El Carnaval s’ha fet gran i sembla ésser que fins i tot perillós, com ho demostra la implicació del propi Conseller de Governació que es desplaça a la Vila per tractar i lligar els aspectes més puntuals de la seguretat. De sempre a les autoritats competents el tema els ha mantingut amatents de qualsevol incident que pugui malbaratar l’ordre. Sobretot en els anys de prohibició, una responsabilitat pels alcaldes de torn que sortien com avaladors d’aquelles anomenades “Fiestas de Invierno” un anunciat que servia per a disfressar, i mai millor dit, la realitat de la festa . Que comptava també amb la justa permissivitat dels cossos de seguretat d’aquella època.
No obstant un gruix important de les manifestacions carnavalesques, tenien el seu desenvolupaven festiu dintre les respectives societats, les quals organitzaven lluïts balls. Sobretot el dilluns quan tenia lloc el “Panaché” al Retiro i el sopar a l’americana en el Prado. Els dos actes s’havien convertit en un referent del carnaval sitgetà, on els assistents es mudaven i ballaven fins ben entrada la matinada, ho amenitzaven les millors orquestres del moment. I la concurrència era massiva en els dos locals. Era, junt amb els anomenats balls de Societat, un dels actes més esperat i més celebrat en la vida sitgetana, perquè s’implicaven molts sitgetans i sitgetanes d’aquells anys, fins el punt que el dilluns de carnaval guardava les essències de la complicitat, ben mirat, amb una competència on l’elegància, la coqueteria, aportava a les sales de ball una vistositat i una categoria que implicava al bo i millor dels pradistes i retiristes, amb els seus respectius presidents i les juntes al capdavant i amb el gruix dels socis, majoritàriament gent senzilla si més no lliurats a les societats per les quals simpatitzaven, fins l’extrem de rivalitzar amb cos i ànima.
Si haguéssim de concretar posicions, podríem parlar dels anys daurats d’aquests locals. Els quals, també sigui dit, mai van nedar en l’abundància, sempre han tingut de trampejar vents adversos, però quan aquests han estat favorables, com totes les empreses, han coincidit amb temporades bones. Però un dels factors que més ha prevalgut ha estat la lleialtat de la seva massa social. La gent era addicta a una de les dues, ja ho mamaven des de ben jovenets i la mamella els enlluernava i mai més s’hi desenganxaven. Aquesta fidelitat es feia palesa en tots els actes que organitzaven i ja no parlem dels balls. Perquè a la gent els hi agradava ballar i n’havien assolit un bon domini . I per a satisfer predileccions existien una mena de carnets de ball, els quals els balladors s’havien d’afanyar a emplenar i aquesta selecció implicava haver d’afinar i assegurar un ball concret. Sabedors de la noia que millor ballava tal o qual moviment, abans de començar es dirigien a ella per sol•licitar-li l’honor de formar parella en aquella peça en concret, si acceptava ho anotaven en la cartolina fins a completar-la. Era un compromís que es respectava i d’aquesta manera els balladors/es tenien garantida l’elegància i les bones formes dels moviments, l’èxit estava assegurat i les seves evolucions es feien mirar. No els calia haver anat a aprendre a escoles de ball, dubto que existissin, l’aprenentatge es feia de ben jovenets a darrera les llotges, fins que l’atreviment els portava a trepitjar la pista que es trobava sota vigilància dels respectius i eficients empleats. Poder burlar, ni que fos per poc temps, la seva fèrria disciplina, era el premi a la perseverança, al seu atreviment el qual, al cap d’uns quants anys més, s’havia d’emprar per a tal de que la mare de la noia a qui es demanava per sortir a ballar, li donés el consentiment a través d’un dissimulat senyal que transmetia i la balladora sabia interpretar.
Amb els detalls que anaven associats les ballarugues m’he apartat de les músiques del carnaval. Una de molt repetitiva s’escolta a la veïna població de Vilanova, em refereixo al pasdoble militar El Turuta, compost a l’any 1926 per Roman de San José. Es pot dir que és l’himne de les Comparses i per tant es repeteix infinitat de vegades en aquesta manifestació comparsera del diumenge de carnaval. A Sitges també s’ha interpretat en les rues, no obstant abans que aquestes es decantessin per una versió més apropada al carnaval brasiler. Foren en els anys de la represa, recent instaurada la democràcia, el 1976, quan el carnaval, d’una manera més organitzada, va tornar a sortir al carrer. Enrere quedaven els anys en què les disfresses anaven per lliure, els anomenats “fardos” els quals, a pesar de tot el que s’ha vist, encarnaven l’autenticitat, el carnaval genuí, el de la sàtira i el del poc refinament. Aquest campi qui pugui no s’acompanyava de cap música, era silenciós si el comparem amb el d’ara.
Aquest nou ressorgir va estar amenitzat pels músics locals, després s’hi afegiren xarangues vingudes de terres navarreses i fins i tot d’una banda de l’estranger, eren els temps daurats que no venia de cinc: Ai! Maties te’ls haguessis guardat quan els tenies. Amb tot, aquests grups de músics quedaren curts per a tant exhibicionisme, es va haver de recórrer a la música enllaunada i el so es va amplificar al màxim suportable, era el final de l’acompanyament musical per part dels músics.
Al mateix temps que també desapareixien dels escenaris de les Societats, aquelles formacions orquestrals de gran renom les quals, conjuntament amb les orquestres locals de la Mozart i els Iberos del Jazz, es van alternar en la programació carnavalesca i sobretot en la nit del dilluns que era una data molt significativa en el calendari de les societats i en els de les formacions musicals. Aquesta decadència desllueix la programació dels respectius locals, quan sols anuncien música de disc i s’ha acabat. Una modalitat que es va imposant i això repercuteix en el bon funcionament de les orquestres, on els seus components, sobretot els qui viuen professionalment de la música, pateixen les conseqüències també de la falta de feina i no només això, sinó que quan fan una actuació tarden mesos en cobrar. De tots és coneguda aquella expressió que diu: “músic pagat fa mal so”. Seria en els anys de bonança, però ara, després de tants mesos vista, ningú recorda ni la música que va sonar. Sols la tenen present aquells que encara no han cobrat.
Totes aquestes músiques carnavalesques estaven dirigides als més grans dels simpatitzants de les societats, per als més petits el seu moment era el del ball infantil. Per unes hores podien fer de les seves a la pista gran, sense temor a les incriminacions dels empleats. Al Retiro, que és on més freqüentava per lligams familiars, la cloenda del ball infantil el posava una escena amb connotacions surrealistes, es tractava de la gran moguda de les butaques que s’alineaven al contorn de la sala, per tal de posar-les en posició de cara a la pantalla i poder delectar-nos amb una sessió de cinema còmic que era el súmmum del divertiment.
Un protagonista excepcional de la nit del dilluns de Carnaval era en Jànio Marti i la seva orquestra, que va amenitzar durant molts anys aquest ball del Retiro. El seu repertori va permetre gaudir de moments excepcionals entre la gent retirista. El seu record estarà present ara i sempre, sobretot quan torna el Carnaval i ho fa amb poca música i molt soroll.
J. Y. M.
No obstant un gruix important de les manifestacions carnavalesques, tenien el seu desenvolupaven festiu dintre les respectives societats, les quals organitzaven lluïts balls. Sobretot el dilluns quan tenia lloc el “Panaché” al Retiro i el sopar a l’americana en el Prado. Els dos actes s’havien convertit en un referent del carnaval sitgetà, on els assistents es mudaven i ballaven fins ben entrada la matinada, ho amenitzaven les millors orquestres del moment. I la concurrència era massiva en els dos locals. Era, junt amb els anomenats balls de Societat, un dels actes més esperat i més celebrat en la vida sitgetana, perquè s’implicaven molts sitgetans i sitgetanes d’aquells anys, fins el punt que el dilluns de carnaval guardava les essències de la complicitat, ben mirat, amb una competència on l’elegància, la coqueteria, aportava a les sales de ball una vistositat i una categoria que implicava al bo i millor dels pradistes i retiristes, amb els seus respectius presidents i les juntes al capdavant i amb el gruix dels socis, majoritàriament gent senzilla si més no lliurats a les societats per les quals simpatitzaven, fins l’extrem de rivalitzar amb cos i ànima.
Si haguéssim de concretar posicions, podríem parlar dels anys daurats d’aquests locals. Els quals, també sigui dit, mai van nedar en l’abundància, sempre han tingut de trampejar vents adversos, però quan aquests han estat favorables, com totes les empreses, han coincidit amb temporades bones. Però un dels factors que més ha prevalgut ha estat la lleialtat de la seva massa social. La gent era addicta a una de les dues, ja ho mamaven des de ben jovenets i la mamella els enlluernava i mai més s’hi desenganxaven. Aquesta fidelitat es feia palesa en tots els actes que organitzaven i ja no parlem dels balls. Perquè a la gent els hi agradava ballar i n’havien assolit un bon domini . I per a satisfer predileccions existien una mena de carnets de ball, els quals els balladors s’havien d’afanyar a emplenar i aquesta selecció implicava haver d’afinar i assegurar un ball concret. Sabedors de la noia que millor ballava tal o qual moviment, abans de començar es dirigien a ella per sol•licitar-li l’honor de formar parella en aquella peça en concret, si acceptava ho anotaven en la cartolina fins a completar-la. Era un compromís que es respectava i d’aquesta manera els balladors/es tenien garantida l’elegància i les bones formes dels moviments, l’èxit estava assegurat i les seves evolucions es feien mirar. No els calia haver anat a aprendre a escoles de ball, dubto que existissin, l’aprenentatge es feia de ben jovenets a darrera les llotges, fins que l’atreviment els portava a trepitjar la pista que es trobava sota vigilància dels respectius i eficients empleats. Poder burlar, ni que fos per poc temps, la seva fèrria disciplina, era el premi a la perseverança, al seu atreviment el qual, al cap d’uns quants anys més, s’havia d’emprar per a tal de que la mare de la noia a qui es demanava per sortir a ballar, li donés el consentiment a través d’un dissimulat senyal que transmetia i la balladora sabia interpretar.
Amb els detalls que anaven associats les ballarugues m’he apartat de les músiques del carnaval. Una de molt repetitiva s’escolta a la veïna població de Vilanova, em refereixo al pasdoble militar El Turuta, compost a l’any 1926 per Roman de San José. Es pot dir que és l’himne de les Comparses i per tant es repeteix infinitat de vegades en aquesta manifestació comparsera del diumenge de carnaval. A Sitges també s’ha interpretat en les rues, no obstant abans que aquestes es decantessin per una versió més apropada al carnaval brasiler. Foren en els anys de la represa, recent instaurada la democràcia, el 1976, quan el carnaval, d’una manera més organitzada, va tornar a sortir al carrer. Enrere quedaven els anys en què les disfresses anaven per lliure, els anomenats “fardos” els quals, a pesar de tot el que s’ha vist, encarnaven l’autenticitat, el carnaval genuí, el de la sàtira i el del poc refinament. Aquest campi qui pugui no s’acompanyava de cap música, era silenciós si el comparem amb el d’ara.
Aquest nou ressorgir va estar amenitzat pels músics locals, després s’hi afegiren xarangues vingudes de terres navarreses i fins i tot d’una banda de l’estranger, eren els temps daurats que no venia de cinc: Ai! Maties te’ls haguessis guardat quan els tenies. Amb tot, aquests grups de músics quedaren curts per a tant exhibicionisme, es va haver de recórrer a la música enllaunada i el so es va amplificar al màxim suportable, era el final de l’acompanyament musical per part dels músics.
Al mateix temps que també desapareixien dels escenaris de les Societats, aquelles formacions orquestrals de gran renom les quals, conjuntament amb les orquestres locals de la Mozart i els Iberos del Jazz, es van alternar en la programació carnavalesca i sobretot en la nit del dilluns que era una data molt significativa en el calendari de les societats i en els de les formacions musicals. Aquesta decadència desllueix la programació dels respectius locals, quan sols anuncien música de disc i s’ha acabat. Una modalitat que es va imposant i això repercuteix en el bon funcionament de les orquestres, on els seus components, sobretot els qui viuen professionalment de la música, pateixen les conseqüències també de la falta de feina i no només això, sinó que quan fan una actuació tarden mesos en cobrar. De tots és coneguda aquella expressió que diu: “músic pagat fa mal so”. Seria en els anys de bonança, però ara, després de tants mesos vista, ningú recorda ni la música que va sonar. Sols la tenen present aquells que encara no han cobrat.
Totes aquestes músiques carnavalesques estaven dirigides als més grans dels simpatitzants de les societats, per als més petits el seu moment era el del ball infantil. Per unes hores podien fer de les seves a la pista gran, sense temor a les incriminacions dels empleats. Al Retiro, que és on més freqüentava per lligams familiars, la cloenda del ball infantil el posava una escena amb connotacions surrealistes, es tractava de la gran moguda de les butaques que s’alineaven al contorn de la sala, per tal de posar-les en posició de cara a la pantalla i poder delectar-nos amb una sessió de cinema còmic que era el súmmum del divertiment.
Un protagonista excepcional de la nit del dilluns de Carnaval era en Jànio Marti i la seva orquestra, que va amenitzar durant molts anys aquest ball del Retiro. El seu repertori va permetre gaudir de moments excepcionals entre la gent retirista. El seu record estarà present ara i sempre, sobretot quan torna el Carnaval i ho fa amb poca música i molt soroll.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de febrer del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada