L’ajuntament d’una ciutat o poble a més de ser la màxima institució visible, en quant a l’edifici, no em refereixo a la corporació municipal, s’afegeix, com un element destacat, del paisatge urbà. L’arquitectura variarà segons l’estil imperant durant l’època que es va construir. N’hi ha que semblen tallats pel mateix patró, perquè no presenten gaires elements que els diferenciïn uns d’altres. El detall més comú és que tots acostumen a tenir una portalada gran, tancada amb dues fulles i que quan s’obren, de bat a bat, dóna la sensació d’acolliment, de majestuositat, o d’esdeveniment excepcional. Explica un acudit que un alcalde es va presentar al seu ajuntament amb un cotxe de bona marca i gran luxe, el va encarar a l’entrada amb tota la intenció de voler-lo entrar. El guàrdia de la porta l’advertia que era missió impossible, que no ho aconseguiria. I l’autoritat l’increpava, que com podia ser que no entrés si havia sortit d’allà.
Bromes a part, una altra característica comuna és que tots acostumen a estar ubicats al rovell de l’ou, en l’espai més cèntric, amb una plaça que s’estén al seu davant. En molts llocs, a poca distància, cohabiten la casa de la vila i l’església parroquial. Un plantejament urbanístic, projectat per compartir protagonisme i per no distanciar dues institucions importants, les quals es considerava que havien d’estar el més apropades possible. Aquest apropament, quan visitem un poble, ens permet poder atendre la visualització de la casa gran, i la visita de l’església, malgrat que moltes resten tancades per salvaguardar el patrimoni davant els espolis. En quant aquests ajuntaments de poble, també hi acostuma haver una oficina de turisme que atén als visitants encuriosits per saber el que es pot visitar.
Segons la importància, em refereixo al nombre d’habitants, del qual depèn la susdita categoria de la institució, es permeten la llibertat de tancar, també, les seves portes i obrir-les tan sols en horaris d’atenció al públic. Aquells que les tenen obertes de bat a bat, tots els dies de l’any, ho fan amb la custodia de la guàrdia urbana, la qual dóna sensació de seguretat i fermesa davant qualsevol infortuni, perquè saps on pots trobar ajuda, informació. No cal dir que les portes obertes de la casa de la Vila és un signe de categoria i també una aposta per sentir-te acompanyat mentre passeges pels seus contorns. Però, per sobre de tot, es nota la influència de trobar-te en un poble que batega.
Quan les portes són tancades, és difícil que te les obrin, en aquest aspecte difereix del veí, ja que moltes d’aquestes esglésies tenen per dipositari de la clau una veïna i aquesta es presta a obrir-la quan un visitant li plau visitar-la per dintre. És un servei que sempre hem agraït, perquè desprès d’haver fet quilometres i trobar-te amb la porta tancada, més quan el interior guarda o exhibeix detalls artístics de rellevant importància i gran interès, és molt desagradable. M’he trobat de tot, de la persona que obre la porta i espera desitjant que la visita sigui ràpida, a fi de poder posar el sofregit al foc. I altres que estan molt informades, s’han interessat pel que tenen i expliquen història i altres particularitats del que s’exposa. Ho fan amb un entusiasme, amb el qual delaten la seva estima pel poble i pel que veneren o dóna aixopluc.
El nostre Ajuntament està situat en aquests llocs tan comuns, als quals em referia. Moltes vegades he pensat quina llàstima no haguessin conservat el castell primitiu i haver projectat l’ajuntament en un altre lloc. Hauria estat una bona visió de futur, per conservar uns vestigis històrics que avui serien una altra de les nostres preuades identitats. De fet ha passat ara, el nostre ajuntament ha quedat pràcticament buit i les seves dependències s’han traslladat encara no sé ben bé on. I és que quan necessitaves recórrer als seus serveis, era tan fàcil, es tenia tan a l’abast, que acudies a la casa gran i sols calia preguntar el departament, on volies dirigir-te a fer la gestió, al responsable de la consergeria i ja tenies mig assumpte solucionat. Creu-t’ho.
Durant els dies laborables les portes de l’ajuntament resten obertes unes hores, serà per despatxar amb l’alcaldia i poca cosa més. Els festius són tancades i la casa de la vila ofereix un aspecte de total solitud. Ni tan sols la presència dels municipals per poder indicar i atendre als visitants si s’escau alguna que altra consulta.
I aquest desallotjament, el trasllat de quasi totes les seves dependències a altres espais municipals, deixa la casa de la vila en òptimes condicions per penjar del balcó el cartell: Es lloga. No deixa d’ésser un atreviment per la meva part, una fantasia d’això, que si puc, anomenaria inspiració. Exagerat, agosarat, si més no si hi pensem bé, l’edifici del nostre Ajuntament ha perdut vitalitat, aquest anar i venir, pujar i baixar les escales per poder fer les gestions burocràtiques que comporta la vida quotidiana, ha quedat en un no res.
Una ximpleria, la que acabo d’exposar, que no vindria malament a les arques municipals. Poder trobar un bon llogater que fes rentable un edifici que a excepció dels plens municipals, exposar els gegants rere les portes i sortir al balcó, autoritats i convidats, durant la sortida d’ofici, poca cosa més hi ha a pelar. Sortosament tenim a favor del poble que, a hores d’ara, els especuladors estan en baixa forma, sinó de ben segur que es concursarien ofertes, a quina més temptadora i descabellada.
No obstant, en vigílies d’eleccions municipals, aquest cartell imaginari que insconscientment he penjat del seu balcó, no s’escau. Davant una realitat tan evident, quan molts sitgetans i sitgetanes, la gran majoria no tinc el goig de conèixer , però això és una altra qüestió, pugnen, millor dit, treballen per convèncer a l’electorat i, segons sigui la confiança dipositada per aquest, poder ocupar un lloc en el nou cartipàs que sortirà d’aquesta propera cita amb les urnes. Per consegüent seran els nous estadants de l’ajuntament, que no pagaran per ocupar les seves dependències, sinó tot el contrari, cobraran el sou que es designin. Vet aquí l’afany de voler, com pregonen i fan campanya, a canvi de treballar per Sitges i perquè se l’estimen. Sort d’això, malament aniria que no fos així.
Aquests dies, només que ens traslladem, per carretera, fins a Vilanova, el plantejament i la diversitat ofereix una curiosa relació de persones i objectius. En la recta del Vinyet, fins al límit del nostre terme, hi han penjats els nostres. Ja en el terme de Ribes, els que volen representar a aquest poble i entrant a Vilanova, els candidats d’aquesta població. En pocs quilometres, s’han barrejat identitats diferents, però amb un mateix denominador comú: poder entrar als seus respectius ajuntaments. A no ser que es trobin amb les portes tancades.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de maig del 2011 )
Bromes a part, una altra característica comuna és que tots acostumen a estar ubicats al rovell de l’ou, en l’espai més cèntric, amb una plaça que s’estén al seu davant. En molts llocs, a poca distància, cohabiten la casa de la vila i l’església parroquial. Un plantejament urbanístic, projectat per compartir protagonisme i per no distanciar dues institucions importants, les quals es considerava que havien d’estar el més apropades possible. Aquest apropament, quan visitem un poble, ens permet poder atendre la visualització de la casa gran, i la visita de l’església, malgrat que moltes resten tancades per salvaguardar el patrimoni davant els espolis. En quant aquests ajuntaments de poble, també hi acostuma haver una oficina de turisme que atén als visitants encuriosits per saber el que es pot visitar.
Segons la importància, em refereixo al nombre d’habitants, del qual depèn la susdita categoria de la institució, es permeten la llibertat de tancar, també, les seves portes i obrir-les tan sols en horaris d’atenció al públic. Aquells que les tenen obertes de bat a bat, tots els dies de l’any, ho fan amb la custodia de la guàrdia urbana, la qual dóna sensació de seguretat i fermesa davant qualsevol infortuni, perquè saps on pots trobar ajuda, informació. No cal dir que les portes obertes de la casa de la Vila és un signe de categoria i també una aposta per sentir-te acompanyat mentre passeges pels seus contorns. Però, per sobre de tot, es nota la influència de trobar-te en un poble que batega.
