ALBADA DE GENER

No recordo haver viscut mai una cavalcada de Reis tan plujosa com la d’aquest any. Millor dit, no tinc constància que els preparatius d’aquesta jornada màgica haguessin estat passats per aigua. Però sí que el mateix dia d’aquesta festivitat, més d’una vegada ha despertat plujosa. Durant molts anys els músics sitgetans hem tingut el plaer d’anar amenitzar, per arreu de la nostra geografia, l’arribada de tan esperats personatges. El que equival haver passat nits, com aquesta, amb molt fred. La qual cosa fins i tot dificulta el contacte amb l’instrument i sobretot engarrota la mobilitat dels dits. I és que la nit de Reis, més que plujosa, resulta freda. Si més no aquest bri d’innocència que envolta tot el muntatge, les carones embadocades de la mainada davant els Mags vinguts d’Orient, compensa totes les fredors passades a darrera els Reis. La que ens va semblar molt llarga va ser la que vam fer per Hospitalet, fins quasi arribar a Sants, passant per molts carrers interminables. Molt diferent a la que té lloc en poblets petits de per aquí a dalt el Penedès, on el recorregut no acostuma a ser gaire llarg i tracten al seguici reial, mai millor dit, a cos de rei.
A l’any 1985, just ha fet 25 anys, a la Vila és va voler organitzar una cavalcada que quedés en la memòria de tothom , com diuen els castellans: “ por todo lo alto “ i per a tal ocasió es va muntar un gran desplegament. Si mal no recordo va tenir la sortida des de la Platja Sant Sebastià, del que sí estic segur és del fred que feia. La temperatura va baixar molt i al llarg del recorregut queia, tremolosa, alguna que altra volva de neu, ja dic d’una manera tímida de segur per no treure protagonisme als qui verament en tenien. L’endemà, ens vam despertar amb una feble enfarinada a les teulades que contribuïa a fer més complerta la il·lusió, la felicitat, imperant. Mentre envoltats per l’escalforeta ambiental de les cases, s’anaven obrint els paquets que havien estat ben disposats en les sabates.
Cada any cap el migdia d’aquesta diada, a la piscina Mª. Teresa, tenia lloc una cursa de natació. Formava part de la mateixa tradició, com ho és, també, apropar-se fins a baix a mar per estrenar els regals acabats de destapar, de manera especial aquells que necessiten un determinat rodatge.
Un d’aquests anys passats, resulta que m’atura pel carrer l’amic Ramon Artigas i em demana si voldria ser Rei, en nom de la comissió que representava, integrada pel recordat entusiata del seguici reial i veterà bastoner, en Josep Roig, acompanyats d’en Crespo, en Xavi Garcia i altres eficients col·laboradors, com en Jaume Ferret, l’Eugeni Matas... Tots ells amb un minsa pressupost organitzaven una cavalcada, on els tres Reis lluïen damunt les seves carrosses. I tancava la comitiva la presència d’una altre Josep Roig, igualment enamorat de les tradicions i especialment de la sardana, amb el seu camió carregat de paquets. Tornant on ho havia deixat, la petició em va agafar tan de sorpresa que vaig titubejar abans de donar-li la resposta, no m’havia imaginat mai arribar a fer aquest paper de l’auca, concernent a ser protagonista d’aquesta singular reialesa que té bona acollida per part de tothom, amb un regnat tan efímer, si més no tan complaent, quan tan sols dura unes hores. Sortosament vaig reaccionar de seguit i la meva resposta va ser afirmativa. Els haig de dir que ha estat una de les vivències de les que guardo millor record, és per viure-ho i gaudir de la innocència d’una mainada que comparteix, amb una gran intensitat, una jornada de nervis i satisfaccions amb els seus familiars. És la part positiva de les nostres tradicions que hem de preservar envoltades de l’entusiasme que es mereixen i cercant l’equilibri al coincidir amb un regal que no ha de ser massa sofisticat ni prou costos per arribar a fer feliç a qui el rep. Els de la meva època i ja no parlo de la dels nostres pares, els Reis ens acostumaven a portar simplement coses útils. Sempre es feia palesa la típica cartera per anar a escola, un plumier amb llapis i colors, mitjons i calçotets i alguna que altra llaminadura. En moltes ocasions totes aquests regals s’acompanyaven d’una peça que segons l’ofici del cap de família dissenyava i feia per posar-lo al costat de les sabates. Per exemple qui era fuster li feia una cuineta a la seva filla, o un escriptori, d’aquells de tapa, pel vailet. Generalment han estat joguines que s’han conservat al llarg del temps, molts d’ells pel valor sentimental que han tingut, pel record d’un dia que hom va ser feliç amb cosa que després es sabia que havia estat feta pel pare. Eren anys que no hi havia els avanços actuals, ni s’intuïen i on es valorava molt més les simples petiteses, però que satisfeien unes aspiracions, en quant a rebre presents, molt conformistes i agraïdes.
Davant tanta pluja, els infants, els preocupava que els reis fessin marxa enrere, o anessin massa ràpids en la repartició, deixant en l’oblit coses que havien demanat. No obstant el dia ha despertat amb un sol radiant, lluminós. Durant aquesta albada de gener, la serenor ambiental ha fet campar aquella espessa capa de núvols, fins el punt de deixar de ploure i eixugar el terra dels carrers que havien quedat coberts de caramels, ja que la gent es resistia a agafar-los per la mullena que oferia el transparent embolcall. Des del llit, però, no escoltàvem amb prou encert si encara plovia o ho havia deixat de fer. És allò que un cop estirat ja no tens esma d’aixecar-te per guaitar a l’exterior. Cap a la matinada, però, s’ha escoltat amb nitidesa els redobles dels timbals que s’apropaven, per al poc, perdre’s per entre la quietud. Els haig de confessar que de tota la parafernàlia que es munta, el que més m’agrada és aquesta incursió timbalera que irromp en aquesta calma. Ho trobo sensacional, em diran que un apropament a la vellesa ja em retorna a la infantessa, tot els que vostès vulguin, però gaudeixo en aquest tan eloqüent senyal que els Reis encara són entre nosaltres, però que ja van iniciant la seva retirada. Fins ara quasi sempre els he escoltat, menys alguna nit que habré deixat de fer-ho per culpa del son que m’ha traït i quan això ha succeït m’he aixecat desencisat. Des d’aquest espai vull agrair, des de la meva més sincera admiració, la feina d’aquests timbalers anònims, els quals a diferència d’aquell històric timbaler del Bruc, els seus redobles consoliden la il·lusió entre el silenci, on la mainada es tapa cap i tot per no escoltar el suposat trafegar dels patges deixant els regals.
Una bona manera de començar el mes de gener, quan les albades són fresques, però les nits ja es van escurçant. Mentre tornem a la feina acompanyat d’una certa melangia, i que altra cop, el temps plujós ens acompanya. Cada any ens passa el mateix, les festes de Nadal es viuen amb tanta intensitat i tants preparatius que ens costa deixar-ho tot aparcat i tornar a les rutines i marrons que havien deixat aparcats fins a després de festes. Com s’acostuma a dir, tornem-hi que no ha estat res. Quan el mes de gener ha tingut fama de dur, amb raó en deien, la costa de gener. Malauradament, ara, la pujada preval durant tots els mesos de l’any. Tant de bo que no ens estimbem quan vingui la baixada.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de gener del 2010 )