Del Sitges dels nostres avis a l’actual, el nostre poble ha desenvolupat unes transformacions que han canviat ostensiblement l’urbanisme i altres aspectes ponderants en la vida i els costums de la gent que ha viscut i viu en aquesta Vila.
L’evolució més destacada es va produir a partir del segle XX, que és quan es fan millores i s’obren nous carrers, s’urbanitzen espais i s’edifiquen noves construccions que, de mica en mica, van reemplaçant les casones de pescadors i de la gent de la pagesia. Sitges s’abraça a tots els corrents de canvi que es van produint al llarg de tot aquest temps, fins arribar als nostres dies. De manera que el passat forma ja part de l’historia local, amb totes les conseqüències. De manera especial amb un creixement esglaonat de la població. Lògic i normal si més no en decrement d’aquell Sitges més íntim, on tothom es coneixia i es convivia entre un ambient familiar. Com diuen els més nostàlgics, això ja ha passat. Veritat és que l’evolució de la vida porta a uns canvis significatius.
Sincerament si avui el poble mantingués els models d’aquell Sitges, ens haguéssim, com s’acostuma a dir, enterrat amb vida. Cap poble s’ha quedat estancat, i aquells que per les circumstàncies que siguin no han prosperat, la gent que els habitava els han abandonat per anar a prosperar en els pobles i les ciutats on la qualitat de vida ha funcionat d’acord amb aquest progrés que ens ha vingut implantat per un cúmul de circumstàncies i que ara deix al descobert les seves vergonyes, davant les continuades acampades per part d’una important representació la gent disconforme i que tenen lloc en les principals ciutats dels país.
Nosaltres, els de la meva generació, hem tingut la sort de viure a cavall de dues èpoques diferents, la de postguerra, però que no varem passar gana com els nostres pares i l’actualitat. Durant tot aquest temps hem estat testimonis de l’evolució de la Vila, tan mateix encara hem estat a temps de conèixer detalls d’aquell Sitges diferent, dels costums de la gent que fins i tot hem conegut el dels veïns que sortien a la fresca. Les rivalitats entre Prado i Retiro. L’arribada de les barques a la platja de la Fragata i com, durant les tardes, les dones dels pescadors sorgien les xarxes . L’arribada del tren elèctric. El nunci quan feia el pregó per les cantonades. Quan a la fleca et pesaven el pa i afegien la torna per acabar de fer el pes reglamentari. Com anar a buscar la llet, acabada d’esmunyir, amb la lletera. Comprar un tros de gel per posar-lo a dintre d’aquelles neveres que feia el Sr. Pujadó. Fins a la implantació de la nevera elèctrica, la rentadora. Veure emblanquinar les parets. Anar a jugar al carrer. Passejar per aquests sense quasi bé trobar cotxes, no perquè estigués prohibit aparcar, sinó perquè pràcticament no n’hi havia. Ens havíem acostumat al pas dels carros. Com tantes altres petiteses que feien poble i maneres de viure comunes i que han canviat davant els nostres nassos.
Hi varem tenir el privilegi d’ésser testimonis de l’arribada de la televisió en blanc i negre. Fins el punt que quan va entrar a les nostres cases va ser un esdeveniment de primer ordre. Semblava un somni fet realitat. Com quan es va poder comprar el primer cotxe. Mentrestant el turisme arribava a Sitges atret per tants encants. A partir d’aquí ens trobàrem amb anys de prosperitat, s’havia perdut aquella intimitat, però hi havia en l’ambient una alegria que es feia encomanadissa. Sense adonar-nos, encaramel•lats per aquells anys de bonança, Sitges ja no seria mai més del nostre domini. No s’interpreti amb aquesta definició un instint egoista, ho escric amb aquests termes per recalcar la pèrdua, progressiva d’una identitat, associada a uns costums propis dels pobles.
Durant tot aquest procés, els canvis urbanístics i transformacions obrades, han estat dirigides des de l’ajuntament, al qual em referia en l’article anterior, i més concretament pel consistori corresponent el qual, sigui dit de pas, era escollit de diferent manera que ara, en deien a dit. Segons dictamen del governador civil de torn. El segle passat els alcaldes prengueren decisions que han contribuït a aquest canvi.
Entre altres, el que al meu modest entendre ha estat el més emblemàtic projecte, va ser la remodelació del passeig Marítim i l’urbanització de Terramar. Es va iniciar el projecte, en el 1920, sota el mandat del Sr. Bonaventura Julià i va inaugurar el 1926 la transformació del primer tram i el 1927 la resta , l’alcalde Pau Berrabeitg . El 1909, sent alcalde el Sr. Francesc Batlle i Gené, s’inaugura l’obertura del carrer Santiago Rusiñol . Durant el 1913 s’instal•la la il•luminació elèctrica sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre. En el 1916 s’inicia la construcció d’una nova estació del ferrocarril, sent alcalde el Sr. Simó Llauradó . Es van succeint millores i alternant alcaldes, fins que el 14 d’abril del 1931 es proclamada la Segona República i escollit alcalde el Sr. Josep Costa, sota el seu mandat, a l’any 1932 s’inaugura la piscina municipal Mª. Teresa Benaprés. Quan esclata la revolta a l’any 1936 era alcalde el Sr. Salvador Olivella i Carreras. Durant aquests anys fatídics es forma un consell municipal presidit pels diferents consellers. El primer alcalde de després de la confrontació fou el Sr. Isidor Cartró Robert, el qual va fer plantar el pinar a tocar la via, passada la casa dels pobres.
