OBERT PER OBRES

La primera vegada que he vist aquest suggestiu anunciat, va ser a la monumental i dinàmica ciutat de Vitòria. On fa anys que estan restaurant la que ells anomenen catedral vella, o Catedral de Santa Maria. Han ideat una original sintonia entre els treballs que es realitzen i els visitants que arriben a la ciutat amb el desig de contemplar i admirar la varietat de monuments i cases singulars que formen part de la seva història. Passejar pel casc antic és un plaer que es veu encara més recompensat quan hom arriba a la susdita església i se la troba completament en obres de restauració i en lloc d’estar tancada, com és habitual en aquests casos, queda perplex al adonar-se que hi pot accedir i a més d’una manera molt curiosa, amb casc com si forméssim part de la plantilla de treballadors. Els responsables de les obres i els estaments que els hi donen suport, degut a la llarga i laboriosa tasca, ja fa uns quants anys que s’hi treballa i encara en queden més per acabar, van idear que el públic que s’hi apropa, pogués seguir l’evolució de les obres sense molestar ni ser molestats.
La visita és guiada i es desenvolupa per entre unes passarel·les enlairades, des d’on i seguint les explicacions de les guies, hom pot admirar fins als més mínims detalls que de ben segur no podríem apercebre amb tant realisme si la visita es portés a terme d’una manera molt més convencional. Amb l’encanteri afegit de què els treballs avancen entre l’especialització dels treballadors i la curiositat, afegida, dels visitants, un mèrit que li ha valgut l’admiració i reconeixement d’institucions i personalitats d’arreu del món.
He tornat a trobar aquest anunciat en el fulletó que ens fan arribar els responsables del Consorci Municipal, amb el títol genèric del Cau Ferrat. En aquest cas no és que els qui tenen cura del Cau i el Maricel del Mar, entre altres museus, tinguin la gosadia de deixar les portes obertes mentre duren les obres de restauració d’aquests edificis. En tot cas el contingut d’un museu és diferent al d’una església, en aquesta poden quedar les parets nues i encara conservar la seva vellesa, estil arquitectònic, sense perill que les visites malmetin l’entorn. Com passa a Vitòria, on els que entren i surten de la catedral ve a ser quelcom semblant quan els entesos realitzen , la que se’n diu, una visita d’obra. En aquest cas visita d’obra sí, però sense aportar cap coneixement, ni indicació a seguir, deixant que facin la feina els entesos. Simple curiositat i satisfacció de poder aconseguir ésser testimoni directe d’una minuciosa i, per tan, laboriosa restauració. Com un fet excepcional i acompanyat d’un cert divertiment en quant els preparatius, com ho és el fet de posar-se el casc abans d’entrar, acatant les normes imprescindibles, en quant al seu compliment, per poder accedir a dintre de la nau principal i parts adjacents.
De ben segur que el contingut del significat d’obertura degut a les obres dels nostres més carismàtics museus, obeeix a l’ànim d’expansió, de mantenir viu el contingut, mitjançant exposicions i ubicacions provisionals, mentre duren les obres de condicionament i millora, en altres espais oberts per a poder continuar gaudint d’una mostra del nostre patrimoni museístic. El contingut del qual ens ha de fer estar cofois de poder disposar d’aquest llegat que honora la cultura sitgetana en totes les seves vessants.
Abans de tancar el Cau Ferrat, ja les portes restaren obertes tot el passat cap de setmana, per a qui ho volgués tingués l’oportunitat de fer l’ultima visita abans del tancament. I no sols això, sinó que, amb molt encert per part dels qui vetllen per aquest important llegat, van considerar oportú que per mantenir viu el record, qui ho desitges podia retratar, sense limitacions, tots i cadascun dels espais, racons i obres d’art que més els satisfés. Amb aquesta també original iniciativa, vam poder, a més de recórrer, sense presses, delectant-nos potser més que mai, sabedors que trigaríem temps en tornar-hi, el fer fotografies fins i tot dels més insignificants detalls. D’aquesta visita es desprèn que no hi ha res desaprofitable en aquestes interioritats. Santiago Rusiñol va convertir la seva estada en la Vila, primer en un aixopluc de la seva persona, després va anar vestint la seva casa i al final tot s’ha aglutinat en una herència de la qual tots en som beneficiaris i que perdura viva, malgrat el pas dels anys. A la seva casa sitgetana, sembla com si el temps s’hagués aturat i que l’artista, en el moment menys pensat travessarà la porta d’entrada en el seu retorn a casa, després d’haver estat pintant els seus jardins preferits. Sempre s’hi ha respirat aquest flaire rusinyolia el qual, malgrat la patina d’antiguitat que s’impregna en cada detall que l’encarna, aconsegueix convertir la visita en un apropament a la vida artística, bohèmia del seu estadant i de tots els qui la van freqüentar. Quan Sitges seria un lloc tranquil, on sols les extravagàncies d’aquells nouvinguts destorbaven la vida desassossegada dels seus habitants.
Atrapats en l’inici d’aquest tancament per obres, ara la gent de Sitges resta satisfeta, malgrat aquest impàs, el que durin els treballs, perquè és necessària una àmplia reforma de consolidació de totes les parts i elements malmesos, degut al pas del anys i a la proximitat amb el mar que erosiona, sobretot, l’estructura que està en contacte amb ell. La façana marítima, aquesta que s’estén entre l’església i el Baluard Vidal i Quadres, és un espai no gaire conegut o, si més no, poc freqüentat, degut a que s’hi ha d’arribar nedant o mitjançant una petita embarcació. Si encara avui ens trobaríem amb gent de casa nostra que no han entrat mai al Cau, és de suposar que n’hi han molts més que no han fet el trajecte per mar per admirar la beutat d’aquesta altra cara de la Vila. D’aquí que encara hi hagin racons, espais, del nostre poble, desconeguts per a molts convilatans. Sigui com sigui, i mig ensenyant el projecte de com quedarà la façana marítima, aquest, ha motivat uns certs recels. Potser perquè el disseny es considera, o dóna la sensació, de massa modern. Tal vegada hauríem d’haver pogut disposar de més informació de com seria el resultat final, que igual la suposada modernitat ofereix unes avantatges que no sabem apreciar. Cal confiar amb la professionalitat dels tècnics, així com el bon criteri dels qui supervisen el projecte i li han de donar el vist i plau, sabedors de que ningú d’ells voldrà deixar l’empremta que esdevingui un nyap i, com a conseqüència, en quedin retratats, perquè s’hi juguen el prestigi i el bon decoro de la seva professionalitat. I als qui pertoca ésser avaladors i amatents cuidadors del nostre més valuós patrimoni, el mateix els diguem.
Santiago Rusiñol i Mtr. Deering, van escollir aquest racó de Sitges, per a vestir una llar i un palau. Van aconseguir el més difícil, poder-ho fer realitat. Als benefactors d’aquests respectius llegats en pertoca mantenir-ho en bon estat de conservació. Que el tancament per obres mantingui obertes totes les expectatives posades en els qui ho han de fer possible. Deixem que facin la feina. I si no ho veuen prou clar que rectifiquin, ara que encara hi són a temps.
J. Y. M.

( Article plublicat a l'Eco de Sitges, el 16 de gener 2010 )