REBROT DE FESTA MAJOR

Des del mes de març  estem pendents dels rebrots que es produeixen d’aquesta maleïda pandèmia, la qual ens ha desguitarrat molts projectes i detalls del viure quotidià. Pel camí hem anat perdent vides, que és el més llastimós. De la mateixa manera que els complements que ajuden a que el dia a dia s’envolti d’uns al·licients que ajuden a que la vida no sigui tan monòtona. Em refereixo a les festes que s’emmarquen en  l’àmbit de les tradicions.

      Enmig de tot plegat  vam arribar a la  Festa Major i ens va produir una sensació estranya, perquè res ha estat el que era, a excepció dels morterets i l’Ofici religiós i poca cosa més. Amb la imatge de Sant Bartomeu, curosament adornada, però sense moure’s del temple. Quan des del 2016  s’havia establert el costum que, uns dies abans de la festa , era traslladada en comitiva festiva a casa del pendonista de torn. I allà era rebuda amb tots els honors que es mereix i acollida amb l’emotivitat que assoleixen els dos protagonistes, el pendonista i la imatge. On tots els detalls són pocs en el moment d’exhibir-la a tothom que s’hi apropa pe veure-la. Doncs res de tot això ha estat possible.

     Ara, durant aquest mes de setembre, és temps de verema, i en aquesta recol·lecció del raïm les coses tampoc no van del tot bé. Ha influït una propagació del míldiu que ha reduït considerablement la collita i, per si això fos poc,  l’acció devastadora dels porcs senglars ha contribuït, també, a rebaixar la quantitat.

      En el nostre terme queden poques vinyes que rebrotin quan s’escau, tanmateix si guaitem per damunt el turonet de la Creu de Ribes, encara podem apreciar com els tractors  entren a les vinyes i surten carregats de raïm. Una activitat que fa goig de veure, com les mateixes vinyes que s’arrenglen a banda i banda de la carretera en direcció a Ribes. Elles ofereixen un testimoni del que havia estat d’important la vinya a casa nostra i a la dels pobles veïns.

     Aquí, per aquestes dates, es celebrava la Festa de la Verema  la qual, per decisió dels organitzadors, ara es fa coincidir amb el Festival de Cinema. La festa incloïa la proclamació de la “Reina”, càrrec que acostumava a recaure en una noia de l’alta societat, qui s’acompanyava d’una cort de dames d’honor on, entre ells, potser s’hi trobava alguna sitgetana.

    Fins arribar el dia que la reialesa vinícola va donar pas al pubillatge i amb tan bon encert que la Pubilla era escollida, el divendres abans de la Festa de la Verema, entre les nois sitgetanes. L’escollida assoleix el rang de Pubilla de Sitges, a la qual acompanyen les pubilles de les diferents entitats sitgetanes. 

    Al protagonisme de la Pubilla se l’hi va afegir l’Hereu  al qui acompanyen la resta de candidats. La Pubilla i l’Hereu de Sitges, a la vegada són aspirants a convertir-se en la Pubilla i Hereu de Catalunya. Distinció que ja han ostentat alguns/es dels nostres representants.

     Tot això bé a tomb perquè l’elecció es celebra pocs dies abans de la festivitat de Santa Tecla, que és quan les pubilles i els hereus tenen un destacat protagonisme.

     Això va ser fins l’any passat, actualment en aquestes properes dates es tornarà a fer visible un rebrot de Festa Major. Només això, un rebrot. Perquè el virus no deixa que la festa germini amb tot el seu esplendor. La imatge de Santa Tecla tampoc es mourà de l’església, només li prendrà el protagonisme que, fa un mes, va tenir Sant Bartomeu a l’altar major.

    El que potser tindrà més afectació serà a la matinal infantil, al no poder-se fer amb el format al qual estàvem acostumats. Per a jovenalla,  perdre un any, pot influir en que el proper  ja no hi puguin participar, o que pugin de categoria i la talla dels gegantets i dracs els hi quedi petita. 

     Bona iniciativa va tenir el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, quan va ser regidor de Festes. L’home que vivia junt amb la seva esposa al carrer Tacó, va gaudir d’aquella iniciativa, fins i tot quan ja no era regidor. El matrimoni anava, a veure passar el divertit seguici, a la botiga de can Juncosa,  al carrer Major, al costat de can Cartró, on les dones de la casa venien cassoles, olles de fang i els tradicionals porrons de vidre. Aquests que presidien les taules de la gent de Sitges, perquè en moltes d’elles el primer que es posava al seu damunt, abans que els coberts,  era el porró amb el vi fresc, que entelava el vidre i les gotes, de fredor, hi regalimaven enjogassades. Així, mentre s’anava i venia de la cuina per posar el que faltava a la taula , s’esqueia algun que altre traguet. I ni que fos Festa Major el porró no era substituït. Quan era el moment del cava, el servien en aquelles copes altes i eixatades, algunes amb el vidre gravat. 

    A començament de la propera setmana es farà present un altre rebrot de Festa Major, la de Santa Tecla. Bon senyal. Ens demostra que, malgrat tot, es manté la força de les arrels. I això crida a l’optimisme perquè, un  dia, aquests rebrots festius s’imposaran als rebrots del virus. 

     Serà una molt bona i esperada notícia. 

                                

                                                              J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 18 d'agost del 2020 )

  

LES BOTIGUES DE SEMPRE

      El comerç ha evolucionat al mateix ritme que ho han fet altres activitats i al compàs que marca  la  modernitat. I els qui hem tingut la sort de viure entre aquests dos mons, l'ahir i l'avui, ens resulta molt interessant  poder establir comparacions i, sobretot, recordar detalls que mostren unes maneres de fer i uns costums. 

     Fixeu-vos,  sense moure'ns  del carrer Jesús, es podia omplir el cistell de la compra; calçar-nos, comprar la roba de vestir, també tovalloles i llençols, comprar el pa el vi i la llet, la premsa, que t’afaitessin i tallessin els cabells.  I si  et quedaven diners, encara et  podies delectar amb un "mantecau". Però si te'n faltaven, podies entrar a l'entitat bancària per provar si te'n deixaven. I com que no teníem mòbils, si a mig recorregut s'esqueia fer una trucada, et podies dirigir a la centraleta de telèfons que era allà mateix.

       En un extrem d’aquest carrer  hi trobem la botiga de la família Mirabent. Els pares d'en Magí la van regentar durant tots el temps en què pràcticament totes les botigues de queviures mantenien les mateixes característiques i singularitats,  i s'avenien a uns flaires molt comuns en aquests tipus d'establiments.

      La clientela, majoritàriament eren sitgetanes que hi acudien amb aquells cabassos de ràfia. Això suposava que no podien carregar gaire, detall que les obligava a haver de freqüentar la botiga amb més assiduïtat. Així les coses i els costums, la botiga d'en Magí, com totes les altres de la mateixa especialitat,  van sobreviure anys, fins que es va anar posant de moda el que anomenem supermercats. I ve que la família Mirabent transforma la botiga en això. I el propietari, junt amb el fill i la seva esposa d'aquest, la Carme Montornès, estaven al front del flamant supermercat.

    En Magí era un seguidor del Barça, i tot sovint es desplaçava, amb l'autocar de la Penya, al camp. Els companys de viatge, que sabien com treure de polleguera a l'amic, quan l'autocar passava per l'autovia on hi han disposades grans superfícies de cadenes alimentàries, només els hi calia fer l’observació, en veu alta : “Guaita!, totes les esplanades dels súpers estan abarrotades de cotxes i de gent amb carrets". N'hi havia prou per a que el botiguer els hi dediques un delicat repertori de floretes a quin més recargolada.

      Però el que són les coses, malauradament en Magí ja no hi és, però la botiga que van obrir els seus pares, el supermercat que va continuar a mans de la família, segueix oferint els mateixos productes que ells despatxaven. Quan semblava que, degut a aquestes portentoses competències, estaven predestinats a haver  de tancar portes, doncs ha estat tot el contrari. Com ha passat en altres botigues, també de queviures, que ara les regenten el col·lectiu de pakistanesos. 

     En la mateixa vorera en Salvador Jornet  despatxava  llet en la lleteria del seus pares. El seu pare era mestre d'escola  i quan es trobava a l'establiment, ajudant a la seva muller, vestia amb americana, pantaló  negre i corbata. La clientela hi acudia amb aquelles peculiars lleteres. Fins que van sortir les llets embotellades i les lleteries, algunes d'elles,  es van anar transformant  en  granges on servien esmorzars. A la d'en Salvador despatxaven refrescos i les no menys suculentes  ""xuixes".

       En Salvador  era un personatge peculiar, que sovint freqüentava també el camp del Barça. Però no perquè  fos un acèrrim seguidor, tot el contrari,  gaudia veient-lo perdre. Cadascú té les seves dèries. La veu popular li havia plantificar un mot una mica surrealista, “sandrini”, que  no li agradava gens quan li deien. I la mainada, que sempre ha estat molt burleta, sabent que no ho suportava, li deien i arrencaven a córrer, esperant que en Salvador els empaités.  Si no n'hagués fet cas, ja no li haguessin dit més. 

     Una mica més enllà, hi havia la botiga de can Rabassó, també de queviures, però sobretot despatxaven llavors i tota classe de llegums per coure. En aquest establiment i en el d’en Magí, hi trobem un altre element molt comú en les botigues d'aquell temps, en deien "el guarda polvo". Que consistia en unes bates de color blau-marí o grises, que servien per resguardar, com el mateix nom indica, la vestimenta de sota. Curiosament també molts d'aquests botiguers, com el propi Sr. Rabassó, per entre les solapes de la bata els hi sobresortia la corbata. Un detall que  transmetia no només elegància, sinó que es podia interpretar  com una atenció i respecte a la clientela. I al mateix temps, havent dinat, quan anaven a  fer   el cafè al Prado o al Retiro,  només els hi calia treure's el "guarda polvo " i ja anaven ben vestits. 

     La botiga de can Rabassó era de les poques que no tancava al migdia. La raó cal buscar-la en què l'establiment era proveïdor de regalèssia, pega dolça, pipes..., als escolars que  de camí de tornada a  l'escola, desprès de dinar, la freqüentaven per proveir-se d'aquestes llaminadures, que despatxava la Toni amb un tracte molt afable.

      Fins aquí he arribat, un altre dia més, no és pot matar tot el que és gras. 

                                                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2020)

QUAN JA HA PASSAT QUASI TOT

     La Festa Major ha estat un referent de moltes coses, entre elles quan s'associava l'acabament de la festa amb la fi de l'estiu. La resposta a aquesta espècie de teoria, correspon a que si per aquelles dates plovia refrescava l'ambient i, sobretot, la xafogor ja no era tanta. 

    Un altre aspecte que donava peu a tal reflexió, era que els turistes ja començaven a desfilar. Tanmateix es tenia la certesa  que pel setembre venien els de categoria. Els  catalogaven així perquè sembla ser que els hi feia l’efecte  que aquest portaven més diners per gastar.

     En quant al gastar o no gastar, hi havia un factor que era la clau de tot plegat. El canvi de moneda els afavoria molt, nosaltres anàvem amb pessetes i per una unitat monetària de la seva els hi donàvem unes quantes més de les nostres. D'aquí que arribaven a l'hotel o apartament i s'hi passaven tot el mes que tenien de vacances. Amb  la implantació  de l'euro els preus s'han equiparat i com a molt només s'hi estan una setmana a l'hotel.  Això fa que el moviment d'entrades i sortides sigui constant.

     Amb tot el que estem passant, la manca de turisme és important. Davant de la botiga hi ha un hotel, que obrien per Setmana Santa i tancaven a final de setembre. Fins que van allargar, obrint quan té lloc el congrés de la telefonia i tancaven a l'últim dia del mes d'octubre. Aquest any el van obrir cap a mitjans de juny i l'han tancat el dia 5 d'agost, per falta de reserves. Un fet insòlit.

    L'hotel va ser construït a mitjans de la dècada del seixanta, allà on havia estat la casa de la família Bofill. El fill de la casa, en Jaume Bofill, ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol individual. El constructor va ser el mestre d'obres, el Sr. Parés. I quan van faltar en Manel Fontanals i la Bàrbara Lahóz, van ampliar l'hotel amb la incorporació de la seva casa.

     Propietat de la família Grau, en aquells anys, va ser un referent del confort que es feia palès en un hotel de nova construcció. Per aquell temps quasi tots  els hotels oferien el servei de tota pensió: esmorzar, dinar, sopar i dormir. Amb un servei acurat de menjador, en un temps on no s'havia implantat la refrigeració, com la coneixem ara, com a molt en els salons disposaven de ventiladors repartits. Els cambrers, com els del “Galeon”, vestien amb pantaló negre, americana del mateix color, camisa blanca i corbatí. La calor no era excusa per a devaluar l'elegància que es requeria al personal, encarregat del menjador. Igualment els qui atenien a la recepció i fins i tot les noies encarregades de fer les habitacions. Entre els  primers cambrers que va disposar l'hotel, hi havia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí que treballava a la fàbrica del gel. Ell sempre ha fet gala de bona presència, aspecte que contribuïa a aquesta elegància, la qual enalteixo com emblema de categoria. Coneixements que li van servir per a seguir desenvolupant el seu ofici a Alemanya.

      Fins que la modalitat de tota pensió es va anar reduint, perquè  per a molts clients era considerat com un lligam, sobretot pel que fa a la menjada del migdia, la qual quasi els obligava, si estaven a la platja, haver de tornar a l'hotel per dinar. Si es desplaçaven fora de Sitges, els hi preparaven el que es va fer popular  com  a Pícnic. El dinar, amb postres inclòs, tot disposat dintre una bossa de paper. Qui ho havia de dir que aquesta modalitat acabaria triomfant en els nostres dies, tot i que canviat la denominació popular per una altra de més internacional “take away”.

      Quan es va decidir  rebaixar l'oferiment de tota pensió, desprès d'excloure el dinar, la cosa va quedar en mitja pensió, que consisteix en esmorzar, sopar i dormir. Però igualment es va arribar a considerar un lligam haver d'anar a sopar a l'hotel, pels mateixos motius esmentats. Acabant per només oferir els serveis de dormir i esmorzar, el qual consisteix, fins abans de l'atac del virus, en un suculent bufet lliure. Amb tots aquests canvis s'ha prescindit del servei que cal per atendre aquest ben cuidat protocol hoteler. Com també s'ha perdut aquella elegància tan secundada en establiments d'una certa categoria. Sigui dit de pas, que tampoc els clients que hi acudeixen ara, fan gala de l’elegància esmentada i que tan contribuïa  a transmetre  prestigi al nom de Sitges.

     En plena temporada turística no havia vist mai tancat aquet hotel tan proper al nostre establiment. Un detall que  esdevé un testimoni llastimós de la situació que ens toca viure.  

      Desprès d'una Festa Major atípica, la calor ha prevalgut fins el darrer divendres, quan va ploure per la nit  i el dissabte i diumenge es van despertar molt més fresquets. Tornarà a fer calor, però de ben segur  que a les nits refrescarà una mica. No obstant no serem testimonis d’aquell retorn  del turisme als seus llocs d’origen, perquè pràcticament no n'hem tingut. 

       Un altre aspecte important, serà el retorn de la mainada a l’escola. Cal esperar que ho puguin fer  de la millor manera possible. Serà el colofó d'un estiu molt estrany, que truca a les portes de la tardor. Esperem que, aquesta,  s'assembli més a la tardor de sempre.

                                                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de setembre del 2020)

SEGUIM

   En les circumstàncies actuals cada dia representa  un repunt de vida, que neix amb la llum de l’albada i es va difuminant entre les tenebres de la nit. Quan el demà no sabem com serà. Ben mirat això ha estat sempre així, si més no sobrevivíem a una aparent normalitat, la qual no feia preveure grans canvis d’un dia per l’altre. Com a molt, la anormalitat, podia afectar a l’àmbit personal, però molt malament havien d’anar les coses per a que se’n ressentís tota la societat. Actualment vivim al dia i més concretament el moment i aquesta incertesa ho deixa tot en suspens,  fins el punt en què no convida a fer plans per a llarg termini. I quan passem a una altra casella del viure quotidià, la paraula que harmonitza un pas endavant és aquest:  seguim o continuem.

   Per altra banda és molt esperançadora  la reacció que experimentem quan hi ha adversitats per entremig. Des del mes de març, per culpa d’aquest virus, i centrant-nos només en l’aspecte de les festes i tradicions, sense entrar en les repercussions sanitàries que han afectat a moltes famílies i per descomptat a  l’aspecte econòmic, que també serà molt malmès. Doncs atenent-nos només a les tradicions sitgetanes, hem deixat pel camí a un nombre important d’elles i altres que, de cara a l’any que bé, també perillen, i la resignació és la paraula que resumeix el desencant generalitzat. És clar que tampoc hi podem fer res més, ens queda acollir-nos a l’optimisme que ens fa exclamar: “ a l’any que ve, més i millor”. Tant de bo l’encertem. 

    Passen els anys i deixen enrere molts aspectes que, amb el pas del temps, ens fa adonar-nos que, malgrat tots els infortunis amb els quals podem coincidir, per dolents que sigui, la vida continua i es van matisant totes les repercussions. Malament aniria que no fos així.

    Aquest any, i en concret en aquest mes, es compleixen els vint-i-cinc que ens va deixar l’Antoni Parra. Quan a punt de començar les seves vacances, es dirigia a casa seva per  a dinar i trobant-se  a davant del Prado va caure ferit de mort. A Casa seva l’esperaven l’Olga i en Francesc. Qualsevol dia és dolent per morir, però molt més en les vigílies de la Festa Major. Al principi de l’article em referia viure el dia a dia, perquè d’un dia per l’altre no sabem que ens depararà el destí.

      Com pocs anys abans va passar el mateix  amb el Ramon Martín, que va morir repentinament a la vigília del dia de la Festa Major de l’any 1989. I en Rafel Micó, degut a un accident domèstic, l’any següent . 

     En Parra encapçalava la comitiva gegantera i moments abans de la sortida de les dues, anava a buscar el ram de la geganta a la floristeria de la Teresa Mirabent. Va arribar el dia i el geganter ja no hi era, ningú ens podíem imaginar que, per pocs dies,  no el tornaríem a veure  enfilar el carrer Sant Francesc, cap a l’Ajuntament, en una mà el ram, a l’altra  la faixa negra i entre la comissura dels llavis el puret.

   Aquella Festa Major també va ser especial. Amb tanta emotivitat acumulada,  vaig intentar complir amb el compromís de pregonar la Festa Major, en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Hi coincidien, a més d’aquests  moments de tristor, el fet de que era la primera Festa Major que presidia, com alcalde, en Pere Junyent. Abans,  a mitjans de juliol, van venir a casa l’Isidre Pañella com a president de la Comissió i en Nacho Deo, regidor de festes, per fer-me l’encàrrec del pregó.  

     Entremig el dia 2 d’agost, festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, en deixava la Remei Casanova i Giner. Administradora, junt amb la Rosó i en Joan Martí, de l’ermita de la Trinitat.

