”. Aquest gran invent que ve a substituir els caminadors de quan començàvem a aprendre a caminar. Amb la diferencia que, aquells, arribava el dia que en prescindíem. D’aquests altres, quan ens hi agafem, difícilment el podem deixar anar.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada