CASUALITATS

La setmana passada el destí ens va jugar una mala passada. Entrava a les màquines d’impressió la meva col·laboració quan just feia poc que ens havia deixat l’Ernest, el fill de l’Estanis. La coincidència també va voler que el meu article estigués dedicat a ell, a la persona que va desenvolupar les tasques de sagristà a la Parròquia durant 30 anys. Quan em vaig assabentar de la trista notícia ja era massa tard per retirar l’escrit. El qual, davant les circumstàncies, em va semblar poc adient, perquè contenia unes pinzellades d’humor que no s’avenien amb el dol d’un pare compungit davant la pèrdua del seu fill. Coneixent, però, a l’Ernest de ben segur que per a ell va ser un comiat diferent, simpàtic, allunyat de la tristesa que acompanya a aquests moments i em penso, n’estic segur, que no hagués tocat cap línea del contingut. El seu tarannà, reservat, amagava un polsim d’ironia que sabia espargir per entre la conversa quan s’esqueia. El seu tracte era tan cordial que la implicació comercial que en el seu dia varem establir es va resoldre d’acord amb les seves idees, el seu projecte, i la satisfacció d’haver interpretat el que ell volia. Va ser un plaer i una bona ocasió per a conèixer millor la sensibilitat, el tracte, d’aquell veí del mateix carrer. De l’Ernest que ens ha deixat quan encara no tocava.
De veritat que m’ha dolgut el seu comiat, d’aquesta manera tan sobtada i també la casualitat de coincidir amb l’article dedicat al darrer sagristà. I entre aquestes he recuperat de la memòria un cas semblant que també vaig protagonitzar. Molts de vostès recordaran al polifacètic Fermí Martínez, el qual va treballar a l’impremta d’aquest setmanari. Va ser músic, intèrpret d’un gran nombre d’instruments i va acabar la seva vida laboral essent cuidador del museu Cau Ferrat. L’home estava casat i el matrimoni tenia una filla soltera que vivia amb ells, en uns baixos del carrer Antoni Muiño. A en Fermí la vida també el va sacsejar de manera molt injusta, perquè amb una edat ja un xic longeva va perdre a la muller i posteriorment a la seva filla. Quedant sumit en la tristesa, els records i la soledat.
Per aquells anys, els dissabtes a la tarda, encara es treballava, em dedicava a passar i cobrar factures del negoci familiar. Aquest afer em va portar fins a la casa d’en Fermí a cobrar una noteta, poca quantitat. Em va obrir la porta una persona que no m’era familiar, vull dir cap membre de la família que jo coneixia Al comentar-li el motiu de la meva visita, em va fer passar a l’entrada i em va demanar el rebut i tot seguit es va retirar. Mentrestant esperava em vaig adonar que damunt la consola del rebedor hi havia un escampall d’esqueles. Vaig llegir el nom del finat i la meva gran sorpresa va venir avalada per l’aparició del nom de la muller d’en Fermí, ocorreguda aquell mateix dia, per tant, es trobava de cos present. La descoberta em va provocar una suor freda que no sé com no em va agafar un treball. No sabia pas que fer, si engegar a córrer o quedar-me quiet com un estaquirot. Sols recordo que ho vaig passar molt malament, fatal, ni l’enterramorts que estava avesat en aquests tràngols, anava tan ràpid per cobrar els seus honoraris.
Mentre restava engarrotat va tornar la senyora, la persona que s’havia fet amb el rebut, només veure-la li vaig expressar les meves més sinceres disculpes, tot dient-li, més que això, suplicant-li que ja tornaria un altre dia. La bona dona, veient-me tan trasbalsat sols tenia paraules per tranquil·litzar-me. Vaja, que s’intuïa que un servidor desconeixia la circumstància. Va ser tan comprensible que fins i tot em va fer efectiu l’import de la factura i jo vaig marxar acompanyat per un gran remordiment i un enorme sentit del ridícul, tan sols pel fet de pensar que s’imaginarien els familiars de la difunta, les amistats que els acompanyaven, d’aquell intrèpid i desvergonyit cobrador que gosava irrompre de ple en el dol familiar, amb la intenció de cobrar un rebut, com malfiant-se que la difunta deixés aquest món amb deures pendents que no es cobrarien mai. Encara ara, quan hi penso, em ruboritzo. Quan s’interposa un revés dintre l’àmbit professional, els castellans en diuen: “gajes del oficicio”. Si més no aquestes coincidències fan de molt mal digerir.
Entre tanta malastruga apareixen brots verds. Però dels de veritat, perquè des da fa un temps, estem sentint parlar del ressorgiment d’un brots verds que no tenen res a veure amb les plantes ni amb la natura. Els entesos fan servir aquest terme tan associat amb la primavera, quan es refereixen a la revifalla de l’economia, de la qual ja no sabem si de veritat rebrota o li ha entrat una devastadora malura.
Entre aquest anar i venir de la Parròquia, a frec de la vorera de la porta de l’església i en la d’un lateral ens hem adonat que s’obren pas uns curiosos brots verds. A simple vista semblen brots de palmera, però també podrien ser “palmitos” de margalló. És una descoberta força curiosa que s’acobla amb l’entorn, on hi prevalen les palmeres com a vegetació autòctona de la zona. En cas de tractar-se de margallons la rebrotada seria més compromesa, perquè ens referim a una espècie protegida i com a tal s’hauria d’aplicar una excepció en la llei a fi de poder-los arrancar. Siguem legals, quan avui dóna la sensació que costa molt ser-ho. Bromes a part la descoberta és prou curiosa com per deixar-ne constància escrita.
I mentrestant els brots verds sorgeixen entre les pedres de l’exterior de l’església, a baix de la Fragata, a l’entorn del monument al Greco, degut a la transformació que s’està obrant, és necessari arrencar una quantitat determinada de palmeres, les quals són plantades en altres punts. L’operació és portada a terme durant l’escapçada d’una llenca dels jardinets que es van construir sota el mandat de l’alcalde Vicenç Ibañez i Olivella. En el lloc on hi havien uns frondosos plataners, sota els quals es feien les revetlles de Festa Major i les audicions de sardanes que s’hi alternaven. Qui més va sortir guanyant amb aquella remodelació de ben segur en van ser els veïns d’aquesta franja, perquè al ser talats els arbres van guanyar visibilitat de cara al mar. No obstant el poble va perdre un lloc que ben arranjat oferia una ombra fenomenal. Que per gaudir-ne no hagués calgut fer massa inversió, simplement no deixar aparcar cotxes, ja que es feia servir d’aparcament, i disposar-hi uns bancs per poder seure. Ara ja és massa tard.
Després d’una casualitat que m’ha sabut molt greu que es produís, la terra es remou amb intenció de millorar un espai tan emblemàtic del nostre Passeig. Les casualitats ho són per molts motius, la resta tot es fa per un fi de bé.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de maig del 2010 )