L'ESPECIALISTA DE LA SAGRISTIA

A dia d’avui tot gira a l’entorn de l’especialització. D’aquí que la gent es prepara per poder aconseguir un lloc de treball pel qual cal menester uns bons coneixements, quants més millors, ja que d’aquesta manera es poden assolir fites on la competivitat aconsegueix bons objectius. Tanmateix hi ha treballs on dóna la sensació que la feina es fa sola, que és joc de quatre taules. I no és així.
Els seguidors d’aquesta col·laboració de ben segur trobaran exagerat la referència a aquesta especialització que apunto en l’enunciat. Les sagristies deuen ésser dels pocs llocs que queden on la pau es consolida com l’avantsala del cel. Per tant l’únic especialista, si és que se’n permet emparar aquests termes, que té la potestat de fer-la servir n’és el sacerdot. En un moment o altre de la nostra existència a tots ens ha encuriosit descobrir que hi ha darrera la porta que condueix a aquest espai, no em refereixo a cap en concret, sinó a tots en general. La curiositat humana a voltes ho és tant que es torna xafardera i amb aquesta assumible perspectiva ens complau conèixer les interioritats on els preparatius es consoliden entre enormes calaixos que guarden els ornaments sagrats i, fins i tot, el simple però imprescindible, detall de la garrafa del vi.
Antigament a aquelles persones que no es movien de l’església i, amb permís de l’autoritat eclesiàstica corresponent, remenaven les cireres, la veu popular, que a voltes s’enfarfega de malícia, les mal anomenava rates de sagristia i quedaven tan tranquils. Amb el pas del temps, sortosament, han hagut expressions, com la susdita, que han tendit a desaparèixer per bé de tots.
I si la sagristia l’he catalogat com l’avantsala del cel, fent honor a una altre exageració, també la podríem definir com el vestidor de l’església. Des de la màxima autoritat pontifícia, fins el capellà ras, per dir-ho en termes col·loquials, les freqüenten en els moments que precedeixen a qualsevol cerimònia i un cop s’ha acabat. Quan l’ofici és concelebrat es queden petites, si més no quan el sacerdot torna a la servitud, de manera planera, de la seva parròquia, la solitud de l’entorn se li abraça i l’ajuda a meditar en silenci. Potser a preparar un nou sermó.
Desprès d’ell, la persona que esdevé l’especialista en tenir-ho tot apunt, és el sagristà. Ve a ser com l’enllaç entre els feligresos i la cúria, però sense atribucions de responsabilitat espiritual, no obstant la seva tasca està pensada per tal de mimar els més petits detalls i de guardar, a bon resguard, la clau per a quan cal obrir les portes de bat a bat. En batejos, comunions, casaments i enterraments, el seu saber estar forma part de la cerimònia. Va i ve per entre els passadissos sense fer soroll, però amatent dels moments més sensitius que acaricien la fibra, durant els moments d’alegria i en els de tristesa.
El darrer sagristà de la nostra Parròquia ha estat home de poc fiable referència climatològica. Perquè quan feia fred ell anava arremangat com si fos ple estiu. D’aquí que aquesta dubtosa conjunció amb la meteorologia, ha despertat una certa admiració entre tots els qui el coneixem, de manera especial entre aquelles persones que són fredoliques de mena, als quals els sacsejaven esgarrifances s només de veure’l desafiant els termòmetres.
Ara que l’Estanis Artó s’ha tapat els braços i el cos en general, quan s’abriga al percebre la sensació del fred, quelcom ha canviat en la climatologia, de ben segur degut al fred d’aquest hivern i quan tot feia preveure que la primavera s’estrenava com un avanç de l’estiu, torna la pluja i les baixes temperatures a imposar la seva tònica. Però a ell ja no l’agafen desprevingut, la seva pell s’ha tornat més sensible. No falla, quan els anys es van acumulant, totes les fredors ambientals es multipliquen, fins i tot la que es nota, durant els mesos hivernals, en el interior de totes les esglésies.
A la nostra Parròquia els sagristans hi han fet anys, bon senyal. El record més llunyà que en tinc d’ells, n’és el d’en Virgili Lanau, al qui ajudava la seva muller la recordada Llum, en uns anys on estava establert el costum de cobrar la cadira. Veig a l’Anau amb les butxaques de l’americana esventrades de tant posar la mà en el seu interior, mentre hi anava dipositant la xavalla que recollia. El recordo apropant-se a la persona a qui volia expressar una opinió i, de manera dissimulada, li murmurava el que li volia dir i continuava amb la seva ocupació.
L’Estanis el va substituir i mentre Lanau va desenvolupar aquesta responsabilitat sent rector mossèn Pasqual Prats, ell ha coincidit amb tres rectors, mossèn Joaquim Comas, Josep Nicolau i Josep Pausas. L’experiència aconseguida al costat d’aquests eficients representants de la Divinitat, haurà estat molt enriquidora. Ha esdevingut sagristà en uns anys en els quals la Parròquia, en general, ha experimentat considerables millores en tots els aspectes. I la gent de Sitges han viscut aquesta transformació, entre admiració i participació. Ho deia abans, hem portat a batejar als nostres fills i al seu redós s’han fet grans. Però també hem acompanyat a familiars i amics en el moment del comiat. En cada ocasió, mani qui mani en aquesta casa del Pare, l’Estanis hi ha estat present i també la seva autoritat s’ha fet valer, perquè com acostuma a passar, en determinats moments o ocasions, s’arriba a manar més que el propi responsable. I és que tants anys movent-se entre l’especialització de sagristà, hom esdevé un bon especialista. El complement és, al cap i a la fi, ésser també especialista en sitgetanisme. Aquest paral·lelisme serveix de gran ajuda a un rector recent arribat al poble. La desconeixença dels seus feligresos és un entrebanc en el moment d’apropar-se als detalls que tan agraden escoltar. Sobretot quan el sacerdot ha de dirigir unes paraules al finat que l’han portat a l’església camí del canyet. Ningú millor que el sagristà per fer-li al capellà una mena de resum de la seva vida i ell n’extraurà els passatges que enalteixen la personalitat del difunt. I d’aquesta manera, l’oficiant, sabrà colpir l’emotivitat dels familiars i amistats que els acompanyen, tocar la fibra. I semblarà com inspiració Divina que un rector acabat d’arribar al poble, sàpiga inserir en uns detalls que magnifiquen la vida i obra del qui ja reposa en la pau eterna.
S’adonen com l’ofici de sagristà requereix d’una especialització en sintonia entre la terra i el cel, la qual sols s’aconsegueix amb els anys de dedicació, uns 30. A partir d’aquí els aires bufen fresquets i ell es tapa no fos cas que s’empioqués. Queda, però, al descobert, a sol i serena, la satisfacció d’haver desenvolupat una tasca gratificant, al costat dels senyors rectors de torn i d’un amic que ha fet aprenentatge, en Pere Jou. Un tàndem que ha convertit la feina de sagristà en una especialització.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de maig del 2010. Un parell de dies abans moria l'Ernest, el fill de l'Estanis i no vaig poder retirar l'article perquè ja estava en màquina. L'Estanis ho va comprendre i em va agrair el detall. )