Quan les portes són tancades, és difícil que te les obrin, en aquest aspecte difereix del veí, ja que moltes d’aquestes esglésies tenen per dipositari de la clau una veïna i aquesta es presta a obrir-la quan un visitant li plau visitar-la per dintre. És un servei que sempre hem agraït, perquè desprès d’haver fet quilometres i trobar-te amb la porta tancada, més quan el interior guarda o exhibeix detalls artístics de rellevant importància i gran interès, és molt desagradable. M’he trobat de tot, de la persona que obre la porta i espera desitjant que la visita sigui ràpida, a fi de poder posar el sofregit al foc. I altres que estan molt informades, s’han interessat pel que tenen i expliquen història i altres particularitats del que s’exposa. Ho fan amb un entusiasme, amb el qual delaten la seva estima pel poble i pel que veneren o dóna aixopluc.
El nostre Ajuntament està situat en aquests llocs tan comuns, als quals em referia. Moltes vegades he pensat quina llàstima no haguessin conservat el castell primitiu i haver projectat l’ajuntament en un altre lloc. Hauria estat una bona visió de futur, per conservar uns vestigis històrics que avui serien una altra de les nostres preuades identitats. De fet ha passat ara, el nostre ajuntament ha quedat pràcticament buit i les seves dependències s’han traslladat encara no sé ben bé on. I és que quan necessitaves recórrer als seus serveis, era tan fàcil, es tenia tan a l’abast, que acudies a la casa gran i sols calia preguntar el departament, on volies dirigir-te a fer la gestió, al responsable de la consergeria i ja tenies mig assumpte solucionat. Creu-t’ho.
Durant els dies laborables les portes de l’ajuntament resten obertes unes hores, serà per despatxar amb l’alcaldia i poca cosa més. Els festius són tancades i la casa de la vila ofereix un aspecte de total solitud. Ni tan sols la presència dels municipals per poder indicar i atendre als visitants si s’escau alguna que altra consulta.
I aquest desallotjament, el trasllat de quasi totes les seves dependències a altres espais municipals, deixa la casa de la vila en òptimes condicions per penjar del balcó el cartell: Es lloga. No deixa d’ésser un atreviment per la meva part, una fantasia d’això, que si puc, anomenaria inspiració. Exagerat, agosarat, si més no si hi pensem bé, l’edifici del nostre Ajuntament ha perdut vitalitat, aquest anar i venir, pujar i baixar les escales per poder fer les gestions burocràtiques que comporta la vida quotidiana, ha quedat en un no res.
Una ximpleria, la que acabo d’exposar, que no vindria malament a les arques municipals. Poder trobar un bon llogater que fes rentable un edifici que a excepció dels plens municipals, exposar els gegants rere les portes i sortir al balcó, autoritats i convidats, durant la sortida d’ofici, poca cosa més hi ha a pelar. Sortosament tenim a favor del poble que, a hores d’ara, els especuladors estan en baixa forma, sinó de ben segur que es concursarien ofertes, a quina més temptadora i descabellada.
No obstant, en vigílies d’eleccions municipals, aquest cartell imaginari que insconscientment he penjat del seu balcó, no s’escau. Davant una realitat tan evident, quan molts sitgetans i sitgetanes, la gran majoria no tinc el goig de conèixer , però això és una altra qüestió, pugnen, millor dit, treballen per convèncer a l’electorat i, segons sigui la confiança dipositada per aquest, poder ocupar un lloc en el nou cartipàs que sortirà d’aquesta propera cita amb les urnes. Per consegüent seran els nous estadants de l’ajuntament, que no pagaran per ocupar les seves dependències, sinó tot el contrari, cobraran el sou que es designin. Vet aquí l’afany de voler, com pregonen i fan campanya, a canvi de treballar per Sitges i perquè se l’estimen. Sort d’això, malament aniria que no fos així.
Aquests dies, només que ens traslladem, per carretera, fins a Vilanova, el plantejament i la diversitat ofereix una curiosa relació de persones i objectius. En la recta del Vinyet, fins al límit del nostre terme, hi han penjats els nostres. Ja en el terme de Ribes, els que volen representar a aquest poble i entrant a Vilanova, els candidats d’aquesta població. En pocs quilometres, s’han barrejat identitats diferents, però amb un mateix denominador comú: poder entrar als seus respectius ajuntaments. A no ser que es trobin amb les portes tancades.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de maig del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada