Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

21 de setembre 2015

VIGÍLIES D'UNA ALTRA FESTA MAJOR

  Si el mes d’agost és prolífer es esdeveniments i festes, aquest de setembre no queda enrere. Però no sempre ha estat així, perquè la feina de la verema era molta i implicava a tanta gent del poble que no hi havia quasi temps pel descans i menys per a dedicar-se a activitats lúdiques. A mesura que aquesta activitat, dissortadament, ha anat perdent contingut i dedicació, s’ha guanyat temps al temps. I d’això em planyo, d’aquesta quasi bé nul·la activitat vinícola en el nostre poble, pel simple fet que ha desaparegut  de l’àmbit local una dedicació  que aportava moltes singularitats. Una de les principals, que es comptava amb un ampli cens de cellers, amb els corresponents cups i  botes i a ells hi acudien els carros carregats de portadores amb el raïm que la gent, repartida entre les moltes vinyes del terme, s’afanyaven a collir, de forma manual. Eren les tasques exclusives de la verema, quan entre els ceps sorgia una gran xerinola que durava fins que  els pàmpols quedaven despullats del seu fruit.
   Eren, també, dies d’una abundant proliferació de mosques que resultaven del tot empipadores. I que s’aferraven als cavalls, per a desesperació de les  besties . El temps transcorria entre hores d’un acompanyament, compassat, del clic-clic característic, produït pel retrocés del llarg mànec de fusta de les premses, el qual accionaven uns quants encarregats. Així com el trepitjar dels veremadors, amb els peus nus, pantalons arremangats fins els  genolls i les mans agafades a les cordes que penjaven per tal de no relliscar.
   Es tractava d’una feina excepcional que ja l’esperàvem per tal de poder guaitar en aquelles interioritats que es passaven la major part de l’any tancades i que per setembre aconseguien un protagonisme en el qual tothom hi tenia cabuda. Els carrers enregistraven un intens tràfec de carros, només en aquest mes s’aconseguia una circulació que superava a la de la resta de l’any.  De la mateixa que es diferenciaven les rutines de comandar animal i carro. Els carreters que durant l’any ho feien muntats al carruatge, durant la verema tenien per costum anar-hi dues persones,  una  agafant les rendes  des de l’alçada del cap de l’animal i l’altra  tenint cura del fre de carro, aferrat a les cordes amb les quals tensava o afluixava el mecanisme que servia per accionar la sabata que frenava la roda. Això obeïa a que es transportava molt càrrega i es tenia d’estar molt amatent que el cavall en cap moment donés senyal de desbocar-se, la millor manera era que el carreter estigués a prop seu, que la bestia notés la seva presència i així influir confiança entre aquella  complicitat  tan  ben entesa i acoblada.
      Van anar desapareixent els cellers, al mateix temps que ho feien els carros i els cavalls. Les vinyes emmudien i la seva verdor estival és avui, com un rebrot d’homenatge a la gent de la pagesia que encara en tenen cura. Com ho és també el paisatge que s’albira des dalt la creu, tot guaitant cap a Ribes, o quan s’entra  per la banda de Vilanova  i de Barcelona per les Costes. En moltes d’elles, quan el raïm és a punt per a ser collit, la verema té, ara, un protagonisme mecànic. És la maquinaria la que escorcolla entre les seves interioritats i mentre avança s’emporta el raïm. Ni cants ni xerinola, només el soroll del motor. Mentre el vi que dormia en els cups dels cellers de la vila, a l’espera de passar a les botes, ara s’emmagatzema en unes grans tines metàl·liques i amb fermentació sota control. La modernitat s’ha implicat també amb l’elaboració del vi, convertint el procés en una industria com qualsevol altre que no vol dir que els vins resultants no siguin d’una qualitat excel·lent. Tot el contrari, en aquest aspecte, potser millor que abans.
    A mena de testimoni de la verema sitgetana, es dedica una festa que enguany tindrà lloc el cap de setmana del 3 d’octubre. Prèviament, a la festa, tenia lloc l’elecció de la Pubilla i, recentment, s’hi s’ha incorporat la proclamació de l’Hereu. Aquest any es desvincula la Festa de la Verema de la susdita elecció del pubillatge i també es trasllada de marc, de ls Societats a un e més popular, en tots els aspectes, com és  la Plaça Catalunya. I on són convidades a participar pubilles i hereus d’arreu.
   Just amb el ressò latent del pubillatge, arribarem a les vigílies de la festa major petita que no per aquest qualificatiu, pugui semblar que sigui menys important. És una repetició de la que fa just un mes omplia els carrers. Aquesta, si més no, amb un simpàtic protagonisme atorgat a la mainada que ho viu amb tanta o més  il·lusió que els grans. Uns i altres honoren a la patrona, Santa Tecla, ella que poca representació té a Sitges, a part d’un carrer que porta el seu nom, en el qual en Jordi Rossell i el seu germà, que hi tenien interessos, van poder poc o molt, fins aconseguir portar els balls a quest carrer curt i bulliciós. Un cop acabada la processó,  era quan  la comitiva es dirigia fins allà, produint-se una gran encesa per part dels diables, i aquella olor a pólvora tan intensa, el so de les gralles sobresortint per entre l’oci nocturn, aportava un sentiment col·lectiu i unes ganes de que el carrer assolis el compromís que la diada li clamava. Això tenia lloc quan el dia de Santa Tecla no era festiu i la processó tenia lloc just acabada la jornada laboral.
       Aquest any la imatge de la Santa serà recollida en una casa del carrer Sant Sebastià, nom també aclucat dintre la tradició sitgetana. Fins aquest moment haurà estat custodiada per les dues germanes bessones, la Joana i la Mª. Rosa Alexandre i Milà. Un bon lloc des on, elles, les cordonistes i tot el seguici, emprendre el camí. Obrint la porta a una altra festa. Amb les dues germanes contentes de poder portar el penó, símbol de la patrona sitgetana, tot un honor per a dues noies de Sitges que viuen cada instant de la vida local amb la mateixa il·lusió i  satisfacció que els produeix haver nascut en aquesta Vila. Bressol de tants actes i festes compartides.
    Bona Festa !

                                                                                    J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre del 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez