Eren quasi les 8 del matí del dia 30 de gener, la lluna ens saludava en la nostra arribada al Pla de Querol. On deixem els cotxes i ens disposem a començar el camí, en direcció a La Morella. Al començament avancem pel tros asfaltat que condueix a les antenes que serveixen per orientar als avions. A banda i banda els avencs són nombrosos i hi ha que vigilar de no caure en algun d’ells, tot i que estan indicats. El dia va imposant-se a la nit, tot i que la lluna encara es resisteix a retirar-se. L’espectacle és molt bonic.
En un any que feia que no hi havíem estat, ens adonem que han eixamplat un tros del camí, de ben segur per poder pujar amb més facilitat la gran i original creu que es troba en el cim. La qual, curiosament en l’anterior visita, la vam trobar arrecerada en un lateral del camí per a ser portada a restaurar. No fa gaire que es torna a aixecar en el seu lloc, segons ens informa un xicot que trobem allà i que va col·laborar en les tasques de posada novament en el seu lloc.
Fa una mica de fred, si més no caminant la sensació no és tan acusada. Baixem per la part oposada a la de la pujada, seguint el GR 92 que és de llarg recorregut. S’albira la silueta del castell d’Eramprunyà, però encara queda lluny. Als nostres peus, el Coll Sustrell, ben marcat per les formacions muntanyoses. Presidint el paisatge Les Agulles, unes formacions rocoses molt peculiars. Les quals em recorden la fotografia que il·lustra la portada del llibre d’itineraris “ El Garraf a Peu “ del qual és autor el col·laborador de l’Eco, en Joan Tutusaus , responsable de les entrevistes de la contraportada. I un gran entusiasta de la muntanya i del nostre Massís, com ho demostra aquest recull d’itineraris i altres publicacions d’aquesta mateixa temàtica.
Cada vegada la silueta enrunada del castell es fa més visible, el camí transcorre per un corriols molt pedregosos, de manera que no es pot aixecar gaire la vista de terra. Aquest recorregut amb tant pedruscall dificulta l’avanç. No obstant, poc a poc, també es fa molt camí. Arribem al castell just per esmorzar, que no es perdi tot. La vista que ofereix aquesta talaia privilegiada treu protagonisme al “bocata”, mengem presoners d’un encanteri molt agradable.
Però és hora de reprendre el camí de tornada. Camines i camines i quan gires la vista, t’adones de la distancia que et va separant del lloc on has estat , mentre no pots per menys que exclamar: “guaita! Estàvem allà. “.
Fins que tornem a estar al lloc on havíem partit, el cel s’ha encapotat i fa una fredor que fa presagiar una tarda d’estar a casa. Hi arribem just per dinar.
En un any que feia que no hi havíem estat, ens adonem que han eixamplat un tros del camí, de ben segur per poder pujar amb més facilitat la gran i original creu que es troba en el cim. La qual, curiosament en l’anterior visita, la vam trobar arrecerada en un lateral del camí per a ser portada a restaurar. No fa gaire que es torna a aixecar en el seu lloc, segons ens informa un xicot que trobem allà i que va col·laborar en les tasques de posada novament en el seu lloc.
Fa una mica de fred, si més no caminant la sensació no és tan acusada. Baixem per la part oposada a la de la pujada, seguint el GR 92 que és de llarg recorregut. S’albira la silueta del castell d’Eramprunyà, però encara queda lluny. Als nostres peus, el Coll Sustrell, ben marcat per les formacions muntanyoses. Presidint el paisatge Les Agulles, unes formacions rocoses molt peculiars. Les quals em recorden la fotografia que il·lustra la portada del llibre d’itineraris “ El Garraf a Peu “ del qual és autor el col·laborador de l’Eco, en Joan Tutusaus , responsable de les entrevistes de la contraportada. I un gran entusiasta de la muntanya i del nostre Massís, com ho demostra aquest recull d’itineraris i altres publicacions d’aquesta mateixa temàtica.
Cada vegada la silueta enrunada del castell es fa més visible, el camí transcorre per un corriols molt pedregosos, de manera que no es pot aixecar gaire la vista de terra. Aquest recorregut amb tant pedruscall dificulta l’avanç. No obstant, poc a poc, també es fa molt camí. Arribem al castell just per esmorzar, que no es perdi tot. La vista que ofereix aquesta talaia privilegiada treu protagonisme al “bocata”, mengem presoners d’un encanteri molt agradable.
Però és hora de reprendre el camí de tornada. Camines i camines i quan gires la vista, t’adones de la distancia que et va separant del lloc on has estat , mentre no pots per menys que exclamar: “guaita! Estàvem allà. “.
Fins que tornem a estar al lloc on havíem partit, el cel s’ha encapotat i fa una fredor que fa presagiar una tarda d’estar a casa. Hi arribem just per dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada