FESTA RIBETANA

Els germans Albareda, junt amb els seus respectius fills, feien de “recaders”, viatjaven cada dia a Barcelona i portaven fins a la capital els encàrrecs que els manaven distribuir la gent de Ribes i de Sitges. Curiosament aquí feien parada al carrer Muntaner i la susdita curiositat es basa que en el mateix carrer , una mica més cap al mig, hi viuen els Bielsa, el pare i el fill també es dedicaven a fer el mateix trajecte i l’activitat que apunto. Per tant el carrer tenia per veïns a dos eficient enllaços entre la Vila i Barcelona i a l’inrevés. I davant per davant de l’Albareda la família Olivella disposava d’un garatge on hi guardaven el camió amb el qual es dedicaven al transport, però no han fet mai del jo que mal anomeno “recaders”, sinó que la seva activitat consistia en transportar refrescos, d’una coneguda marca, per arreu de la nostra Geografia. Quasi bé sense moure’s d’aquell entorn, en una distància de pocs metres, l’un de l’altre, el gremi de transportistes hi tenia una bona i professional representació.
Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, els més joves de la nissaga Albareda, ho esperaven amb una certa ansietat, vivien la festa del seu poble, com els sitgetans, arribades les vigílies del patró, quan reviscolem amb el mateix entusiasme. A ells els agradava, sobretot, l’aspecte musical, els satisfeia poder gaudir d’una bona orquestra, pel concert i pels respectius balls. Fins i tot la seva actitud participativa en aquestes ballarugues es feia encomanadissa. Fins el punt que el meu cosí i jo, que ja havíem fet incursions, amb anterioritat, a la veïna població i la fisonomia d’alguna mossota ens havia envalentit, preteníem anar-hi amb el cotxe de línia i, quan s’acabés el ball de nit, tornar a casa a peu per la carretera. Tan sols els preus de les entrades, em sembla recordar, ens van fer desistir de la nostra aventura que a l’empara del patronatge de Sant Pau preteníem interferir en les parcel·les conqueridores dels galans ribetans.
Les festes de les dues poblacions veïnes, han agermanat als seus respectius habitants, sobretot en aquest aspecte musical al qual em referia. Els músics d’un i altre lloc, han participat en les músiques dels seus veïns més propers. Com el cas, també, de Vilanova quan fa una setmana van celebrar la seva festa major d’hivern amb la populosa desfilada dels singulars i tradicionals tres tombs. Les casualitats tornen a involucrar els transportistes, perquè en Pere Juncosa, junt amb el seu fill, feien el trajecte entre Vilanova i Sitges i l’home vivia amb un entusiasme engrescador els tres tombs vilanovins, dels quals n’havia estat abanderat i de la junta.
Sant Pere de Ribes ha crescut molt, des de que nosaltres ens hi atansàvem atrets més per altres encants que els del propi paisatge. Tanmateix serva uns indrets, uns racons, on sembla que el temps s’ha aturat. Precisament en el Castell de Bell-lloc, situat en un dels indrets més emblemàtics d’aquest Sota -Ribes, també es portaren a terme unes jornades de portes obertes. I vet aquí que l’amic Albert Solé, que té un peu a Ribes i l’altre a Sitges, ha fet un interessant reportatge de les interioritats del castell i m’he les ha fet arribar. Vaig tenir ocasió de freqüentar-lo quan hi era estadant el mestre de les castanyoles, l’elegant i distingit Josep de Udueta, Que hi va residir amb la seva família des de l’any 1973 al 2007, des d’on es va traslladar a Sant Feliu de Guixols, on va morir l’any passat. Davant per davant de l’entrada, en aquesta íntima placeta, també hi trobem l’església vella, la qual va ser parròquia fins el 1910, any en què es va inaugurar l’actual, sufragada per Francesc Marcer i Oliver de can Coll, descendent d’americanos. Les dues construccions li confereixen una pinzellada d’antigor, molt present en el record que guardem del Ribes d’antany. Amb el seu carrer del Pi que sortosament encara manté el seu encant; amb el Palou de dalt i aquestes casones, les del carrer de Jesús, que igualment conserven els detalls d’identitat pobletana. Amb les curioses cisternes que es troben entre cada dues cases, com fent de parió entre una i altra. Amb el seu nucli principal, és a dir tot la vestida de l’obertura, completament abocades a l’exterior, enganxada a la façana.
Si volia il·lustrar l’article, d’aquesta setmana, amb una fotografia, és quasi obligatori fer-ho amb aquesta imatge de l’ermita de Sant Pau, amb la casa dels ermitans adossada en un lateral i, davant, l’era des d’on es domina part del terme de Ribes. I que durant la festivitat de Sant Pau aquest recer es vesteix de festa per acollir la carismàtica tradició que guarda un caire entre folklorista i camperol. Per la tarda s’hi resava el rosari i tot seguit tenia lloc una audició de sardanes. Mossèn Jesús Mañé, sabedor de l’impaciència dels músics, per temor a que la foscor deixes en penombres les particel·les, tranquil·litzava als músics i als dansaires amb la ferma voluntat que ho enllestiria aviat.
La posta de sol, amb la vista perduda entre el marró de la terra de les vinyes i la melodia de la sardana, conferia al crepuscle de la tarda una immillorable estampa, la d’un poble en festa, que s’anava apagant des d’una talaia privilegiada, on la frescor del vesprejar volia assolir el protagonisme que li havien manllevat l’assolellada jornada d’un 25 de gener. I constato que acostumava a fer bon temps, perquè, que jo recordi, sols un any, des de que la Cobla hi pujava a fer l’audició, aquesta es va haver de suspendre degut al mal temps.
La prolongada sobretaula del dinar de festa major, va poder més que les oracions i les sardanes. D’aquesta manera la convocatòria a l’ermita, quan el sol decanta cap el seu jaç, va acabar no com el rosari de Sant Pau, sinó com el de l’aurora.
Quan a Ribes estan de festa , els de Sitges hi guaitem amb admiració.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de gener del 2010 )