Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet
El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.
Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet, era de l’opinió que més val ser més persona que no pas músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, si més no entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.
Quan en Magí Almiñana fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més, el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no.
Un altre dels components, en Manel Urgellès, a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera HUSA. A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava, ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.
I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida.
Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.
J.Y.M
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada