Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de maig 2011

ALCALDADES

Del Sitges dels nostres avis a l’actual, el nostre poble ha desenvolupat unes transformacions que han canviat ostensiblement l’urbanisme i altres aspectes ponderants en la vida i els costums de la gent que ha viscut i viu en aquesta Vila.
L’evolució més destacada es va produir a partir del segle XX, que és quan es fan millores i s’obren nous carrers, s’urbanitzen espais i s’edifiquen noves construccions que, de mica en mica, van reemplaçant les casones de pescadors i de la gent de la pagesia. Sitges s’abraça a tots els corrents de canvi que es van produint al llarg de tot aquest temps, fins arribar als nostres dies. De manera que el passat forma ja part de l’historia local, amb totes les conseqüències. De manera especial amb un creixement esglaonat de la població. Lògic i normal si més no en decrement d’aquell Sitges més íntim, on tothom es coneixia i es convivia entre un ambient familiar. Com diuen els més nostàlgics, això ja ha passat. Veritat és que l’evolució de la vida porta a uns canvis significatius.
Sincerament si avui el poble mantingués els models d’aquell Sitges, ens haguéssim, com s’acostuma a dir, enterrat amb vida. Cap poble s’ha quedat estancat, i aquells que per les circumstàncies que siguin no han prosperat, la gent que els habitava els han abandonat per anar a prosperar en els pobles i les ciutats on la qualitat de vida ha funcionat d’acord amb aquest progrés que ens ha vingut implantat per un cúmul de circumstàncies i que ara deix al descobert les seves vergonyes, davant les continuades acampades per part d’una important representació la gent disconforme i que tenen lloc en les principals ciutats dels país.
Nosaltres, els de la meva generació, hem tingut la sort de viure a cavall de dues èpoques diferents, la de postguerra, però que no varem passar gana com els nostres pares i l’actualitat. Durant tot aquest temps hem estat testimonis de l’evolució de la Vila, tan mateix encara hem estat a temps de conèixer detalls d’aquell Sitges diferent, dels costums de la gent que fins i tot hem conegut el dels veïns que sortien a la fresca. Les rivalitats entre Prado i Retiro. L’arribada de les barques a la platja de la Fragata i com, durant les tardes, les dones dels pescadors sorgien les xarxes . L’arribada del tren elèctric. El nunci quan feia el pregó per les cantonades. Quan a la fleca et pesaven el pa i afegien la torna per acabar de fer el pes reglamentari. Com anar a buscar la llet, acabada d’esmunyir, amb la lletera. Comprar un tros de gel per posar-lo a dintre d’aquelles neveres que feia el Sr. Pujadó. Fins a la implantació de la nevera elèctrica, la rentadora. Veure emblanquinar les parets. Anar a jugar al carrer. Passejar per aquests sense quasi bé trobar cotxes, no perquè estigués prohibit aparcar, sinó perquè pràcticament no n’hi havia. Ens havíem acostumat al pas dels carros. Com tantes altres petiteses que feien poble i maneres de viure comunes i que han canviat davant els nostres nassos.
Hi varem tenir el privilegi d’ésser testimonis de l’arribada de la televisió en blanc i negre. Fins el punt que quan va entrar a les nostres cases va ser un esdeveniment de primer ordre. Semblava un somni fet realitat. Com quan es va poder comprar el primer cotxe. Mentrestant el turisme arribava a Sitges atret per tants encants. A partir d’aquí ens trobàrem amb anys de prosperitat, s’havia perdut aquella intimitat, però hi havia en l’ambient una alegria que es feia encomanadissa. Sense adonar-nos, encaramel•lats per aquells anys de bonança, Sitges ja no seria mai més del nostre domini. No s’interpreti amb aquesta definició un instint egoista, ho escric amb aquests termes per recalcar la pèrdua, progressiva d’una identitat, associada a uns costums propis dels pobles.
Durant tot aquest procés, els canvis urbanístics i transformacions obrades, han estat dirigides des de l’ajuntament, al qual em referia en l’article anterior, i més concretament pel consistori corresponent el qual, sigui dit de pas, era escollit de diferent manera que ara, en deien a dit. Segons dictamen del governador civil de torn. El segle passat els alcaldes prengueren decisions que han contribuït a aquest canvi.
Entre altres, el que al meu modest entendre ha estat el més emblemàtic projecte, va ser la remodelació del passeig Marítim i l’urbanització de Terramar. Es va iniciar el projecte, en el 1920, sota el mandat del Sr. Bonaventura Julià i va inaugurar el 1926 la transformació del primer tram i el 1927 la resta , l’alcalde Pau Berrabeitg . El 1909, sent alcalde el Sr. Francesc Batlle i Gené, s’inaugura l’obertura del carrer Santiago Rusiñol . Durant el 1913 s’instal•la la il•luminació elèctrica sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre. En el 1916 s’inicia la construcció d’una nova estació del ferrocarril, sent alcalde el Sr. Simó Llauradó . Es van succeint millores i alternant alcaldes, fins que el 14 d’abril del 1931 es proclamada la Segona República i escollit alcalde el Sr. Josep Costa, sota el seu mandat, a l’any 1932 s’inaugura la piscina municipal Mª. Teresa Benaprés. Quan esclata la revolta a l’any 1936 era alcalde el Sr. Salvador Olivella i Carreras. Durant aquests anys fatídics es forma un consell municipal presidit pels diferents consellers. El primer alcalde de després de la confrontació fou el Sr. Isidor Cartró Robert, el qual va fer plantar el pinar a tocar la via, passada la casa dels pobres.
No obstant hi ha projectes d’iniciativa particular que contribueixen a canviar la fisonomia del poble. Una d’elles l’obertura del Cau Ferrat, gràcies a la predisposició de Santiago Rusiñol que el va inaugurar el dia de l’onomàstica de l’artista, el 25 de juliol de l’any 1894. Anys més tard, el 1910, Mr. Deering, desprès de comprar les cases que quedaven en aquell entorn i d’haver traslladat l’hospital a l’actual enclavament, fa construir el Palau de Maricel, un altre emblema de la Vila que queda enllestit a l’any 1915 sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre.
Continuar ampliant i anotant obres fetes sota la presidència dels alcaldes de torn, requereix un espai considerable que no disposo en aquesta secció. Però hi ha unes transformacions que canviaren ostensiblement la fisonomia del poble. Una són les tres torres aixecades al Cortijo, també conegut pel Rancho Grande. Un símbol del disbarat urbanístic que sortosament no va prosperar. No em puc imaginar el nostre Passeig, com en altres llocs ha succeït, amb aquestes monstruoses edificacions. Sent batlle el Sr. Josep A. Martínez Sardà, va portar cua el projecte de construir un port esportiu sota l’església que d’haver tirat endavant no podríem gaudir d’aquesta panoràmica. En Vicenç Ibañez Olivella, manà arrancar els plataners de baix a mar i en el seu lloc es va construir un a llenca de poca utilitat. Però el mateix alcalde va aturar que la porqueria de la riera de Vilafranca arribés a la platja . El primer alcalde escollit democràticament, el 1979, va ser el Sr. Jordi Serra i Villalbí. Josep Cots, primer alcalde convergent Pere Junyent les va veure de tots colors. Jordi Baiget arriba a aquests comicis sent l’alcalde amb una altra reforma del Passeig i la remodelació de la platja Sant Sebastià.
Entre tots hem fet possible arribar fins aquí.
J. Y. M.




( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2011 )

15 de maig 2011

ES LLOGA AJUNTAMENT

L’ajuntament d’una ciutat o poble a més de ser la màxima institució visible, en quant a l’edifici, no em refereixo a la corporació municipal, s’afegeix, com un element destacat, del paisatge urbà. L’arquitectura variarà segons l’estil imperant durant l’època que es va construir. N’hi ha que semblen tallats pel mateix patró, perquè no presenten gaires elements que els diferenciïn uns d’altres. El detall més comú és que tots acostumen a tenir una portalada gran, tancada amb dues fulles i que quan s’obren, de bat a bat, dóna la sensació d’acolliment, de majestuositat, o d’esdeveniment excepcional. Explica un acudit que un alcalde es va presentar al seu ajuntament amb un cotxe de bona marca i gran luxe, el va encarar a l’entrada amb tota la intenció de voler-lo entrar. El guàrdia de la porta l’advertia que era missió impossible, que no ho aconseguiria. I l’autoritat l’increpava, que com podia ser que no entrés si havia sortit d’allà.
Bromes a part, una altra característica comuna és que tots acostumen a estar ubicats al rovell de l’ou, en l’espai més cèntric, amb una plaça que s’estén al seu davant. En molts llocs, a poca distància, cohabiten la casa de la vila i l’església parroquial. Un plantejament urbanístic, projectat per compartir protagonisme i per no distanciar dues institucions importants, les quals es considerava que havien d’estar el més apropades possible. Aquest apropament, quan visitem un poble, ens permet poder atendre la visualització de la casa gran, i la visita de l’església, malgrat que moltes resten tancades per salvaguardar el patrimoni davant els espolis. En quant aquests ajuntaments de poble, també hi acostuma haver una oficina de turisme que atén als visitants encuriosits per saber el que es pot visitar.
Segons la importància, em refereixo al nombre d’habitants, del qual depèn la susdita categoria de la institució, es permeten la llibertat de tancar, també, les seves portes i obrir-les tan sols en horaris d’atenció al públic. Aquells que les tenen obertes de bat a bat, tots els dies de l’any, ho fan amb la custodia de la guàrdia urbana, la qual dóna sensació de seguretat i fermesa davant qualsevol infortuni, perquè saps on pots trobar ajuda, informació. No cal dir que les portes obertes de la casa de la Vila és un signe de categoria i també una aposta per sentir-te acompanyat mentre passeges pels seus contorns. Però, per sobre de tot, es nota la influència de trobar-te en un poble que batega.
Quan les portes són tancades, és difícil que te les obrin, en aquest aspecte difereix del veí, ja que moltes d’aquestes esglésies tenen per dipositari de la clau una veïna i aquesta es presta a obrir-la quan un visitant li plau visitar-la per dintre. És un servei que sempre hem agraït, perquè desprès d’haver fet quilometres i trobar-te amb la porta tancada, més quan el interior guarda o exhibeix detalls artístics de rellevant importància i gran interès, és molt desagradable. M’he trobat de tot, de la persona que obre la porta i espera desitjant que la visita sigui ràpida, a fi de poder posar el sofregit al foc. I altres que estan molt informades, s’han interessat pel que tenen i expliquen història i altres particularitats del que s’exposa. Ho fan amb un entusiasme, amb el qual delaten la seva estima pel poble i pel que veneren o dóna aixopluc.
El nostre Ajuntament està situat en aquests llocs tan comuns, als quals em referia. Moltes vegades he pensat quina llàstima no haguessin conservat el castell primitiu i haver projectat l’ajuntament en un altre lloc. Hauria estat una bona visió de futur, per conservar uns vestigis històrics que avui serien una altra de les nostres preuades identitats. De fet ha passat ara, el nostre ajuntament ha quedat pràcticament buit i les seves dependències s’han traslladat encara no sé ben bé on. I és que quan necessitaves recórrer als seus serveis, era tan fàcil, es tenia tan a l’abast, que acudies a la casa gran i sols calia preguntar el departament, on volies dirigir-te a fer la gestió, al responsable de la consergeria i ja tenies mig assumpte solucionat. Creu-t’ho.
Durant els dies laborables les portes de l’ajuntament resten obertes unes hores, serà per despatxar amb l’alcaldia i poca cosa més. Els festius són tancades i la casa de la vila ofereix un aspecte de total solitud. Ni tan sols la presència dels municipals per poder indicar i atendre als visitants si s’escau alguna que altra consulta.
I aquest desallotjament, el trasllat de quasi totes les seves dependències a altres espais municipals, deixa la casa de la vila en òptimes condicions per penjar del balcó el cartell: Es lloga. No deixa d’ésser un atreviment per la meva part, una fantasia d’això, que si puc, anomenaria inspiració. Exagerat, agosarat, si més no si hi pensem bé, l’edifici del nostre Ajuntament ha perdut vitalitat, aquest anar i venir, pujar i baixar les escales per poder fer les gestions burocràtiques que comporta la vida quotidiana, ha quedat en un no res.
Una ximpleria, la que acabo d’exposar, que no vindria malament a les arques municipals. Poder trobar un bon llogater que fes rentable un edifici que a excepció dels plens municipals, exposar els gegants rere les portes i sortir al balcó, autoritats i convidats, durant la sortida d’ofici, poca cosa més hi ha a pelar. Sortosament tenim a favor del poble que, a hores d’ara, els especuladors estan en baixa forma, sinó de ben segur que es concursarien ofertes, a quina més temptadora i descabellada.
No obstant, en vigílies d’eleccions municipals, aquest cartell imaginari que insconscientment he penjat del seu balcó, no s’escau. Davant una realitat tan evident, quan molts sitgetans i sitgetanes, la gran majoria no tinc el goig de conèixer , però això és una altra qüestió, pugnen, millor dit, treballen per convèncer a l’electorat i, segons sigui la confiança dipositada per aquest, poder ocupar un lloc en el nou cartipàs que sortirà d’aquesta propera cita amb les urnes. Per consegüent seran els nous estadants de l’ajuntament, que no pagaran per ocupar les seves dependències, sinó tot el contrari, cobraran el sou que es designin. Vet aquí l’afany de voler, com pregonen i fan campanya, a canvi de treballar per Sitges i perquè se l’estimen. Sort d’això, malament aniria que no fos així.
Aquests dies, només que ens traslladem, per carretera, fins a Vilanova, el plantejament i la diversitat ofereix una curiosa relació de persones i objectius. En la recta del Vinyet, fins al límit del nostre terme, hi han penjats els nostres. Ja en el terme de Ribes, els que volen representar a aquest poble i entrant a Vilanova, els candidats d’aquesta població. En pocs quilometres, s’han barrejat identitats diferents, però amb un mateix denominador comú: poder entrar als seus respectius ajuntaments. A no ser que es trobin amb les portes tancades.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de maig del 2011 )

EL TRACTE DE DON

Aquest és un país que s’ha distingit per l’educació, el bon fer i el saber estar de la seva gent. I seguint amb aquesta tònica, ha dispensat un tracte de màxima correcció a les persones. I el nostre poble en concret, per les circumstàncies de la seva categoria, s’ha erigit com una icona d’aquest saber tractar, amb el respecte que es mereixen i amb l’educació que s’escau, quan hom es dirigeix a la persona, sigui home o dona. Ha influït, el compartir aquestes bones maneres, el fet de ser un poble acollidor que ha mantingut i manté vincles amb un turisme i el bo i millor d’una colònia estiuenca. Dit això, el tracte de senyor o senyora han precedit al nom dels qui han estat els nostres acompanyants.
No obstant, sigui per una avalada categoria posicional, o per una demostració de màxim rang, fins i tot ha dominat “el don, la doña”. Com la cosa més normal que a la vegada està per damunt de la influència de Sr., Sra. Perquè ja ho deien els nostres avantpassats, de porc i de senyor se’n ha de venir de mena. I com em referia que la Vila ha estat i ho continua essent un lloc on sovinteja la presència internacional, hem après a mencionar el susdit compliment amb el idioma corresponent a cada nacionalitat.
De seguida Varem consolidar aquestes identificacions , sobretot atrevint-nos amb el idioma francès que, curiosament, servia per tractar a tots igual, fossin d’aquesta nacionalitat, o anglesos, alemanys, holandesos..., potser degut a que sembla més proper i denota la mateixa internacionalitat que qualsevol altre. Així, quan davant la porta de la botiga de ca la Filomena i la Maria de can Mas, hi guaitava, encuriosida, una turista, les dones de la casa s’afanyaven a cridar: “madamme, passa, passa”. I quan ja la tenien a dintre tornaven als seus orígens: “què vols, maca? Però hi tornaven a insistir: “molt bé, madamme”...
La mateixa tàctica emprava l’Eduard Roca , a l’estranger que es parava davant la vidriera de la seva barberia, ja el considerava que era un nou i esporàdic client. Notaves que el barber no estava per la feina, deixava lliscar suaument les estisores per sobre el teu cabell i, en aquell moment, t’envaïa una sensació de que no feia res. Tenia més la mirada a fora que al caparró. En un moment donat,, sense perdre temps, sortia i, això sí, molt cordialment el convidava a entrar amb el tractament repetit de: “monsieur, monsieur”. I a la que el turista es descuidava, ja es trobava assegut a l’altre silló, amb la capa blanca cordada al clatell. A partir d’aquella nova incorporació en Roca ja no era el mateix, anava de pressa et volia enllestir aviat, sols dispensava atencions i llambregades al nou client, un monsieur que havia caigut a les teles del parany del barber i d’on sortiria afaitat i esquilat, sense saber ben bé el per què ni el com. Simplement, en bona part, a les bones arts de l’Eduard que per aquest reclutament, tenia un carisma i efectivitat especial. Pocs badocs se li escapaven sense passar per la navalla de l’espavilat Sr. Roca.
En el poble mateix, una vegada passàvem de l’avinguda Sofia el tractament de senyor era elevat a la categoria superior, la de don: Don Jaime de Semir, Don Antonio García Munté, Don Peris Mancheta... Entre mig, un excel•lentíssim , el excel•lentíssim Sr. Conde de Rueda . Però la llista de dons encara és molt més llarga, ho deixo aquí sense obviar que les seves esposes eren conegudes i tractades de “Doñas”. I arrufaven el nas si es devaluava la denominació. Durant algunes nits d’estiu ens visitava un bon “vivant”, germà de la reina Fabiola de Bèlgica. Don Jaime de Mora i Aragón . Eren temps en què existien categories i aquestes es feien valer.
Curiosament en l’àmbit de l’ensenyament s’ha combinat el tracte de senyor, amb el de don i doña. En la nostra vila hi trobem molts mestres que els han dispensat aquest rang. I com deia, no tots, com per exemple el Sr. Magí, el Sr. Valls, el Sr. Cabestany, per posar com exemple uns quants, han compartit el tracte de senyor. Per contra tenim a Doña Maria, Doña Agapita, Doña Adela, Doña Laura... I mestres com: Don Esteve, Don Emili, Don Paulino, Don Marcial, Don Celedonio, Don Benito... En canvi els ha hagut com en Froilà Franco que ha preferit el tractament que honora el que és: “mestre”, que si mestre aquí, mestre allà, simplement això. A les aules també ha predominat el tracte de senyoreta, malgrat que a la mestra que se li dispensava, amb el matrimoni, ja havia assolit la categoria de senyora. Tanta diversitat és un aspecte curiós, principalment pel fet d’esbrinar el per què uns eren tractats de Sr. Altres de don i doñes i també de senyoretes.
Per sobre d’aquests dons i doñas s’escau el excel•lentíssim, el il•lustríssim i fins i tot l’honorable. Denominacions, totes elles, reservades als qui remenen les cireres. El cas més proper el tenim amb un mestre de la nostra escola pública, en Jordi Baiget, no tinc constància que en el tractament que rebés per part dels seus alumnes fos el de don , degut a la familiaritat que ara existeix entre mestres i alumnes, em sembla que ni tan sols aquests el tractaven de senyor, simplement Jordi i prou. Però aquest mestre ha escalat totes les posicions fins arribar al rang d’il•lustríssim, també degut a la categoria del nostre poble que ostenta el rang de Vila. Per a més senyes identificatives: Il•lustríssim Sr. Alcalde. El màxim escalafó que pot aconseguir un convilatà/na en un poble com el nostre és el d’alcalde, alcaldessa. A partir d’aquí a no ser d’un acte on el protocol mana ser fidel a l’anunciat, rebrà el tractament de Sr. Alcalde. Per fer-ho d’una manera més planera i com a més assequible, però amb el respecte que confereix l’afegit de senyor i ja no dic d’il•lustríssim.
Cercant curiositats sobre el tema, ens trobem amb què l’autoritat eclesiàstica d’un poble, també rep el tracte de senyor: el Sr. Rector. I al sacerdot que ostenta el càrrec de vicari d’una parròquia, el costum es decanta per anomenar-lo pel que és: mossèn. Filant cap a dalt ens trobem amb: Reverendíssim, Eminència i em quedo curt. Aquí em perdo, potser per la falta de costum en el tracte amb aquesta cúpula eclesiàstica.
No vull acabar sense anomenar a un don que era habitual en les habitacions, a l’hora d’anar a dormir. Que un don, aliè al contorn familiar, estigués present en la intimitat d’una cambra matrimonial, es pot mal interpretat. Sobretot si el marit de parella, amb la qual compartia llit, no ostentava pas aquesta categoria. I és que mai un objecte ha anat precedit de tal distinció, si més no a un simple orinal, de formes semblants a un barret de copa, tant per l’alçaria com per la similitud se’l coneixia per Don Pedro, vet aquí l’intrús del dormitori. Un orinal que tant el feien servir, els pelacanyes, els Sr. i la Sra. com el Don i la Doña. I és que quan les necessitats són apressants no hi valen distincions, ni cap mena de protocol.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de maig del 2011 )

L'ESTANQUER DE RIBES


Tots els pobles acostumen a tenir en comú els mateixos establiments: el forn del pa, l’estanc i la farmàcia. Tot i que aquesta ultima dependrà del nombre d’habitants, si més no l’estanc ja sigui com local comercial exclusivament dedicat a l’activitat de vendre fum, o com agregat a altres transaccions comercials, com molt bé pot ser encabit entre patates, pebrots i tots els altres ingredients propis de la manduca quotidiana, no fa falta tenir un establiment consignat per a la seva venda exclusiva, fins i tot de no haver un lloc que pugui incloure la venda de tabac ho supleix el cafè del poble. Per tant és molt més fàcil poder trobar entreteniments per el vici que un remei per alleugerir qualsevol que sigui el desgavell.
L’estanc que regenta la família Ramos de Sant Pere de Ribes, és un dels típics de poble, és dir, que s’ajusta a totes les variacions que he apuntat; venda de tabac, de queviures. I també ha estat lloc de tertúlia, gràcies a les bones maneres, el bon saber, al tarannà obert i xerraire dels homes de la casa. El seu establiment ha estat una tribuna oberta als neguits més diversos i sobretot a les sensacions festives i culturals del poble de Ribes. Sense oblidar-nos, però, que Ribes va ser un poble petit, vull dir amb això que degut a aquestes limitacions hi van complementades un seguit de peculiaritats que són comunes a molts llogarets: les antipaties, els mals entesos, els recels davant ideals polítics diferents. En Ramos va saber trampejar aquestes situacions, perquè les va viure, patint alguna que altra conseqüència.
Com ho va fer amb les tradicions ribetanes, de les quals n’era un ferm entusiasta i bon puntal. Seguidor i admirador de la nostra Cobla Sitgetana, a la qual requeria per amenitzar les ballades del dia de la Festa Major i per altres esdeveniments. Entre aquestes anades i vingudes, el flabiolaire de la Cobla, músic de Ginestar, censat durant molts anys a Sitges i, des de feia uns anys, ribetà adopció, li va dedicar una marxa de cercavila, el títol de la qual m’ha servit per encapçalar l’article. En Manel Rius i Ramos i ell tenien el comú un dels seus cognoms i els mateixos neguits per la música. La seva marxa sonava en aquells cercaviles de pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau durant el dia de la seva festa, el de la festa major petita. I que en Ramos saludava de manera cerimonial quan n’era espectador i amb un entusiasme i jovialitat encomanadissa mentre en va ser un dels organitzadors. Mentre repetia la ocurrent broma, quan deia: “sempre toqueu la mateixa” . Exagerant, com a bon ribetà, la pronunciació sobre la e d’aquesta eixa final. I nosaltres que li responíem: “sí, però més carregada de bombo”. Reia, amb un somriure de complicitat.
La meva amistat amb l’estanquer venia complementada per aquesta música tradicional que cadascú compartia des de la seva posició. I també per afinitats amb un tarannà jovial i assequible. Curiosament durant el meu viatge de noces, ens vam trobar amb el matrimoni Ramos en l’illa de la Toixa. Aquesta coincidència va ser, per sempre més, una referència que em recordava tot sovint. Just allà li vaig fer una demostració de la que nosaltres, els qui toquem instruments de vent, anomenem embocadura. Havien comprat una d’aquestes singulars cara- coles de mar, amb la particularitat que, a més d’element decoratiu, li podria treure –com li van assegurar- una sonoritat característica. Aquest so que, sabent el truquet, es pot fer sortir de la seva recargolada interioritat. Ell hi bufava una i altra vegada, hi posava interès, tanmateix no obtenia resultats convincents. Amb el recel que li havien venut una cosa per altra, me la va deixar per si jo era capaç de treure-li el so. En va sortir un udol que tenia un caire dels sons marins. Per tant, el soroll propi de la terra propera al mar. En Ramos va quedar alleugerit, convençut, aquella peça modelada en les fondalades marines, tenia pedregui. vull dir, que verdaderament sonava. Admirat, es dirigeix a l’esposa i li diu: “Veus el que saben fer els músics”.
Durant els nostres rencontres notava que l’home es delia, no li hagués fet res ésser músic, portava el cuquet a dintre. Ho demostrava amb la seva admiració per la música de la sardana i per les constants anades i vingudes de Ribes a Sitges per a ser oient de totes les músiques que sonaven al seu poble i al nostre. Com ho certifica la seva presència, durant la tarda del dilluns de Pasqua, en els carrers de la Vila. Tenia per costum posar-se, junt amb el seu oncle, mentre aquest va estar viu, en aquesta angulació que fa el carrer Major, davant la merceria de la Llúcia i la perfumeria Costa. No hi fallaven. Em comentava que escoltar les caramelles en aquell raconet era sensacional, segons les seves conclusions, feia de caixa harmònica. I com que els dos ribetans eren homes de barret, els seus capells sobresortien per entre la vermelló de les barretines dels cantaires. Aquest detall, sense ells adonar-se’n, impregnava a l’escena un toc de senyoriu i, tractant-se d’on ens trobàvem, d’una imatge més pròpia del Sitges dels “Americanos” . Detallistes, com eren, no s’estaven de saludar als respectius mestres que dirigien a les tres colles i, pels seus coneixements d’aquesta tradició, eren capaços de dirimir detalls de quan es van estrenar alguna de les caramelles que es reinterpretaven. Agraïts, també, amb els responsables perquè, quan ho van considerar oportú, els hi van demanar posessin música a les lletres que els hi feien arribar els ribetans i que desprès cantarien els del seu poble.
Dotat d’una singular bonhomia, sense cap mena de malícia, l’Alfons, l’altre oncle d’en Ramos ha estat també un entusiasta de la música, lleial acompanyant i admirador de tots els músics de les orquestres que amenitzaven els balls ribetants, L’home havia entrat en contacte amb un món on sempre sonaven els balls de moda i dels quals no es va desenganxar mai. l’Alfons havia fet el seu aprenentatge, sobretot en l’especialitat de maraques, en les formacions musicals que dirigia aquell altre ribetà i bon músic, el Sr. Rossell a qui tots coneixíem per en “Quirico”. Portava el ritme a la sang, malgrat que la seva vida ha transcorregut amb el compàs canviat. El més curiós és que l’art d’aquest Ramos assentes càtedra , tal com anunciava les targes de visita que, quan s’esqueia, repartia. L’anunciat de la qual, amb identificació artística inclosa, era el següent: “Alfonso Ramos, xipennai”, profesor de maracas y panderetas”. Desconec si foren molts els alumnes que decidiren recórrer a les seves arts, no obstant ell oferia l’oportunitat d’aprendre. El seu secret i dificultat tindrien les maraques i les panderetes que requerien d’aprenentatge, segons l’oferiment d’un ribetà que se’n sentia professor.
La vida és una escola permanent i quan et sembla que en saps una mica la guinyes. En Josep Mª. Ramos ens acaba de deixar i el seu record el perpetuarà, entre els sitgetans, com l’estanquer de Ribes. El ribetà de conversa agradable, l’home que estimava les tradicions i les vivia amb plenitud. Colpits pel seu adéu inesperat, no ens queda altre opció que la de treure’ns el barret, com a ell li agradaria, en senyal d’admiració.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 29 d'abril del 2011 )