No obstant hi ha projectes d’iniciativa particular que contribueixen a canviar la fisonomia del poble. Una d’elles l’obertura del Cau Ferrat, gràcies a la predisposició de Santiago Rusiñol que el va inaugurar el dia de l’onomàstica de l’artista, el 25 de juliol de l’any 1894. Anys més tard, el 1910, Mr. Deering, desprès de comprar les cases que quedaven en aquell entorn i d’haver traslladat l’hospital a l’actual enclavament, fa construir el Palau de Maricel, un altre emblema de la Vila que queda enllestit a l’any 1915 sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre.
Continuar ampliant i anotant obres fetes sota la presidència dels alcaldes de torn, requereix un espai considerable que no disposo en aquesta secció. Però hi ha unes transformacions que canviaren ostensiblement la fisonomia del poble. Una són les tres torres aixecades al Cortijo, també conegut pel Rancho Grande. Un símbol del disbarat urbanístic que sortosament no va prosperar. No em puc imaginar el nostre Passeig, com en altres llocs ha succeït, amb aquestes monstruoses edificacions. Sent batlle el Sr. Josep A. Martínez Sardà, va portar cua el projecte de construir un port esportiu sota l’església que d’haver tirat endavant no podríem gaudir d’aquesta panoràmica. En Vicenç Ibañez Olivella, manà arrancar els plataners de baix a mar i en el seu lloc es va construir un a llenca de poca utilitat. Però el mateix alcalde va aturar que la porqueria de la riera de Vilafranca arribés a la platja . El primer alcalde escollit democràticament, el 1979, va ser el Sr. Jordi Serra i Villalbí. Josep Cots, primer alcalde convergent Pere Junyent les va veure de tots colors. Jordi Baiget arriba a aquests comicis sent l’alcalde amb una altra reforma del Passeig i la remodelació de la platja Sant Sebastià.
Entre tots hem fet possible arribar fins aquí.
J. Y. M.
L’evolució més destacada es va produir a partir del segle XX, que és quan es fan millores i s’obren nous carrers, s’urbanitzen espais i s’edifiquen noves construccions que, de mica en mica, van reemplaçant les casones de pescadors i de la gent de la pagesia. Sitges s’abraça a tots els corrents de canvi que es van produint al llarg de tot aquest temps, fins arribar als nostres dies. De manera que el passat forma ja part de l’historia local, amb totes les conseqüències. De manera especial amb un creixement esglaonat de la població. Lògic i normal si més no en decrement d’aquell Sitges més íntim, on tothom es coneixia i es convivia entre un ambient familiar. Com diuen els més nostàlgics, això ja ha passat. Veritat és que l’evolució de la vida porta a uns canvis significatius.
Sincerament si avui el poble mantingués els models d’aquell Sitges, ens haguéssim, com s’acostuma a dir, enterrat amb vida. Cap poble s’ha quedat estancat, i aquells que per les circumstàncies que siguin no han prosperat, la gent que els habitava els han abandonat per anar a prosperar en els pobles i les ciutats on la qualitat de vida ha funcionat d’acord amb aquest progrés que ens ha vingut implantat per un cúmul de circumstàncies i que ara deix al descobert les seves vergonyes, davant les continuades acampades per part d’una important representació la gent disconforme i que tenen lloc en les principals ciutats dels país.
Nosaltres, els de la meva generació, hem tingut la sort de viure a cavall de dues èpoques diferents, la de postguerra, però que no varem passar gana com els nostres pares i l’actualitat. Durant tot aquest temps hem estat testimonis de l’evolució de la Vila, tan mateix encara hem estat a temps de conèixer detalls d’aquell Sitges diferent, dels costums de la gent que fins i tot hem conegut el dels veïns que sortien a la fresca. Les rivalitats entre Prado i Retiro. L’arribada de les barques a la platja de la Fragata i com, durant les tardes, les dones dels pescadors sorgien les xarxes . L’arribada del tren elèctric. El nunci quan feia el pregó per les cantonades. Quan a la fleca et pesaven el pa i afegien la torna per acabar de fer el pes reglamentari. Com anar a buscar la llet, acabada d’esmunyir, amb la lletera. Comprar un tros de gel per posar-lo a dintre d’aquelles neveres que feia el Sr. Pujadó. Fins a la implantació de la nevera elèctrica, la rentadora. Veure emblanquinar les parets. Anar a jugar al carrer. Passejar per aquests sense quasi bé trobar cotxes, no perquè estigués prohibit aparcar, sinó perquè pràcticament no n’hi havia. Ens havíem acostumat al pas dels carros. Com tantes altres petiteses que feien poble i maneres de viure comunes i que han canviat davant els nostres nassos.
Hi varem tenir el privilegi d’ésser testimonis de l’arribada de la televisió en blanc i negre. Fins el punt que quan va entrar a les nostres cases va ser un esdeveniment de primer ordre. Semblava un somni fet realitat. Com quan es va poder comprar el primer cotxe. Mentrestant el turisme arribava a Sitges atret per tants encants. A partir d’aquí ens trobàrem amb anys de prosperitat, s’havia perdut aquella intimitat, però hi havia en l’ambient una alegria que es feia encomanadissa. Sense adonar-nos, encaramel•lats per aquells anys de bonança, Sitges ja no seria mai més del nostre domini. No s’interpreti amb aquesta definició un instint egoista, ho escric amb aquests termes per recalcar la pèrdua, progressiva d’una identitat, associada a uns costums propis dels pobles.
Durant tot aquest procés, els canvis urbanístics i transformacions obrades, han estat dirigides des de l’ajuntament, al qual em referia en l’article anterior, i més concretament pel consistori corresponent el qual, sigui dit de pas, era escollit de diferent manera que ara, en deien a dit. Segons dictamen del governador civil de torn. El segle passat els alcaldes prengueren decisions que han contribuït a aquest canvi.
Entre altres, el que al meu modest entendre ha estat el més emblemàtic projecte, va ser la remodelació del passeig Marítim i l’urbanització de Terramar. Es va iniciar el projecte, en el 1920, sota el mandat del Sr. Bonaventura Julià i va inaugurar el 1926 la transformació del primer tram i el 1927 la resta , l’alcalde Pau Berrabeitg . El 1909, sent alcalde el Sr. Francesc Batlle i Gené, s’inaugura l’obertura del carrer Santiago Rusiñol . Durant el 1913 s’instal•la la il•luminació elèctrica sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre. En el 1916 s’inicia la construcció d’una nova estació del ferrocarril, sent alcalde el Sr. Simó Llauradó . Es van succeint millores i alternant alcaldes, fins que el 14 d’abril del 1931 es proclamada la Segona República i escollit alcalde el Sr. Josep Costa, sota el seu mandat, a l’any 1932 s’inaugura la piscina municipal Mª. Teresa Benaprés. Quan esclata la revolta a l’any 1936 era alcalde el Sr. Salvador Olivella i Carreras. Durant aquests anys fatídics es forma un consell municipal presidit pels diferents consellers. El primer alcalde de després de la confrontació fou el Sr. Isidor Cartró Robert, el qual va fer plantar el pinar a tocar la via, passada la casa dels pobres.
No obstant hi ha projectes d’iniciativa particular que contribueixen a canviar la fisonomia del poble. Una d’elles l’obertura del Cau Ferrat, gràcies a la predisposició de Santiago Rusiñol que el va inaugurar el dia de l’onomàstica de l’artista, el 25 de juliol de l’any 1894. Anys més tard, el 1910, Mr. Deering, desprès de comprar les cases que quedaven en aquell entorn i d’haver traslladat l’hospital a l’actual enclavament, fa construir el Palau de Maricel, un altre emblema de la Vila que queda enllestit a l’any 1915 sent alcalde el Sr. Pere Carbonell i Mestre.
Continuar ampliant i anotant obres fetes sota la presidència dels alcaldes de torn, requereix un espai considerable que no disposo en aquesta secció. Però hi ha unes transformacions que canviaren ostensiblement la fisonomia del poble. Una són les tres torres aixecades al Cortijo, també conegut pel Rancho Grande. Un símbol del disbarat urbanístic que sortosament no va prosperar. No em puc imaginar el nostre Passeig, com en altres llocs ha succeït, amb aquestes monstruoses edificacions. Sent batlle el Sr. Josep A. Martínez Sardà, va portar cua el projecte de construir un port esportiu sota l’església que d’haver tirat endavant no podríem gaudir d’aquesta panoràmica. En Vicenç Ibañez Olivella, manà arrancar els plataners de baix a mar i en el seu lloc es va construir un a llenca de poca utilitat. Però el mateix alcalde va aturar que la porqueria de la riera de Vilafranca arribés a la platja . El primer alcalde escollit democràticament, el 1979, va ser el Sr. Jordi Serra i Villalbí. Josep Cots, primer alcalde convergent Pere Junyent les va veure de tots colors. Jordi Baiget arriba a aquests comicis sent l’alcalde amb una altra reforma del Passeig i la remodelació de la platja Sant Sebastià.
Entre tots hem fet possible arribar fins aquí.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada