Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

13 de maig 2010

ELS ALTRES SITGETANS


Durant la meva infantesa i primers anys d’adolescència anava tot sovint a la llar dels meus cosins que vivien una mica més enllà de la casa del carrer Sant Francesc, concretament en aquest eixamplament del carrer conegut com a Passeig de Vilafranca . No descriuré l’entorn perquè ja ho he fet en altres ocasions, però sí m’entretindré en aquella quadra que estava davant per davant del baster i delimitada per la Pensió Julian, amb el taller del pintor Carbó a l’altra costat de la porta de l’escala amb la vivenda de la família Hill – Benazet i la casa que habitava l’Antonet Parés i l’Adela.
A la quadra d’en Pepito gitano els horaris es complien gràcies a la seva estricta i curosa puntualitat, a l’hora d’entrar i a la de plegar. Sí que també és veritat que jo ja vaig freqüentar aquell espai quan l’activitat de compra i venda de cavalls no donava la sensació de representar un gran volum de negoci, o al menys a mi m’ho semblava, degut al poc moviment de cavalleries que s’aixoplugaven en la susdita quadra. També tinc entès que a voltes, entre ells, les transaccions comercials tenien lloc sense que preceptivament s’hagués de fer evident la presència de l’animal. El seu tracte, la manera de funcionar, deuria tenir la mateixa rellevància que la borsa, on es manegen gran quantitat de diners i no veus mai el producte, simplement van d’un lloc a l’altre com per art de l’encantament i la cosa puja i baixa segons si les situació mundial és o no favorable.
Més aviat el que feia en Pepito seria la funció del que ara anomenem agent comercial. L’home tenia en cartera un seguit d’ofertes, les quals donava a conèixer als futurs clients i aquests, en cas d’interessar, es posaven en contacte amb el propietari del cavall. Per tant no era menester tenir-los exposats en aquells baixos, del qual ell en tenia cura a mena d’empresari del gremi cavallar. Situació que es veia afavorida pel seu temperament tranquil, pausat i respectat per tot el seu entorn.
L’home vestia de manera elegant, sense mancar-li cap detall en la indumentària, així com tampoc en els complements, elàstics inclosos amb els quals aguantava els pantalons i es cobria el cap amb un capell. Coneixedors de l’horari comercial de la quadra, tots els gitanos que es trobaven de pas per la Vila, s’hi aturaven i conversaven amb l’empresari, fins el punt que hi havia jornades que el local registrava gran afluència de contertulians. Tant n’era la presència i l’elegància que lluïen que a voltes s’assemblava, amb les concebudes limitacions, i perdonin l’exagerada comparació, a una sortida del Liceu. Tots anaven amb trajos foscos i mostraven espectaculars rellotges d’or i pomposos anells i polseres. I la gran majoria s’acompanyaven de la peculiar bengala, un detall imprescindible entre els tractants de cavalls, així com el posat que exhibien.
En Pepito estava emmaridat amb l’Antonieta i vivien en un pis de davant l’Ajuntament. Amb l’arribada del turisme tota la família es va emmotllar a la nova situació. Els homes decantaren per l’art i tots tocaven la guitarra que servia per acompanyar els seus cants. En Juanito i en Cisquet n’eren, malgrat les concebudes limitacions, uns especialistes. Aquest últim tenia reservat els seus moments de glòria en l’actuació que tenia lloc al jardins del Retiro, durant un entreacte mentre les components del ballet de l’Antoni de Ronda es canviaven de vestuari. Al guitarrista el boom del turisme el va agafar ja en una certa edat, en aquell límit en què potser no queda res més per aprendre, com se sols dir, que portar els gegants de cap per avall. Em vinc a referir que el pensament tomba per altres esferes, com per haver d’estudiar la tècnica de la guitarra que és prou difícil. L’home, si més no, es defensava tot i que els assistents estaven més amatents al suc de pàmpol, que regalimava en aquelles populoses sangries que es servien, que al recital del voluntariós Cisquet. Però ell els captivava per “soleares” i amb la peça estrella del seu repertori, aquella que diu: “Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía”, i es posava el públic a la butxaca.
Durant aquesta època els gitanos de casa nostra treballaven de nit i, de dia, les dones anaven amunt i avall del Passeig oferint roba de vestir als turistes. Si els marits havien fet mèrits dintre el mon de l’art, elles disposaven d’un tarannà especial que s’assimilava a una autèntica obra d’art. Sabien vendre amb una gràcia i entusiasme que no coneixia límits. El Passeig de la Ribera era per a l’Antonieta, les seves germanes i la resta de la parentela, la seva botiga, millor aparador impossible. Malgrat de la internacionalitat de la clientela, mai van renegar del seu català i a totes van tractar amb els millors elogis que es poden fer en quant a l’edat: “Mira nena que tinc...”. I també a la bellesa, encara que aquesta no s’ajustés prou bé a la persona a la qual anava dirigida : “ Guaita, guapa, quin vestit per tu...”.
En quant als homes, el seu tracte també ha estat sempre un referent a la infància, on els anys no limiten la denominació pertinent, d’aquí que facin ús del qualificatiu que tan agrada escoltar quan hom ja suma uns quants anys. Remenen el “nen” a cada moment i aquesta denominació aglutina la familiaritat en el tracte, la simpatia i cordialitat compartida i posada en pràctica en una època on el respecte i l’educació prevalia per damunt d’interessos i altres maneres d’ésser.
Després, com qualsevol humà, la vida passa factura i les circumstàncies a voltes esdevenen doloroses en el si de les famílies. Ells no van ser una excepció. Les fatalitats els van acompanyar en els últims anys de la vida dels patriarques i en van tenir de trampejar de tots colors. Poc a poc aquella gran taula del cafè de la Societat el Retiro que ells ocupaven desprès de dinar, va anar restant concurrència. Les guitarres van emmudir, sota aquella expressió que tan es fa servir quan les coses van maldades, la pròpia vida els va aixafar la guitarra. Tot i que els seus descendents segueixen venent en els mercats i les mullers ofereixen tota mena d’elements per ajudar a ressaltar l’elegància femenina.
La casa on hi havia la quadra d’en Pepito gitano no ha perdut la seva personalitat, si més no allà on hi entraven i sortien els cavalls, ara hi han posat aixeta per a servir d’abeurador a les persones que es delecten amb el rajolí que hi fan rajar. Els gitanos de casa nostra han estat un referent d’elegància, d’integració, d’amor a Sitges i a les seves tradicions. D’aquí que n’he volgut deixar un modest comentari i record, anomenant-los els altres sitgetans, perquè han format part del teixit de casa nostra. Essent un exemple de convivència, sobretot en aquestes èpoques complicades que ens toca viure.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de maig del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez