Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

15 de maig 2011

EL TRACTE DE DON

Aquest és un país que s’ha distingit per l’educació, el bon fer i el saber estar de la seva gent. I seguint amb aquesta tònica, ha dispensat un tracte de màxima correcció a les persones. I el nostre poble en concret, per les circumstàncies de la seva categoria, s’ha erigit com una icona d’aquest saber tractar, amb el respecte que es mereixen i amb l’educació que s’escau, quan hom es dirigeix a la persona, sigui home o dona. Ha influït, el compartir aquestes bones maneres, el fet de ser un poble acollidor que ha mantingut i manté vincles amb un turisme i el bo i millor d’una colònia estiuenca. Dit això, el tracte de senyor o senyora han precedit al nom dels qui han estat els nostres acompanyants.
No obstant, sigui per una avalada categoria posicional, o per una demostració de màxim rang, fins i tot ha dominat “el don, la doña”. Com la cosa més normal que a la vegada està per damunt de la influència de Sr., Sra. Perquè ja ho deien els nostres avantpassats, de porc i de senyor se’n ha de venir de mena. I com em referia que la Vila ha estat i ho continua essent un lloc on sovinteja la presència internacional, hem après a mencionar el susdit compliment amb el idioma corresponent a cada nacionalitat.
De seguida Varem consolidar aquestes identificacions , sobretot atrevint-nos amb el idioma francès que, curiosament, servia per tractar a tots igual, fossin d’aquesta nacionalitat, o anglesos, alemanys, holandesos..., potser degut a que sembla més proper i denota la mateixa internacionalitat que qualsevol altre. Així, quan davant la porta de la botiga de ca la Filomena i la Maria de can Mas, hi guaitava, encuriosida, una turista, les dones de la casa s’afanyaven a cridar: “madamme, passa, passa”. I quan ja la tenien a dintre tornaven als seus orígens: “què vols, maca? Però hi tornaven a insistir: “molt bé, madamme”...
La mateixa tàctica emprava l’Eduard Roca , a l’estranger que es parava davant la vidriera de la seva barberia, ja el considerava que era un nou i esporàdic client. Notaves que el barber no estava per la feina, deixava lliscar suaument les estisores per sobre el teu cabell i, en aquell moment, t’envaïa una sensació de que no feia res. Tenia més la mirada a fora que al caparró. En un moment donat,, sense perdre temps, sortia i, això sí, molt cordialment el convidava a entrar amb el tractament repetit de: “monsieur, monsieur”. I a la que el turista es descuidava, ja es trobava assegut a l’altre silló, amb la capa blanca cordada al clatell. A partir d’aquella nova incorporació en Roca ja no era el mateix, anava de pressa et volia enllestir aviat, sols dispensava atencions i llambregades al nou client, un monsieur que havia caigut a les teles del parany del barber i d’on sortiria afaitat i esquilat, sense saber ben bé el per què ni el com. Simplement, en bona part, a les bones arts de l’Eduard que per aquest reclutament, tenia un carisma i efectivitat especial. Pocs badocs se li escapaven sense passar per la navalla de l’espavilat Sr. Roca.
En el poble mateix, una vegada passàvem de l’avinguda Sofia el tractament de senyor era elevat a la categoria superior, la de don: Don Jaime de Semir, Don Antonio García Munté, Don Peris Mancheta... Entre mig, un excel•lentíssim , el excel•lentíssim Sr. Conde de Rueda . Però la llista de dons encara és molt més llarga, ho deixo aquí sense obviar que les seves esposes eren conegudes i tractades de “Doñas”. I arrufaven el nas si es devaluava la denominació. Durant algunes nits d’estiu ens visitava un bon “vivant”, germà de la reina Fabiola de Bèlgica. Don Jaime de Mora i Aragón . Eren temps en què existien categories i aquestes es feien valer.
Curiosament en l’àmbit de l’ensenyament s’ha combinat el tracte de senyor, amb el de don i doña. En la nostra vila hi trobem molts mestres que els han dispensat aquest rang. I com deia, no tots, com per exemple el Sr. Magí, el Sr. Valls, el Sr. Cabestany, per posar com exemple uns quants, han compartit el tracte de senyor. Per contra tenim a Doña Maria, Doña Agapita, Doña Adela, Doña Laura... I mestres com: Don Esteve, Don Emili, Don Paulino, Don Marcial, Don Celedonio, Don Benito... En canvi els ha hagut com en Froilà Franco que ha preferit el tractament que honora el que és: “mestre”, que si mestre aquí, mestre allà, simplement això. A les aules també ha predominat el tracte de senyoreta, malgrat que a la mestra que se li dispensava, amb el matrimoni, ja havia assolit la categoria de senyora. Tanta diversitat és un aspecte curiós, principalment pel fet d’esbrinar el per què uns eren tractats de Sr. Altres de don i doñes i també de senyoretes.
Per sobre d’aquests dons i doñas s’escau el excel•lentíssim, el il•lustríssim i fins i tot l’honorable. Denominacions, totes elles, reservades als qui remenen les cireres. El cas més proper el tenim amb un mestre de la nostra escola pública, en Jordi Baiget, no tinc constància que en el tractament que rebés per part dels seus alumnes fos el de don , degut a la familiaritat que ara existeix entre mestres i alumnes, em sembla que ni tan sols aquests el tractaven de senyor, simplement Jordi i prou. Però aquest mestre ha escalat totes les posicions fins arribar al rang d’il•lustríssim, també degut a la categoria del nostre poble que ostenta el rang de Vila. Per a més senyes identificatives: Il•lustríssim Sr. Alcalde. El màxim escalafó que pot aconseguir un convilatà/na en un poble com el nostre és el d’alcalde, alcaldessa. A partir d’aquí a no ser d’un acte on el protocol mana ser fidel a l’anunciat, rebrà el tractament de Sr. Alcalde. Per fer-ho d’una manera més planera i com a més assequible, però amb el respecte que confereix l’afegit de senyor i ja no dic d’il•lustríssim.
Cercant curiositats sobre el tema, ens trobem amb què l’autoritat eclesiàstica d’un poble, també rep el tracte de senyor: el Sr. Rector. I al sacerdot que ostenta el càrrec de vicari d’una parròquia, el costum es decanta per anomenar-lo pel que és: mossèn. Filant cap a dalt ens trobem amb: Reverendíssim, Eminència i em quedo curt. Aquí em perdo, potser per la falta de costum en el tracte amb aquesta cúpula eclesiàstica.
No vull acabar sense anomenar a un don que era habitual en les habitacions, a l’hora d’anar a dormir. Que un don, aliè al contorn familiar, estigués present en la intimitat d’una cambra matrimonial, es pot mal interpretat. Sobretot si el marit de parella, amb la qual compartia llit, no ostentava pas aquesta categoria. I és que mai un objecte ha anat precedit de tal distinció, si més no a un simple orinal, de formes semblants a un barret de copa, tant per l’alçaria com per la similitud se’l coneixia per Don Pedro, vet aquí l’intrús del dormitori. Un orinal que tant el feien servir, els pelacanyes, els Sr. i la Sra. com el Don i la Doña. I és que quan les necessitats són apressants no hi valen distincions, ni cap mena de protocol.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de maig del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez