LA TRINITAT SOM TOTS

L’ermita blanca, l’ermita enlairada damunt el mar, sota la capa d’un cel immens. Camins costeruts, flairosos a farigola, que ens hi apropen. Aquesta simplicitat bé podria servir a mena de breu descripció d’aquest indret tan nostrat. Si hi pugem un dia qualsevol, trobarem a l’ermita embolcallada pel silenci que sols es desbarata si el vent gosa bufar fent fimbrejar els pins, els matolls, fins a topar amb les parets impregnades de calç, mentre propulsa un persistent xiulet i la ventolina, una i altra vegada, es rebolca pel terra de la placeta, per tornar a enlairar-se i continuar pujant i baixant de mar cap a terra . Quan la Trinitat es queda sola, amb tots aquests elements que l’envolten, hi campa la solitud que n’és una bona companyia i passarien hores, dies i donaria talment la sensació que el temps s’ha aturat. L’ermita resta dormida enmig de la calma i ningú gosa alterar tanta serenor.
Si més no en l’últim revolt del camí, ja quasi a peu de carretera, la vida recobra el brogit, el soroll, l’anar i venir del trànsit rodat i, poc a poc, la silueta de la Vila de Sitges va sobresortint per sobre la capa de plata que brunyeix la immensitat del mar. És el sol que s’hi emmiralla en aquesta pàtina platejada, espurnejant, que s’estén pel seu damunt com a miralls enjogassats que enlluernen a cada llambregada que hi dediquem. Aquí tot és diferent, Sitges té quelcom que atrau, que agrada, que esperona l’entusiasme, la curiositat del visitant. Que enalteix l’ego dels qui hi viuen. Gent que mimen les tradicions, els petits detalls, com pot ser guarnir amb flors les baranes dels balcons. I quan aquestes llueixen les millors gales, quan un imaginatiu olor de flor de Sant Joan sembla retrobar-se amb les olors peculiars del poble, la blancor que impregna les parets de l’ermita, aconsegueix catalitzar tanta calma, tanta beutat, mentre espera que la gent de casa, moguda per un rampell d’entusiasme, s’adoni que la festa de la Trinitat torna a sobresortir en aquest últim diumenge del mes de maig.
Fa dies que naveguen dintre la mateixa barca la Rosó, que capitaneja la nau, i les sitgetanes que l’ajuden avui i cada quart diumenge de mes quan hi pugen per endreçar el indret . Mentre ja prepara les paelles el xef de la Trinitat, també la màquina de retratar el fotògraf oficial. I rutllen a tot gas aquesta colla d’entusiastes conduits pels germans de l’auto-escola . En Joan de can Sabaté no deix apagar el rostoll del forn de l’obrador, per a coure-hi les coques de recapta, les pastetes salades i els postres en general que es complementaran amb els altres detalls que s’ofereixen a sota la porxada de rocalla de l’entrada a la capella. Els grallers remullen les inxes, els de la Cobla treuen llustre als instruments. Els gegants alegren el seu posat, la seva cara seriosa, com si s’adonessin que a la seva faisó respectuosa no encaixa amb aquest singular i festiu entorn. Prepara el sermó, els ornaments per oficiar la missa, el Sr. Rector. Sabedor que de la Trinitat al cel hi ha un pas. Que la virtut dels seus feligresos, encara que no siguin massa missaires, és estimar les festes més singulars, secundar la tradició. I aquesta, avui, mana apropar-nos fins a la capella de l’ermita blanca, per fer acte de presència a les celebracions oficiades en honor a la Santíssima Trinitat. Postrats als seus peus li demanem la seva intersecció davant els problemes que ens assetgen. Al tornar al poble els seus carrers es preparen per a ser engalanats amb artístiques catifes de flors, per tal de posar colorit i fragància a la Processo del Corpus .
I serà dintre de poc que tornarem a la capella de l’Hospital de Sant Joan, un retrobament curullat de bons records, amb els Joans i Joanes com a protagonistes i també per fer una estona de companyia als estadants de la casa els quals, junt amb la comunitat religiosa i els successius administradors, han fet possible que la festa s’aixoplugui a recer del sitgetanisme, com una normalitat més del dia a dia que fa un parèntesis per a compartir neguits festius amb tots els qui són perseverants
Fent camí entre les ermites més properes, el primer diumenge de juliol, ens atansarem fins a la capella de l’església de Campdàsens. Un jorn entre vinyes i masies que sortosament encara estan habitades. Just un mes després l’aplec de l’ermita del Vinyet, on del fervor popular en sorgeix un altre esclat de festa, el qual es convertirà en el pròleg de la Festa Major. Les ermites de Sitges aconsegueixen, al llarg de l’any, reunir a un nombre important de gent de casa.
S’atansen els records i en tots aquests encontres camperols, afavorits per la festivitat que els correspon, els hem viscut, ho seguim fent, gràcies a l’entusiasme que hi esmercen les persones que en tenen cura. Des en Manel Bertran, més conegut per en Xana, la Bàrbara de can Fontanals i l’Eulàlia Sánchez, muller d’en Maginet del Prado, fins a la recordada Remei Casanovas, la Rosó Carbonell i en Joan Martí, actuals administradors de la Trinitat, amb mossèn Santiago Casanovas que és el sacerdot sitgetà amb qui tantes vegades hem compartit companyia en la sala gran de la casa de l’ermità. I l’altre sacerdot sitgetà el recordat mossèn Antoni Torres que cada any oficiava la missa de Campdàsens, festa de la qual n’era un gran entusiasta, com ho són els Amics del Garraf que han revifat aquesta altra tradició sitgetana.
Ja de jovenet havia escoltat parlar, durant la classe de religió, que el misteri de la Santíssima Trinitat era impossible de interpretar. Amb el pas dels anys ignoro si ja s’albira ni que sigui una mica de resplendor que posi esperança a la solució d’aquest, sembla ésser, complicat trencaclosques de la Divinitat. Respectant els principis , les creences, els designis superiors, La Trinitat de casa nostra la conformem tots i el misteri conviu amb aquest esclat de popularitat que es fa encomanadís, que té poder de convocatòria , que vitamina les creences dels qui hi pugen per passar-s’ho bé però també per resar. Del despistat que desprès de campar per tots els racons d’aquest turonet, s’adona que és a punt de marxar i no s’ha comiat de la imatge de la Trinitat engalanada de flors.
La Trinitat som tots, de la mateixa manera que ho van ser els nostres avantpassats i a nosaltres ens pertoca mantenir la flama encesa per tal de que a les generacions futures, la blanca ermita els sigui un referent dels detalls que ajuden a impulsar, divulgar i mantenir els símbols de la Vila, com el millor signe d’identitat d’un poble. Però també per a retrobar-hi el conhort de la fe que tot sovint ajuda a no trobar el camí tan costerut. Fem una parada, ara que hi som a temps, que disposem del privilegi de viure i l’estar vius ens permet delectar-nos d’aquests detalls i poder gaudir d’un paratge tan apropat a Sitges i al blau del cel.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de maig 2010 )