ELS PADRINS DELS CEPS

Això del padrinatge és una prebenda que s’ha ampliat fins aconseguir paràmetres d’una certa originalitat. Al llarg dels anys ha servit, primer, per complir amb un dels sagraments establers i alhora encerclar lligams de familiaritat. I a partir d’aquí s’arriba a apadrinar quelcom que vingui a to. Parlant de tonalitats musicals s’escau recordar que l’Alícia Barrachina va ser la padrina de la Cobla Sitgetana. Ho apunto simplement per posar un exemple de com el padrinatge no obligatòriament s’arrela a l’entorn de la pica baptismal, sinó que s’estén a altres dimensions de la societat en la qual vivim. D’aquí que la persona que ha tingut uns bons padrins, metafòricament parlant, se’l hi han obert moltes portes. Vet aquí l’elocució tan emprada que diu: “qui té padrins el bategen”. Tots hem tingut el plaer de ser representats pels padrins i padrines que han estat els avaladors designats pels pares en el moment del bateig, per tal de complir amb el requisit i que són ells, d’acord amb els progenitors, és clar, els qui en teoria manifesten el nom que es dirà la criatura.
En l’entorn familiar de casa va passar un fet molt curiós. Els pares de la criatura van escollir el nom de Jaume, i amb aquest el van inscriure al registre civil, convençuts que el padrí acataria la voluntat dels progenitors, però en el moment del bateig, preguntat al padrí pel nom que se l’imposaria, aquest li va manifestar al sacerdot que Rodrigo, ja va estar armada. Sembla ser que se’n va formar una de mitjana, no va arribar la sang al riu perquè hi havia bona entesa, no obstant el padrí no va voler baixar del burro i els familiars més al·legats per no armar un altre sagramental van deixar que se’n sortís amb la seva. Total que a la Parròquia estava registrat per Rodrigo i al registre civil per Jaume. Ja es poden imaginar que la doble identitat portaria problemes burocràtics .
Tot això, però, venen a ésser variacions sobre el mateix tema. Fins a decantar el contingut de l’article vers aquest ampli i original padrinatge, el qual implica a la gent de la pagesia sitgetana. Precisament en uns moments en què queden pocs pagesos i poques terres per treballar. Amb tot, la gent del camp, tan se val l’època que els ha tocat viure, han estat sempre amatents de la vinya, al dia d’avui engalanada ja per un incipient esquitx de verdor, propiciat pels petits pàmpols que hi broten. Quan els pagesos igual han tingut cura de l’hort, dels sembrats que ja groguegen, quan encara la tija és curta. Comentat aquest detall amb gent entesa, sembla ser que han canviat l’espècie, a fi de que hi hagi més espiga que altra cosa, ja que la resta es converteix en palla i aquesta actualment té poca utilitat, ja que inclús han desaparegut els típics pallers del paisatge camperol.
Curiosament, com més cap a les terres del interior de la nostra Geografia, o sense anar tan lluny, els propis veïns del tarragonès, als avis se’ls anomena: el padrí, la padrina. Potser pel costum que hi havia que aquests ho fossin en el moment que el nounat rebia el sagrament del baptisme, amb senyal de respecte i reconeixement vers la gent més gran de l’entorn familiar. Desprès han primat, en aquesta designació, l’edat per tal de que el padrinatge ho fos durant el més llarg temps possible. També compromisos d’amistat i fins i tot conveniències especulatives, han atorgat la categoria de padrí a una amistat. I és que el materialisme ha arribat a l’extrem de fer pensar que si es designa un padrí o una padrina, amb la cartera ben plena de virolles, ells vetllaran per a que al fillol/la no li manqui mai de res. Però vet aquí que de pagar, tard o d’hora, tothom se’n cansa i els padrins per molt rics que siguin acaben desentenent-se d’una mena d’obligació que no té res a veure amb els principis pels quals ha estat implantada, per la jerarquia eclesiàstica, la responsabilitat del padrinatge amb tots els ets i uts que representa.
A Sitges els padrinatges s’han emmotllat i repartit quan ha calgut aportar aquest honor a institucions, colles de diferent índole i a tot allò que, en definitiva, fa de bon apadrinar. Perquè en tots aquests casos acostuma a ser simbòlic, eximit de qualsevol obligació, fins i tot de la més emblemàtica com ho és la de regalar la mona per Pasqua.
Els responsables de l’Hospital, els qui tenen cura de les vinyes i del celler, des de fa uns dies, promocionen l’apadrina-me’n del ceps on, desprès de la preceptiva elaboració, en surt la malvasia que comercialitza la pròpia institució. Si a la gent de la pagesia d’antany se’ls hi hagués fet avinent que arribaria el dia que els ceps tindrien padrins, se’ls feria difícil creure-ho. A ells que la seva tasca , de sol a sol, amb la verema com a protagonista destacada, les inclemències meteorològiques, l’esforç que esmerçaven en el seu ofici, el més proper que s’esqueia amb l’apadrinament , com passava a tothom, era quan una malastruga els feia, com popularment es diu, veure la padrina.
Convertir-se en padrí/na d’un cep implica i transmet neguit per les coses de casa, independentment que agradi o no el suquet que se’n obtindrà . Encara que per regla general el susdit xaropet acostuma a satisfer fins i tot al més abstemi. A la vinya de l’Hospital, els ceps que s’hi arrenglen , esperen ésser apadrinats per la gent de casa. Els pagesos faran la feina i els padrins i padrines tindran el privilegi de saber exactament quin cep els pertoca, no en propietat, sinó que emparats sota el patrocini de l’original símbol del padrinatge, se’l podran fer seu amb el bon sentit de la paraula. Potser d’aquest apropament n’acabarà sorgint una progressiva curiositat per la vinya, per saber detalls que abans no ens interessaven. Com per exemple quan s’escau ensulfatar, començar la verema, si la collita ha estat bona, el grau que se’n ha obtingut, quan s’ha de podar i quan s’ha de posar aixeta a la bota.
La vinya de l’Hospital es troba molt apropada a l’edifici central, limitant els seus darreres i lateral. Potser l’única vinya que queda al poble envoltada de nucli urbà. On hi guaiten els veïns més propers, els estadants de la casa , els vianants i, des d’ara, padrins i padrines que s’interessaran per saber de les evolucions d’un fillol molt singular. Per acabar d’arrodonir la proposta i culminar l’originalitat seria fabulós poder anar a menjar la mona a recer d’una vinya on els ceps tindran quasi bé nom. En unes dates en les quals aquests comencen a rebrotar i mostren, així, el seu agraïment a les atencions rebudes I que millor per acompanyar el suculent munflor que un gotet de malvasia, fruit d’aquella vinya, apadrinada per l’entusiasme de la gent de Sitges i contemplada pels residents que la tenen tan propera.
Hi han coincidències que a voltes aporten pinzellades de genialitat. Apadrinar un cep és una d’elles.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de maig del 2010 )