SANT JORDI ENTRE CANTS DE CARAMELLES

El calendari a vegades ens depara coincidències curioses, com és el cas, la festivitat de Sant Jordi en dissabte de Glòria. Ja fa uns anys que aquesta mateixa diada va coincidir amb el dilluns de Pasqua. La celebració en honor del patró de Catalunya, malgrat no ser una data festiva en l’aspecte laboral, a diferència de l’Aragó que si que ho és, hi porta associats tots els ingredients per a distingir-la d’un dia qualsevol. Aquesta combinació de feina i tradició, aconsegueix establir uns vincles, que contribueixen a fer de la jornada una festa sense ser-ho.
Just en aquest traspassat equador del mes d’abril, quan la primavera mostra les seves millors gales, aprofitem per gaudir de totes les avantatges: dies més llargs, temperatures suaus, malgrat l’alça que va experimentar el termòmetre aquests darrers dies, dies lluminosos, albades sensacionals i florides generoses. El conjunt és com les fulles de llorer que hem beneit aquest darrer diumenge de Rams les quals, durant tot l’any, anem afegint a l’estofat i altres condiments per a que la seva aroma li doni un gustet més bo. La primavera, doncs, és l’ ingredient imprescindible que penetra dintre la nostra sensibilitat i fa que la vida tingui color, flaires aromàtics, bones sensacions.
De la mateixa manera que fa regalimar saba nova per entre els neguits culturals dels qui tenen la intenció de comprar, regalar, un llibre, una rosa. O simplement fent aflorar un somriure en mig d’aquests moments difícils, dificultosos en tots els aspectes que ens toquen viure. L’abril quasi s’acomiada deixant les portes obertes a la bonança, a la beutat màgica del despertar de la primavera. Amb aquest ressorgiment de les tradicions, entre les quals aquest any, i de manera excepcional, hi coincideix un nou cant de Caramelles.
Els autors de les seves lletres i els de les músiques que les acompanyen, han recorregut a tots aquests ingredients que en són tan comuns: la primavera, la Pasqua, les flors i les donzelles sitgetanes. Font inesgotable d’inspiració que s’emmarca dintre l’aspecte cultural de la vila que ha tingut el mèrit de saber preservar tots aquests neguits en benefici de la tradició i en honor a tots quants hi participen: poetes i poetesses, mestres de música, músics, cantaires, les entitats d’on han sorgit les colles i també tots els que hi col•laboren aplegant, sota els seus balcons, any darrera any, aquestes cantades les quals, arribat aquest dissabte de Glòria rememoren la bonica imatge de la cistella brandant damunt el pal, la munió de barretines que confereixen el color i les formes en el símbol d’una catalanitat que ja no és habitual passejar, sinó és en el transcurs d’aquestes diades pasquals.
Fins i tot l’esport ha esperat a aquestes dates, per a donar cabuda a uns partits de futbol decisius entre els dos clubs de la màxima rivalitat. Una setmana que agafa el relleu, futbolísticament parlant, a la que acaba just en el darrer dissabte, on s’ha disputat la primera de les confrontacions, amb resultat de taules. I lamento no poder fer esment al també decisiu partit del dimecres a València, per motius de lliurament de l’article un dia abans de l’habitual, degut a que el divendres és festiu i, per tant, la seva sortida al carrer s’avançarà una jornada.
Quanta moguda durant aquesta setmana que, segons mana l’església, és Santa i reservada al recolliment espiritual. Aquells dies d’autèntica i soferta i veritable Passió queden molt lluny i no estaria en el pensament de ningú que arribaria el dia en què la primavera, el futbol , les caramelles, motivaria i encomanaria tantes i tan sorolloses, com emblemàtiques, passions. Mentre lluïdes i artístiques processons, recorren pobles i ciutats de tota la Geografia. Coincidències de la vida, del transcórrer del temps, que tot sovint ens deparen sorpreses. La d’aquest dissabte, festivitat de Sant Jordi, l’èxit de la diada, tot i el coincidir en una jornada tan especial, està assegurada. El de la resta de dies dependrà de si els resultats són favorables a la causa. I de si la climatologia es mostra complaent amb els interessos turístics, tant dels turistes que els han de gaudir, com d’empresaris del sector i botiguers en general, receptors dels beneficis que poden generar.
Durant una setmana la crisi queda aparcada, donarà la sensació dels millors temps, i a no ser d’un mal de ventre d’última hora, fins i tot les interioritats del cos sembla que es mostren disposades a donar una treva. Tot tornarà a la complexa i preocupant rutina a partir del proper dimarts, però encara persistirà la incertesa que s’aboca en la recta final de la competició futbolera. Els dos protagonistes principals estaran a punt de lliurar aquests dos partits decisius per a les seves aspiracions i per a la de tots els nombrosos aficionats. Uns enfrontaments on no sols es juga el títol, sinó que també l’honor de guanyar al màxim i etern rival.
La Setmana Santa d’enguany transcórrer entre els costums de sempre. No obstant Sant Jordi interfereix, amb el seu peculiar ambient festiu , amb llibres i roses, com a material insubstituïble, en aquest dissabte que flaireja a pasta de mona. I arribats a la mitjanit un nou cant de Caramelles aportarà a la diada el que és típic i comú a un dissabte de Glòria, poesia i música, cants i entusiasme promogut per les tres colles locals que interpretaran peces musicades pels mestres de sempre, amb noves aportacions i amb el record posat en els solos, d’algunes d’elles, que oferien coneguts cantaires que gaudien d’una veu timbrada, típica dels caramellaires i que han trobat continuat en unes noves generacions, les quals fan possible aquest retrobament el qual, un cop ens van deixar els mestres, ben pocs auguraven gaire més futur.
Es vulgui o no acceptar les circumstàncies i coincidències, d’aquest any, ens siguin o no favorables els resultats, vindrà a ésser com la mitja part d’un partit, on tothom s’afanya a guaitar al carrer, però pendents del marcador i del xiulet de l’àrbitre. Conscients que tots vivim en temps de descompte, cada dia que passa restem, i que en qualsevol moment ens poden expulsar del terreny de joc. Aprofitem, ara, de l’avantatge que disposem al poder gaudir d’aquests instants, on la passió dels dies precedents han donat pas a la Pasqua, tan celebrada per l’església, pels seus fidels i per tots els qui estimem les tradicions que s’hi aixopluguen. És el millor resultat, el més segur, que ha d’esperonar la nostra satisfacció personal. La resta ja no depèn de nosaltres, tampoc hi guanyarem res. Com a molt la satisfacció de sentir-nos moralment campions, al costat d’uns que cobren sumes astronòmiques per fer-ho bé. Però, sortosament, no sempre els diners ho poden tot.
Em quedo amb les sensacions d’aquests dies, amb el de la festivitat de Sant Jordi i amb aquests emotius cants de caramelles. La resta són figues d’un altre paner.
J.Y.M.

( Article publicat el 22 abril del 2011 )

LA CREU

Entrem en un període de temps que, pels creients, la creu té un significat especial. El diumenge de Rams obre la porta a la que anomenem Setmana Santa,, que tot i prevaler el significat i el respecte pels dies Sants, s’aprofiten també per dedicar-los a activitats de lleure, descans i per viatjar. Durant els nostres anys d’infantesa, com que no es movíem de casa, les funcions litúrgiques emplenaven l’activitat dels dies i res més distreia l’atenció, ni el motiu pel qual es guardava festa.
El dijous es tancava el transit rodat, eren els únics dies de l’any que no circulaven cotxes pels carrers, atenent que en aquells anys en transitaven ben pocs, aquesta prohibició ens venia de nou i aquesta excepcionalitat encara contribuïa més al recolliment i a la solemnitat dels dies. El dijous a la tarda s’anava a visitar el monument, prèviament hi havíem portat la palma, el palmó. El conjunt oferia una decoració singular i molt adient, que flairava a l’aroma d’aquesta fulla de palma que no sabria com definir-la, però que és diferent a tots les altres olors. També a cera cremada. Jesús estava en el monument i això coordinava i s’enllaçava amb un respecte i recolliment que solemnitzava l’ambient i es palesava en l’entorn del carrer.
Si més no el matí del divendres s’aprofitava per anar a esmorzar a la muntanya, a coure l’arengada, davant la prohibició de menjar carn. En canvi no existia la prohibició d’encendre foc, tothom era prou conscient per a prendre les mesures pertinents. S’aprofitava per collir les farigoles, ja que sempre s’ha dit que quan Jesús està exposat en el monument, són les més flairoses. Era la primera presa de contacte amb la muntanya ja que s’apropen dies de gran concurrència, perquè al cap de poc hi tornàvem per a menjar la mona. Eren sortides que fèiem, a peu i amb la il•lusió de recórrer els camins del terme, s’acostumava a no allunyar-nos massa, per tal de poder assistir a la missa de la tarda i a la processó del vespre.
Pels carrers del poble hi planava una calma singular, hi regnava el silenci, el recolliment. Però ja hi començaven a fer estada els senyors de la colònia pels quals, es pot dir, era el inici de la temporada. El retrobament amb les minyones que freqüentaven les botigues i aquestes visites equivalia a ser el preludi de la bonança, meteorològicament parlant, i en mires de poder omplir una mica més el calaix dels comerços.
I la creu continuava tapada amb aquell vel morat, amb el qual es cobrien totes les imatges durant el temps de Quaresma. El dissabte de glòria, la mateixa paraula ho indica, representava l’alliberament de totes les prohibicions, s’obrien els carrers a la circulació i els ànims respiraven alleugerits del pes de la creu. Com si el pitjor ja hagués passat. S’encaraven tres dies de tradicions, a quina més típica i festiva. Amb el cant de les caramelles, l’oferiment de les mones a fillols i filloles, per part de padrins i padrines. I de l’arengada es passava a les costelletes, com a plat preferit en la menjada a la muntanya. Durant aquesta tan nostrada tradició, la que anomenem anar a menjar la mona, la joia del moment, omplia de xerinola totes les eres del voltant, mentre la primavera es vestia amb les seves millors gales i una tímida florida guaitava per entre la flora de les muntanyes, els jardins i els cossis que les sitgetanes disposaven en les baranes dels balcons. Poc ha canviat per part de la natura, tampoc en el cant de les caramelles, les mones i amb el costum de posar flors als balcons.
Com a curiositat quasi tots els camins que apropaven la muntanya al poble, bordegen alguna que altre creu de terme. Com la creu que anomenem de Ribes que presideix l’entrada al que coneixíem per bosc d’en Bruguera i d’allà a can Baró. Cap a l’era dels Molins es passava a frec de la creu de Sant Gregori, popularment anomenada dels escarabats. També per la de les Tàpies. Si més no en el ambient excursionista sitgetà, hi trobem una creu enlairada en la muntanya més alta del nostre terme. Allà en el Puig d’en Boronet amb l’entusiasme i perseverança de l’agrupació muntanyenca Amunt hi van aixecar una formosa i singular creu que tots la coneixem per la Creu de Sant Isidre. Un altre lloc de referència i predilecció en aquestes sortides de Setmana Santa que transcorrien per aquests indrets tan propers i tan flairosos, durant aquests dies, a farigola, romaní, a herbes boscanes en general.
Hi ha creus que fan de molt bon portar, altres que són el símbol del sofriment i també en trobem que s’atorguen per a reconèixer i premiar els mèrits de persones i institucions. És el cas de la Creu de Sant Jordi que concedeix el Govern de torn de la Generalitat. Una trajectòria de 125 anys supera tots els paràmetres de la normalitat, de la rutina. Fins i tot ni la velocitat de creuer per autopistes no es poden superar els 110. Mireu si ens són d’important les xifres quan comencen a passar de 100. No obstant poder arribar a la dels 125, sense córrer, sense prémer l’accelador, tot el contrari poc a poc, com la formiga que va i ve i en el seu camí va apilant les provisions que recull. Hi ha tasques on el voler córrer massa, com l’excés en totes les velocitats, acaben malament.
Darrera la Creu que llueix l’escut del patró d’aquesta terra, lEco aglutina l’impacte de moltes embranzides i batalles entaulades en temps difícils, sobretot quan la censura i els censuradors s’escarnien amb tota mena de publicacions i els governadors de torn es mostraven inflexibles. Tinguem en compte que l’imposició d’una multa considerable, abans igual que ara, feia trontollar les economies familiars i posar de molt mal tarannà a qui anava dirigida. Davant aquests contratemps i altres que, influenciats per les polítiques de poble, sacsejaven la rutina i les bones maneres dels directors que han dirigit el setmanari, era un repte delicat. Amb tot això, estic convençut que l’haver fer front al compromís adquirit, el tenir de trampejar i alleugerir l’impacta, provocaven, quan les coses anaven maldades, un desencís, unes ganes d’engegar-ho tot a rodar. Fins el punt que fer sortir el setmanari al carrer, pel pensament del director hi barrinava aquesta conclusió: “això és una creu”. No obstant quan un o més Cirineu s’apunten per ajudar-la a portar, hi ha un respir darrera el qual, quan tot torna a una certa normalitat, el màxim responsable manifesta: “ha estat un calvari”.
A més de l’honor que comporta tal reconeixement, ignoro les prebendes que hi van associades. La més visible o pública és l’esquela que es publica en els diaris expressant el condol del President del Govern de la Generalitat quan fa figa algun dels distingits. No serà aquest el cas, perquè l’Eco no morirà mai.
J. Y. M.






( article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 d'abril del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez