Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

11 de setembre 2015

HAN PASSAT MOLTS TRENS

   N’hi ha que paren i altres passen de llarg. A l’estació de  casa nostra aquesta alternança ha estat una constant . Des de l’època de les màquines de vapor fins als nostres dies.
   Si més no l’estació de sitge, requereix d’un servei que és atès pel personal corresponent. Aquest es regia per ordre d’escalafó: el jefe, els factors, els guarda agulles, els mossos... Avui això de l’estació és com un parc impersonal, no coneixem el grau de responsabilitat dels pocs empleats que es mouen pel recinte. Potser ha desaparegut el càrrec de “jefe” i el de factor..., segur que deu existir un responsable, al qual se li pot atribuir la funció d’encarregat. De la mateixa manera que ha deixat de ser una norma l’elegància de les persones que es personaven a l’andana per rebre i donar sortida al tren. Ara dóna la sensació que el comboi marxa sol, sense cap més protocol que el senyal acústic que avisa del tancament de les portes.
    De les funcions de l’exercici ferroviari en sabia molt en Francesc Busom i Aguilar, perquè vivia a l’estació en el pis del “jefe”, càrrec que ostentava el seu pare. El mateix pis que van ocupar el meu avi Martínez i família. Durant l’estada a l’estació contemplava la casa de Can Prieto, com a paisatge més proper, mentre la construïen.
   En Francesc es va casar amb la Isabel Piquer i Bayot  que havia nascut al carrer Jesús, davant per davant de la senyorial casa de la família Canals. I, curiositats de la vida, van anar a viure a la casa de Can Prieto.
      Resulta que la Isabel té lligams familiars amb el pintor sitgetà Joaquim Sunyer i de Miró, atenent que els besavis de la Isabel eren en Francesc Sunyer i Juncosa i la Marina Bertran Hill. La seva àvia, l’Antonia Sunyer Bertran, era cosina germana del pintor. Casada amb en Josep Bayot Esteve, van tenir dos fills.  La filla, la Rita Bayot Sunyer, es va emmaridar  amb en Josep Piquer i Serrano,  pares de la Isabel, de la Maria Rosa i de l’Antoni que viu a Mollet. I el fill, en Joan, casat amb la Josefa Sánchez Madrid,   pares de la Marina i en Lluís Bayot.
    Entre l’important i interessant  obra pictòrica d’en Sunyer destaquen uns retrats de noia, quasi sempre asseguda i amb diferents elements a les mans, una de les les models era la Rita Bayot Sunyer, filla de l’Antonia Sunyer i, a la vegada, mare que va ser de la Isabel.
   Germanes del pintor eren la Maria i la Rosa que vivien al carrer Bonaire, davant de la redacció del setmanari. Tenien uns cosins amb domicili en el carrer Illa de Cuba. La Mercè i la Josefina, aquesta última es va casar amb en Pepito Vidal, artista i catedràtic de perspectiva, amb l’estudi al carrer d’en Bosc. El germà de les dues dones era en Pepe Sunyer, que es va fer popular pels títols nobiliaris, dels quals presumia: marqués d’Alaix, bescompta  de Bergara i marqués de Miraflores. Quasi més que la popular duquessa. Títols comprats com aquell que compra a tant el quilo. A en Pepe li agradaven les antiguitats i anar a fer companyia, les tardes dels dies de festa, a les amigues solteres. Obsequiant-les amb el detall d’un tortellet per endolcir la trobada. L’home era detallista i encuriosit per trobar oportunitats, fossin mobles o propietats, amb les quals poder fer algun negoci.
    Els trens continuaven parant a Sitges i més d’una vegada hi pujaven passatgers amb un destí  allunyat. La primera parada i inici d’una llarg viatge, que els portava fins al port de Barcelona i d’allà, en vaixell, a Cuba. Com així va fer en Josep Bertran Hill, germà de la besàvia de la Isabel. A Guantánamo l’home va fer fortuna, i fins i tot la condició de milionari va constar al costat del seu nom en l’esquela mortuòria. Solter i amb gran estima per la família, van poder més, però, els consells d’una ordre, de dubtoses finalitats, que el van enllepolir, donant-li a entendre que si l’administraven els bens, en el més enllà, es trobaria amb els guanys. Encara els deu buscar ara.
    Hi ha els destins de la vida que recalen en les coincidències. Resulta que en Jaume Sunyer Bertran, germà de l’àvia de la Isabel, igualment passatger del tren, va anar a parar al Brasil, i allà es va casar. Transcorreguts uns anys, la filla del matrimoni, Sunyer- Mader, la Marina Mader Sunyer, amb el cognom de la mare anteposat al del pare com tenen per costum, aconsegueix una beca d’estudis i la destinen a la universitat de Madrid, però com té  família a Sitges, demana el trasllat de l’expedient a Barcelona. Una vegada  aquí, puja sovint al tren per venir a visitar la seva família sitgetana. De manera que en aquestes estades en Josep Sentís i Figuerola, de cal Valent, que es casaria amb la Marina Bayot Sánchez, li presenta a un amic que resultava ser en Josep Guinart i Costa. Un sitgetà molt avesat a viatjar i d’aquesta amistat en sorgeix un festeig que acaba en casori al Brasil, quan la Marina ja era doctora en filologia. Del matrimoni neixen quatre fills, cap d’ells han perdut mai el contacte amb Sitges. Però el mateix destí els hi juga una mala passada, en Josep té un accident de cotxe de tornada de deixar a la seva mainada a l’escola i mor a l’acte.
    No sempre els viatges tenen un final feliç, no obstant quasi tots guarden una història particular. Avui he intentat aportar la d’una família emparentada amb el pintor Sunyer i amb els Piquer i Bayot de Sitges. Amb la Isabel, els seus descendents. I també amb els cosins ja esmentats i, a més, l’Antonet i l’Avelina  Plana Piquer, la Nuri Carbonell Piquer i en Francesc Piquer i Rodríguez , encarregat del Prado. Com també en Jaume i en Josep Mª. Piquer i Montornés i la Paquita Guinart Costa.
   A l’estació el moviment de trens és constant, tot haver perdut personalitat. Com també ha desaparegut el relat de tantes histories, com les que desgranaven aquells usuaris que no viatjaven, només eren testimonis de les arribades i les sortides, mentre restaven asseguts en els bancs. Fins el dia que, ara un ara l’altre, tots,van anar pujant a l’últim tren.
                                                                                           J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de setembre del 2015 )
 


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez