Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

11 de març 2012

FRESCOR DE QUARESMA

La Quaresma enceta un parèntesis de transició que va de la disbauxa carnavalesca a un recolliment emocional, el qual també ha anat perdent aquella intransigència i meticulositat que predominava, en quant al sever compliment, en els anys d’obediència. On més es notava era en la suspensió dels balls i altres gresques que no s’avenien amb el recolliment quaresmal. Aquest impàs era aprofitat per les orquestres per fer canvis dels seus components. Encara és ara que la temporada d’una formació musical s’estén de carnaval a carnaval i majoritàriament els músics ho respecten, en cas de voler marxar fan saber a la direcció que després de carnaval plegaran.
Pels components de les orquestres locals, aquells que es dedicaven a la música els diumenges i festius, quan tenien festa dels seus treballs, aquesta alliberació de l’obligació d’haver de formar també els diumenges a la tarda, aportava una gran dosis de sensibilitat familiar, perquè podien dedicar-se a una activitat tan simple com era sortir a passejar, amb la família, després de dinar. O si es creia oportú fer una sortida a Barcelona. Tinguis en compte que en aquell temps es treballava el dissabte tot el dia, per tant el diumenge era l’únic dia festa de la setmana i pel músic representava que havia d’estar pendent tot el dia, esperant l’hora del ball. Per a molts el costum havia arrelat amb tanta consideració que els primers diumenge trobaven a faltar el ball, havien perdut el costum de passejar, encara que sembli irrisori, no en sabien. Perquè aquesta formula tan casolana sorgeix de la tranquil•litat, el saber que no calen presses.
El bo que ha tingut la quaresma, i em perdonaran els doctors de l’església, si amb la meva predilecció devaluo l’autèntic significat, el que representa per la comunitat cristiana, quan conscientment cerco positivisme entre els fogons tradicionals. En els plats típics d’aquesta època que creients i altres que no ho han estat tant, preparen els ”platillos” de quaresma que, desenganyem-nos, aporten plaer al paladar, malgrat les abstinències, com ho és l’evitar menjar carn els divendres. Són requisits senzills, pensats per substituir les viandes prohibides. A les quals sols s’hi tenia dret si es pagava el que en deien la “bula” Amb el pagament el pecat semblava estar redimit. En el món sempre hi han hagut diferències.
La sípia ofegada parla per si sola, quan s’ha ofegat entre el suquet que l’ha cuit a la xup-xup i on el seu naufragi esdevé una delícia per a tots els sentits, mentre s’hi suca pa i s’enalteix una recepta tan simple com sublim del temps quaresmal. El xató condiciona el dijous gras i el dimecres de cendra i la seva salsa acarona, a parts iguales, la disbauxa i la serenor dels dies posteriors, quan tot torna a la normalitat i qualsevol dia pot ser bo per fer una xatonada. O també un arròs de bacallà i uns ous durs, amarats amb una salsa que s’acompanya amb pèsols i escarxofa... I per postra els bunyols de quaresma. Que no em diguin que la quaresma no té els seus encants, a banda del simbolisme de la penitència, la reflexió i l’acolliment que tan han de vitaminar els sentiments. No obstant la vida ha de tenir uns al•licients que mitiguin les penúries, dissortadament ara hi ha poca cosa que serveixi per restablir alegries, perquè la situació no és la més adient. Els nostres avis de trampejar temporals n’estaven avesats, d’aquí que amb un plat, com els que he apuntat, en feien festa i es congratulaven que la quaresma fos tan complaent amb les seves predileccions culinàries, encara que no poguessin anar a ballar a cor que vols. Fins que l’arengada cuita en el rostoll d’uns fogots de pi, en plena muntanya, el divendres Sant, era el preludi de la llibertat, em refereixo a l’alliberament de les prohibicions als balls de tarda i el poder menjar de tot. S’apropava el moment, també, de destapar les imatges dels Sants i amb el record recent de tants requisits quaresmals, més d’un es retrobaria amb la conclusió que diu: “Els Sants no mengen però donen de menjar”. Malgrat que el benefici santoral, en aquest cas, no s’ajustava a l’obra sinó al fet, perquè gràcies als preceptes implantats per l’església, més d’un treia el ventre de pena.
No obstant durant la Quaresma una fredor ambiental acompanya el seu transcórrer, la quietud de les nits, tan sols desbaratada pel remor dels assaigs dels cants de les Caramelles. Tot segueix un ordre amb la particularitat que al cap de les set setmanes, el temps, en la vesant meteorològica, aportarà més escalforeta per la seva irrupció en les beceroles d’una nova i complaent primavera..
Mentre les temperatures, a pesar que fresques, han assolit uns paràmetres que s’agraeixen, tot i la normalitat que, en articles anteriors, m’hi referia en quant a un fred que antigament s’assemblava al que feia en aquells hiverns, quan tampoc existien tants avanços per combatre’l. S’havia de recórrer a les estufes i a posar mantes i edredons als llits. Les estufes eren de llenya. El pare n’era un entusiasta, no va parar fins que es va fer amb una Salamandra de segona mà. Si no vaig mal fixat la va aconseguir a casa de la família Rocha que vivien a la platja de Sant Sebastià cantonada amb el carrer de l’escorxador, allà o en un dels veïns del mateix bloc. Els propietaris no la feien servir i els hi va proposar daurar uns detalls de l’habitació isabelina a canvi de l’estufa, ho van acceptar i un dia recordo que la vam anar a buscar amb una carretilla. L’home estava d’allò més feliç, la va restaurar, canviant les fines làmines d’amiant de la porta, a traves de les quals es podia observar el rostoll de l’interior sense que en sortís fum. En va restar enamorat per sempre més i en els diumenges d’hivern, nomes dinar, abans d’anar a fer de trompetista amb l’orquestra del Retiro, en aquells balls de tarda als quals em referia, ens afanyàvem per anar fins al bosc del mas d’en Liri, per fer-nos amb pinyes verdes, les quals oferien un gran i durador rostoll. Combinat amb carbó d’antracita d’un color plata.
Curiosament en aquells anys els carboners no eren de Sitges, el dos que hi havien estaven a la Vila per circumstàncies de la vida. En Guirro perquè havia perdut el cotxe de línia que enllaçava amb de Vilafranca, tafanejant pels voltants de can Perico li van oferir feina a can Fausto, el ferrer, i va acceptar. Desprès vindria el negoci del carbó i petroli, en la carboneria del carrer Parellades i posteriorment a les Cases Noves.
En Martínez que tenia la carboneria al final del carrer Jesús, venia a Sitges a fer la campanya d’estiu, amb un producte completament oposat a les finalitats del carbó, despatxava gelats a les ordres del popular “mantecauero” conegut pel “Ché”. De la mateixa manera que en Martínez van fer cap els germans Paredes, els quals per la seva peculiar manera d’anunciar la mercaderia: “Helaito”, se’ls hi va quedar per mot l’abreviatura de “Laito”, un dels germans va arribar a ésser guàrdia municipal de la Vila.
A les estufes de petroli les van succeir les de butà. De les bombones en tenia l’exclusiva aquí en Buixens del carrer Sant Francesc, amb la Pepita al capdavant de la botiga, ajudada per la Blanca Mirabent.
Eren anys de freds importants, de brasers cremant terregada, de tertúlia familiar a la vora del foc i de preceptes quaresmals. Rigorosos, però alhora complaents amb el paladar. Que és quan les penitències són de més bon suportar.
J. Y. M.


( article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de febrer del 2.012 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez