Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

15 de maig 2011

LA CREU

Entrem en un període de temps que, pels creients, la creu té un significat especial. El diumenge de Rams obre la porta a la que anomenem Setmana Santa,, que tot i prevaler el significat i el respecte pels dies Sants, s’aprofiten també per dedicar-los a activitats de lleure, descans i per viatjar. Durant els nostres anys d’infantesa, com que no es movíem de casa, les funcions litúrgiques emplenaven l’activitat dels dies i res més distreia l’atenció, ni el motiu pel qual es guardava festa.
El dijous es tancava el transit rodat, eren els únics dies de l’any que no circulaven cotxes pels carrers, atenent que en aquells anys en transitaven ben pocs, aquesta prohibició ens venia de nou i aquesta excepcionalitat encara contribuïa més al recolliment i a la solemnitat dels dies. El dijous a la tarda s’anava a visitar el monument, prèviament hi havíem portat la palma, el palmó. El conjunt oferia una decoració singular i molt adient, que flairava a l’aroma d’aquesta fulla de palma que no sabria com definir-la, però que és diferent a tots les altres olors. També a cera cremada. Jesús estava en el monument i això coordinava i s’enllaçava amb un respecte i recolliment que solemnitzava l’ambient i es palesava en l’entorn del carrer.
Si més no el matí del divendres s’aprofitava per anar a esmorzar a la muntanya, a coure l’arengada, davant la prohibició de menjar carn. En canvi no existia la prohibició d’encendre foc, tothom era prou conscient per a prendre les mesures pertinents. S’aprofitava per collir les farigoles, ja que sempre s’ha dit que quan Jesús està exposat en el monument, són les més flairoses. Era la primera presa de contacte amb la muntanya ja que s’apropen dies de gran concurrència, perquè al cap de poc hi tornàvem per a menjar la mona. Eren sortides que fèiem, a peu i amb la il•lusió de recórrer els camins del terme, s’acostumava a no allunyar-nos massa, per tal de poder assistir a la missa de la tarda i a la processó del vespre.
Pels carrers del poble hi planava una calma singular, hi regnava el silenci, el recolliment. Però ja hi començaven a fer estada els senyors de la colònia pels quals, es pot dir, era el inici de la temporada. El retrobament amb les minyones que freqüentaven les botigues i aquestes visites equivalia a ser el preludi de la bonança, meteorològicament parlant, i en mires de poder omplir una mica més el calaix dels comerços.
I la creu continuava tapada amb aquell vel morat, amb el qual es cobrien totes les imatges durant el temps de Quaresma. El dissabte de glòria, la mateixa paraula ho indica, representava l’alliberament de totes les prohibicions, s’obrien els carrers a la circulació i els ànims respiraven alleugerits del pes de la creu. Com si el pitjor ja hagués passat. S’encaraven tres dies de tradicions, a quina més típica i festiva. Amb el cant de les caramelles, l’oferiment de les mones a fillols i filloles, per part de padrins i padrines. I de l’arengada es passava a les costelletes, com a plat preferit en la menjada a la muntanya. Durant aquesta tan nostrada tradició, la que anomenem anar a menjar la mona, la joia del moment, omplia de xerinola totes les eres del voltant, mentre la primavera es vestia amb les seves millors gales i una tímida florida guaitava per entre la flora de les muntanyes, els jardins i els cossis que les sitgetanes disposaven en les baranes dels balcons. Poc ha canviat per part de la natura, tampoc en el cant de les caramelles, les mones i amb el costum de posar flors als balcons.
Com a curiositat quasi tots els camins que apropaven la muntanya al poble, bordegen alguna que altre creu de terme. Com la creu que anomenem de Ribes que presideix l’entrada al que coneixíem per bosc d’en Bruguera i d’allà a can Baró. Cap a l’era dels Molins es passava a frec de la creu de Sant Gregori, popularment anomenada dels escarabats. També per la de les Tàpies. Si més no en el ambient excursionista sitgetà, hi trobem una creu enlairada en la muntanya més alta del nostre terme. Allà en el Puig d’en Boronet amb l’entusiasme i perseverança de l’agrupació muntanyenca Amunt hi van aixecar una formosa i singular creu que tots la coneixem per la Creu de Sant Isidre. Un altre lloc de referència i predilecció en aquestes sortides de Setmana Santa que transcorrien per aquests indrets tan propers i tan flairosos, durant aquests dies, a farigola, romaní, a herbes boscanes en general.
Hi ha creus que fan de molt bon portar, altres que són el símbol del sofriment i també en trobem que s’atorguen per a reconèixer i premiar els mèrits de persones i institucions. És el cas de la Creu de Sant Jordi que concedeix el Govern de torn de la Generalitat. Una trajectòria de 125 anys supera tots els paràmetres de la normalitat, de la rutina. Fins i tot ni la velocitat de creuer per autopistes no es poden superar els 110. Mireu si ens són d’important les xifres quan comencen a passar de 100. No obstant poder arribar a la dels 125, sense córrer, sense prémer l’accelador, tot el contrari poc a poc, com la formiga que va i ve i en el seu camí va apilant les provisions que recull. Hi ha tasques on el voler córrer massa, com l’excés en totes les velocitats, acaben malament.
Darrera la Creu que llueix l’escut del patró d’aquesta terra, lEco aglutina l’impacte de moltes embranzides i batalles entaulades en temps difícils, sobretot quan la censura i els censuradors s’escarnien amb tota mena de publicacions i els governadors de torn es mostraven inflexibles. Tinguem en compte que l’imposició d’una multa considerable, abans igual que ara, feia trontollar les economies familiars i posar de molt mal tarannà a qui anava dirigida. Davant aquests contratemps i altres que, influenciats per les polítiques de poble, sacsejaven la rutina i les bones maneres dels directors que han dirigit el setmanari, era un repte delicat. Amb tot això, estic convençut que l’haver fer front al compromís adquirit, el tenir de trampejar i alleugerir l’impacta, provocaven, quan les coses anaven maldades, un desencís, unes ganes d’engegar-ho tot a rodar. Fins el punt que fer sortir el setmanari al carrer, pel pensament del director hi barrinava aquesta conclusió: “això és una creu”. No obstant quan un o més Cirineu s’apunten per ajudar-la a portar, hi ha un respir darrera el qual, quan tot torna a una certa normalitat, el màxim responsable manifesta: “ha estat un calvari”.
A més de l’honor que comporta tal reconeixement, ignoro les prebendes que hi van associades. La més visible o pública és l’esquela que es publica en els diaris expressant el condol del President del Govern de la Generalitat quan fa figa algun dels distingits. No serà aquest el cas, perquè l’Eco no morirà mai.
J. Y. M.






( article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 d'abril del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez