L'ESTANQUER DE RIBES

Tots els pobles acostumen a tenir en comú els mateixos establiments: el forn del pa, l’estanc i la farmàcia. Tot i que aquesta ultima dependrà del nombre d’habitants, si més no l’estanc ja sigui com local comercial exclusivament dedicat a l’activitat de vendre fum, o com agregat a altres transaccions comercials, com molt bé pot ser encabit entre patates, pebrots i tots els altres ingredients propis de la manduca quotidiana, no fa falta tenir un establiment consignat per a la seva venda exclusiva, fins i tot de no haver un lloc que pugui incloure la venda de tabac ho supleix el cafè del poble. Per tant és molt més fàcil poder trobar entreteniments per el vici que un remei per alleugerir qualsevol que sigui el desgavell.
L’estanc que regenta la família Ramos de Sant Pere de Ribes, és un dels típics de poble, és dir, que s’ajusta a totes les variacions que he apuntat; venda de tabac, de queviures. I també ha estat lloc de tertúlia, gràcies a les bones maneres, el bon saber, al tarannà obert i xerraire dels homes de la casa. El seu establiment ha estat una tribuna oberta als neguits més diversos i sobretot a les sensacions festives i culturals del poble de Ribes. Sense oblidar-nos, però, que Ribes va ser un poble petit, vull dir amb això que degut a aquestes limitacions hi van complementades un seguit de peculiaritats que són comunes a molts llogarets: les antipaties, els mals entesos, els recels davant ideals polítics diferents. En Ramos va saber trampejar aquestes situacions, perquè les va viure, patint alguna que altra conseqüència.
Com ho va fer amb les tradicions ribetanes, de les quals n’era un ferm entusiasta i bon puntal. Seguidor i admirador de la nostra Cobla Sitgetana, a la qual requeria per amenitzar les ballades del dia de la Festa Major i per altres esdeveniments. Entre aquestes anades i vingudes, el flabiolaire de la Cobla, músic de Ginestar, censat durant molts anys a Sitges i, des de feia uns anys, ribetà adopció, li va dedicar una marxa de cercavila, el títol de la qual m’ha servit per encapçalar l’article. En Manel Rius i Ramos i ell tenien el comú un dels seus cognoms i els mateixos neguits per la música. La seva marxa sonava en aquells cercaviles de pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau durant el dia de la seva festa, el de la festa major petita. I que en Ramos saludava de manera cerimonial quan n’era espectador i amb un entusiasme i jovialitat encomanadissa mentre en va ser un dels organitzadors. Mentre repetia la ocurrent broma, quan deia: “sempre toqueu la mateixa” . Exagerant, com a bon ribetà, la pronunciació sobre la e d’aquesta eixa final. I nosaltres que li responíem: “sí, però més carregada de bombo”. Reia, amb un somriure de complicitat.
La meva amistat amb l’estanquer venia complementada per aquesta música tradicional que cadascú compartia des de la seva posició. I també per afinitats amb un tarannà jovial i assequible. Curiosament durant el meu viatge de noces, ens vam trobar amb el matrimoni Ramos en l’illa de la Toixa. Aquesta coincidència va ser, per sempre més, una referència que em recordava tot sovint. Just allà li vaig fer una demostració de la que nosaltres, els qui toquem instruments de vent, anomenem embocadura. Havien comprat una d’aquestes singulars cara- coles de mar, amb la particularitat que, a més d’element decoratiu, li podria treure –com li van assegurar- una sonoritat característica. Aquest so que, sabent el truquet, es pot fer sortir de la seva recargolada interioritat. Ell hi bufava una i altra vegada, hi posava interès, tanmateix no obtenia resultats convincents. Amb el recel que li havien venut una cosa per altra, me la va deixar per si jo era capaç de treure-li el so. En va sortir un udol que tenia un caire dels sons marins. Per tant, el soroll propi de la terra propera al mar. En Ramos va quedar alleugerit, convençut, aquella peça modelada en les fondalades marines, tenia pedregui. vull dir, que verdaderament sonava. Admirat, es dirigeix a l’esposa i li diu: “Veus el que saben fer els músics”.
Durant els nostres rencontres notava que l’home es delia, no li hagués fet res ésser músic, portava el cuquet a dintre. Ho demostrava amb la seva admiració per la música de la sardana i per les constants anades i vingudes de Ribes a Sitges per a ser oient de totes les músiques que sonaven al seu poble i al nostre. Com ho certifica la seva presència, durant la tarda del dilluns de Pasqua, en els carrers de la Vila. Tenia per costum posar-se, junt amb el seu oncle, mentre aquest va estar viu, en aquesta angulació que fa el carrer Major, davant la merceria de la Llúcia i la perfumeria Costa. No hi fallaven. Em comentava que escoltar les caramelles en aquell raconet era sensacional, segons les seves conclusions, feia de caixa harmònica. I com que els dos ribetans eren homes de barret, els seus capells sobresortien per entre la vermelló de les barretines dels cantaires. Aquest detall, sense ells adonar-se’n, impregnava a l’escena un toc de senyoriu i, tractant-se d’on ens trobàvem, d’una imatge més pròpia del Sitges dels “Americanos” . Detallistes, com eren, no s’estaven de saludar als respectius mestres que dirigien a les tres colles i, pels seus coneixements d’aquesta tradició, eren capaços de dirimir detalls de quan es van estrenar alguna de les caramelles que es reinterpretaven. Agraïts, també, amb els responsables perquè, quan ho van considerar oportú, els hi van demanar posessin música a les lletres que els hi feien arribar els ribetans i que desprès cantarien els del seu poble.
Dotat d’una singular bonhomia, sense cap mena de malícia, l’Alfons, l’altre oncle d’en Ramos ha estat també un entusiasta de la música, lleial acompanyant i admirador de tots els músics de les orquestres que amenitzaven els balls ribetants, L’home havia entrat en contacte amb un món on sempre sonaven els balls de moda i dels quals no es va desenganxar mai. l’Alfons havia fet el seu aprenentatge, sobretot en l’especialitat de maraques, en les formacions musicals que dirigia aquell altre ribetà i bon músic, el Sr. Rossell a qui tots coneixíem per en “Quirico”. Portava el ritme a la sang, malgrat que la seva vida ha transcorregut amb el compàs canviat. El més curiós és que l’art d’aquest Ramos assentes càtedra , tal com anunciava les targes de visita que, quan s’esqueia, repartia. L’anunciat de la qual, amb identificació artística inclosa, era el següent: “Alfonso Ramos, xipennai”, profesor de maracas y panderetas”. Desconec si foren molts els alumnes que decidiren recórrer a les seves arts, no obstant ell oferia l’oportunitat d’aprendre. El seu secret i dificultat tindrien les maraques i les panderetes que requerien d’aprenentatge, segons l’oferiment d’un ribetà que se’n sentia professor.
La vida és una escola permanent i quan et sembla que en saps una mica la guinyes. En Josep Mª. Ramos ens acaba de deixar i el seu record el perpetuarà, entre els sitgetans, com l’estanquer de Ribes. El ribetà de conversa agradable, l’home que estimava les tradicions i les vivia amb plenitud. Colpits pel seu adéu inesperat, no ens queda altre opció que la de treure’ns el barret, com a ell li agradaria, en senyal d’admiració.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 29 d'abril del 2011 )