   Tornant a aquella Festa Major, l’autor del cartell va ser en Manuel Blesa i el pendonista en Joan Martí Romagosa que va designar com a cordonistes a en Lluís Montserrat Planas i en Josep Cuscó Martí. Precisament pocs moments abans de sortir la processó de l’església, es va produir una forta tempesta d’aigua que va obligar a suspendre-la.  A l’article a l’Eco  que va seguir  a aquella desfeta, el vaig titular: “I el cel va plorar”, dedicat a en Parra.

    Des de que ens va deixar  i  d’aquella Festa Major, han passat vint-i-cinc anys i el record és present, així es va fer palès en les paraules que , l’actual president de la  Comissió, l’Agustí Marcet, va dedicar a la memòria del geganter i que va seguir el missatge, enregistrat,  dels últims  presidents de les comissions de la festa. Entre ells no hi va faltar l’emotiu record d’en Ramon Soler, que també ho va ser. Tot seguit,  l’alcaldessa, l’Aurora Carbonell Abella, ens recordava que aquesta seria un Festa Major especial. Dissortadament no en teníem cap mena de dubte. 

    D’aquí 25 anys més, aquest aniversari serà igualment recordat, com la celebració de la Festa Major que va quedar desvirtuada per culpa del virus i que, per prevenció, vam haver de portar la boca tapada. 

    Si més no a partir de les dotze d’aquesta vigília, des de l’interior d’alguna casa, sortia la tonada del toc de les matinades, que embolcallava d’enyorança un ambient estrany, amb els ànims entristits, però amb el cor fort perquè ja hem après a no defallir i a fer ben nostra la ferma voluntat de continuar.

     Així, doncs, seguim. 

                                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 28 d'agost del 2020 )

FESTES MAJORS PERDUDES

Estic segur que tots, en un moment determinat de les nostres vides, ens hem perdut alguna  Festa Major. El motius, cadascú tindrà els seus, tot i que la raó haurà tingut de ser molt justificable. I més quan érem jovenalla, quan perdre-la no estava pas contemplat. També és cert que a mesura que passen els anys, aquesta motivació es va afeblint sense adonar-nos. Ho comentava amb un amic de més edat que jo i es referia a que també ell es tenia com un apassionat de la Festa i a mesura que els anys se li amuntegaven es va trobar que si un any no hi pot ser no li produeix aquell desencant que li hauria ocasionat de més jove. Ho atribuïa a aquests anys acumulats, amb els quals la il·lusió per les coses no produeix el mateix interès, sinó que es contempla des d’una altra perspectiva. 

   Això també acaba passant amb el sitgetans i sitgetanes que, per exemple, no s’havien perdut mai la sortida d’Ofici i potser ara es queden a casa amb l’excusa que fa massa calor, o que  hi ha molta gent. Vet aquí que aquesta davallada d’interès  ve influenciat, com acabo de dir, amb el pas dels anys, fins arribar a la conclusió força generalitzada: “ he arribat a  un punt  que ja ho tinc tot vist”. La raó, discutible, per no haver de  moure’s de casa. 

   Jo només m’he perdut dues Festes Majors. La primera obligat per les circumstàncies, com era haver d’anar a fer la mili. A la de l’any 1973 em trobava, pel motiu esmentat, al desert del Sàhara. Aquesta llunyania no va ser un impediment per a que l’entrada de gralles no tingues un nexe d’unió entre Sitges i aquells paratges saharians. Allà vaig instruir a un soldat que tocava la corneta i a un timbaler amb la tonada i els redobles pertinents del toc de matinades. I amb aquella parell de “grallers” tan excepcionals, a les dotze en punt de la vigília, entrem al barracó que compartia, on aquell toc de matinades va ser, si més no, el més emotiu de la meva vida. Lluny de casa, vestit de soldat i amb un paisatge tan especial, vaig voler escenificar el moment més carismàtic, el de la pell de gallina. 

   Només va fallar una cosa, la mala sort va fer que prop d’allà va passar el sub-oficial de guàrdia, que em va demostrar que no era gens folklorista, al menys de les nostres tradicions. No va fer cas de les meves raons, no va catalitzar el meu entusiasme que li vaig intentar transmetre de la Festa Major del meu poble. Així, doncs, els dos singulars grallers i el responsable de l’organització d’aquella estrambòtica entrada, vam haver de passar la nit a la garxola del cos de guàrdia, que els comandaments matisaven amb la descripció de: “la prevención”. Potser perquè qui entra allà és considerat pres preventiu. Em va saber greu per aquells improvisats grallers, els quals em miraven amb cara de pena, quan mai s’haguessin imaginat que per anar a fer un bolo de festa major, haguessin hagut de passar una nit a la presó. Perquè només va ser aquella nit, en teoria la del castell de foc, i que en vista de l’èxit ens vam haver d’estalviar la traca final, que aquesta sí que hagués comportat un consell de guerra. Per contra aquella entrada de gralles només va ser corresposta amb una pena lleu: una nit mancats de llibertat i, per sort, sense haver de carregar amb antecedents penals, els quals dintre el codi de justícia militar em sembla que estan més penats que en l’anomenada ordinària.

   Degut a això i que ja ho tenia programat, a l’any següent vaig arribar a Sitges a la vigília de l’entrada de gralles que, com cal imaginar, em va recordar la que un any abans vaig organitzar en aquell ocasional destí. Un parell d’anys després, ho vaig escriure en la col·laboració que vaig fer pel Programa Oficial de la Festa Major i que vaig titular: “Aquell toc de gralles que es va escoltar al mig del desert”.  

   L’altra  absència de la Festa Major, es va produir uns anys més tard, quan en aquesta mateixa vigília ens trobàvem en la bonica població del Burgo de Osma ( Sória). Vam arribar a casa l’endemà, just a temps per seure a la taula per dinar. Abans una altra coincidència, a l’entrada del Cañón del Rio Lobos, s’hi troba una petita església romànica dedicada a San Bartolome. A les dotze en punt ens trobaven a davant mateix  de la seva porta i allà vaig improvisar la meva particular entrada de gralles, xiulant el toc de matinadas i fent els redobles pertinents amb la boca. Me’n vaig guardar prou de fer-ho de manera escandalosa, no fos cas que també m’agafessin i m’ingressessin en algun centre. L’experiència anterior era ben present i em demostrava que, lluny de casa nostra, aquesta entrada, per nosaltres tan significativa, pot  arribar a tenir males conseqüències.

   Aquest any la Festa Major quasi ens la perdrem per complert. Ens queda el recurs de recórrer al xiulet, amb el qual interpretar la nostra particular entrada de gralles, dintre la intimitat de les nostres cases. On també hi ha detalls que, sense necessitat d’haver de sortir al carrer, fan festa. El més suculent, el dinar de Festa Major. Que no es perdi tot.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, 21 anost del 2020)

DEL VINYET A LA MARE DE DÉU D'AGOST

 Deixant de banda les circumstàncies actuals, l’agost és el mes on es celebren més festes patronals, algunes considerades majors,  i altres  que tenen un significat especial. 

   Nosaltres el  dia 5 celebrem la festa del Vinyet, la seva celebració ha estat molt vinculada a la vida de la gent de la vila, on potser la primera sortida que es feia, desprès de néixer,  era per anar a visitar a la Mare de Déu del Vinyet. Perquè el Vinyet ha estar com el far que ens guia en el camí. Des de que l’ermita estava envoltada de vinyes i de camps, a ella hi acudien  a peu   pescadors, i gent de tota classe social. La gent de pagès s’hi apropaven amb el  carro. I a mesura que el pas del temps  ha evolucionat , s’hi va començar anar amb bicicleta, en moto i en cotxe.

   Quan encara la majoria de la gent no en tenia, quan s’anava al Vinyet per casar-se, la núvia i el nuvi hi arribaven amb els taxis de can Selfa. Els mateixos que les respectives famílies posaven a disposició dels convidats.  I un cop acabada la cerimònia, els traslladaven  fins on es feia el refrigeri. 

    Ja  més cap aquí, es va posar de moda que la núvia i el seu pare hi arribaven amb l’impressionat taxi que tenia en Josep Cano. En Josep em sembla recordar que tenia un Dodge Dart, si no era aquesta la marca, el model era molt semblat: impactant  i de color crema. Amb aquest cotxàs  l’arribada de la núvia al Vinyet era com u n conte de fades. En Cano, que sabia del protocol que és menester per aquesta  arribada, sobretot pel que fa a que la núvia no hi pot arribar abans que el nuvi, coneixia a la perfecció l’estratègia. Per això comptava amb la complicitat d’en Joan Capdet el qual, des de la  distància el conductor sabia desxifrar el senyal de l’ermità , el qual assenyalava s’hi havia d’esperar o tenia via lliure,  A l’entrada l’esperava el mateix  Joan , el qual obria la porta a la núvia i tot seguit ho feia amb la del pare d’ella. 

     Sort que  el taxista, era persona tranquil·la, que sabia dominar la situació, fins i tot havia de fer el fort davant  l’emoció que mostrava la núvia que, segons l’emotivitat d’aquesta, no parava de ploriquejar des de que la recollia a casa seva. Aquell ampli seient del darrer del cotxe era l’espai en moviment on s’havia arraulit el nerviosisme més dispar de tantes núvies en el moments previs a la cerimònia. Que el xofer, amb el seu jovial tarannà,  havia de saber temperar per tal de que els moments de felicitat les llàgrimes no enterbolissin aquell pas, quan la noia sortia per la porta soltera i hi tornaria a entrar ja casada. 

    I una altre detall que havia de cuidar en Josep Cano, era el saber de les preferències futbolístiques del pare de la núvia i també d’aquesta, perquè a en Josep li agradava posar-se la corbata amb els colors del Barça, i no fos cas que els clients fossin simpatitzants d’altres equips i que el drama no sobrevingués per l’emotivitat del moment, sinó pel fet que els apropés  fins a les portes de l’altar un culer que a més en feia ostentació. Davant això, per no amargar el dia més feliç dels ocupants del cotxe, en Joan es posava una altra corbata. Tot fos com això. 

    He començat referint-me a la visita que feien quan neixen  els sitgetans  sitgetanes a la Mare de Déu del Vinyet i he passat a apuntar el moments previs al casament, mentre el taxista ens hi apropava. Entremig queden molts aspectes  d’aquest far que abraça tanta llum i ombres; singularitats  que també formen part de moments concrets de les nostres vides. Quan, el dia de la seva festa tornaven al Vinyet i bevíem de l’aigua fresca de la cisterna i guaitàvem per entre les paradetes de fira. Atenent a la recomanació dels pares: “pensa que aviat vindrà la fira gran”. 

   Cert, per la festivitat de  la Mare de Déu d’agost arribaven els firaires, amb les parades pintades de verd,  on se’ns oferia un escampall d’il·lusions, gens sofisticades. Si més no potser més apreciades que les d’ara. Curiosament, alguns anys, la festa acabava amb un repertori de llamps, trons i aigua a dojo. 

    Demà celebren la seva onomàstica les que porten el nom de Maria. Com la Maria Cano Sánchez, que viu, junt amb el seu marit , en aquest carrer de pescadors que em té el cor robat, el de la Carreta. La Maria, descendent de pescadors, coneix el missatge que transmet el  mar en les seves constants transformacions i en sap extreure el millor de les essències que s’escapen carrer de la Carreta enllà. O quan la bonança que plana damunt  la vida ofereix els seus millors encants, però també quan aquesta mostra l’altra cara, la més incongruent.

   En aquestes vigiles de la festa de la Mare de Déu d’agost, l’exemple de la Maria, esdevé el signe d’identitat d’un sitgetnisme que mostra el millor de si mateix. El de la sitgetana amatent dels detalls més nostrats, amb especial dedicació als infants que es preparen per a rebre la Primera Comunió. Tot sorgit d’aquesta casa del carrer Carreta, allà on hi penetra  l’olor de la salabror de mar, i on s’hi ajeu la poesia, com  també un apassionat  enamorament   per a les nostres festes i tradicions.

   Maria Cano, i  totes les que porque aquest nom, moltes felicitats.

                                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'agost del 2020

QUE SONA EL MÒBIL!

     La nostra tranquil·litat ha deixat de ser-ho des de que tot el dia carreguem amb el mòbil. Estem localitzats, fins el punt que si es vol es pot saber el lloc exacte on ens trobem en qualsevol moment. Estem d’acord que aquesta facilitat de comunicació ens estalvia molt  temps, el que hauríem de dedicar per anar a donar algun que altre missatge o fer consultes per resoldre dubtes i que gràcies a la connexió a internet, que també disposem en el mòbil, ho solucionem des de l’aparell.

    Recordo els anys en què  no  tothom disposava de telèfon fixe, quan aquest estava penjat a la  paret i només ens permetia separar-nos d’ell segons fos la llargada del fil que anava connectat  a l’auricular. Els veïns que no en tenien donaven als seus familiars, que vivien lluny,  el número de telèfon dels que sí en tenien. I quan aquells parents havien de comunicar quelcom important, telefonaven al telèfon de contacte i l’abonat s’encarregava d’anar a buscar al interessat, fent-li saber que els parents el trucaven . Degut a l’atractiu de Sitges, de ben segur que moltes d’aquestes trucades era per informar-los que venien per a passar uns dies amb ells. 

   Suposicions a part, succeïa que els avisadors  s’assabentaven de pràcticament tota la conversa, que després el interessat els hi complementava amb tota mena de detalls. Avui pràcticament  tothom disposa de telèfon mòbil,  i això és una pèrdua absoluta de llibertat i una font inesgotable de xafarderia, degut a que l’aparell ofereix la possibilitat de navegar per facebook  i així saber el que fan i deixen de fer  els qui tenim agregats. D’aquesta manera ens assabentem de que fulanito de tal “penja” la mariscada que es menjarà per dinar. Un altre que es troba de viatge a l’altra banda del món, hi posa una fotografia testimonial. Com tampoc hi pot faltar la fotografia  que delata  al  desaprensiu que ha deixat la bossa de la brossa a fora del contenidor corresponent. Determinada intimitat de les famílies es posa al descobert, fins a l’extrem  que es pot opinar de tot i que tothom conegui la teva opinió i si s’escau reprovar-la, fins a poder arribar a generar polèmica. 

    El senyor Manel Torrens Urgell, que disposava de telèfon fixe, no el feia servir gaire per tal de que la factura  fos el més reduïda  possible. S’ho podia permetre perquè tenia a una eficient missatgera, la Montserrat que era de Sant Pere Molanta. La dona sabia com a aprofundir i afegir els  detalls pertinents que havia de comunicar als músics i que el mestre ja no li recordava perquè ell sabia que la noia complementaria les corresponents instruccions. El Sr. Torrens només li havia de dir que avises als músics del dia, hora  i el lloc on es requeria la presència de la banda. La Montserrat sortia de la casa  sabent  a tots els músics que havia d’avisar i que tenia de completar la informació afegint la indicació que havien de vestir  amb traje  i corbata. Com també sabia  com estalviar-se haver d’anar casa per casa d’aquests músics, doncs  tenia la màxima confiança amb alguns d’ells que sabia que no li fallarien, i que avisarien als que ella delegués. Mai en va fallar cap a la crida. 

    Avui la convocatòria  als músics es fa per això tan modern que anomenem wassap. No cal ni establir connexió telefònica. I allà hi poden escriure tota mena de detalls pel que fa referència al bolo. Aquests complements informatius que ofereix el mòbil, són de suma importància perquè aquesta permanent connexió estalvia moltes trucades que poden caure en l’oblit, per contra el missatge queda enregistrat en l’apartat corresponent i així la seva consulta està en tot moment a l’abast dels interessats.

    Submergit en aquests avenços tecnològics, em crida l’atenció el servei que en fa el recent nomenat primer tinent d’alcalde del nostre Ajuntament, el Sr. Luís Miguel García. L’home, des de que ha assolit aquest càrrec, camina pels carrers amb el mòbil enganxat a l’orella, i ho fa a pas lleuger, ràpid, potser influenciat per la velocitat que assolien els trens que comandava.

    Però el més curiós és que, en l’accelerat recorregut cap a la Casa de la Vila, encara no he coincidit mai veure’l que articuli els llavis o la boca, senyal inequívoc que més que  parlar amb el seu interlocutor , és evident que l’escolta. Ja és una bona cosa que els regidors/es escoltin als ciutadans als quals  tenen el deure de servir. Perquè si els dos comunicadors  parlen  a la vegada de segur que no s’entendran mai. 

    Aprofitar el recorregut que separa al primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, demostra voluntat de ser útil a la causa. Així arribat al lloc, mentre el regidor puja les escales, li pot anunciar al seu interlocutor el que aquest espera escoltar: “no es retiri que ara mateix  li miro com està lo seu”. Sigui quina sigui la resposta que l’autoritat li doni al ciutadà, el detall d’haver-lo escoltat durant tot el trajecte, deixa totes les portes obertes a l’optimisme i transmet bon compliment del  càrrec que ocupa. Altra cosa  serà que passin els dies i la qüestió tractada quedi, el maquinista ho sap prou bé,  estacionada  en la via morta. 

                                                                      J.Y.M.

( Articole Publicat a l'Eco de Sitges, el 7 d'agost del 2020 )

     

 

   

EL PASSEIG

   Molts pocs pobles poden presumir de tenir un passeig marítim com el nostre. Que s’ha anat expandint fins arribar a la desembocadura de la riera. 

   El primer tram, fins on hi havia l’Orxateria Valenciana, ha estat el més proper a la gent del poble i, per tant, el que més ha mostrat l’evolució  de la vida sitgetana. Amb els pescadors que el freqüentaven per anar a la barca i, a les tardes de l’hivern les seves senyores, que vivien en el carrer Nou, Tacó i Carreta, sortien i s’asseien en el muret que hi havia a tocar a l’espai destinat al transit rodat. Un muret que servia per evitar, dintre el possible, que els temporals portessin l’aigua de mar fins a les cases d’aquests carrers. Aquesta presència femenina  oferia una imatge molt peculiar, quasi totes ells es protegien del sol, posant-se el mocador de butxaca blanc a sobre el cap. A aquella hora de la tarda , desprès de dinar, es distribuïen pel muret. Algunes d’elles aprofitaven per a sargir la roba o fer mitja.

     Els pescadors, per la raó que he apuntat, que aquest tros de passeig era el més transitat, desplegaven les xarxes de pesca passada la piscina on, els dies de cada dia de l’hivern poca gent hi passava. I allà, ajudats per les seves mullers, aprofitaven per a  “remendar-les”.

     Durant l’estiu, en aquest primer tram, prenien posició algun que altre carret del “mantacauero”, popularment conegut pel “xe”, per ser de procedència valenciana. El negoci d’aquest triomfava en l’època de joventut dels nostres pares. El cert és que quan va deixar de venir, algun altre el va succeir, perquè jo també vaig ser usuari  d’aquelles gelateries mòbils. Dues o tres cubetes plenes de gelat, que es tancaven amb unes singulars tapadores de color de plata brillant i amb una forma piramidal i amb diferent sacsons embotornats.

     Després en va prendre posició l’Andrés Abellán, ell i la seva muller oferien el que nosaltres anomenàvem coto-fluix, Una mena de núvol ensucrat, al voltant d’un palet, que deixava els “morritos” enganxifosos. També l’especialitat de la parada eren les pomes caramel·litzades, que lluïen un vermell intens. 

    El va rellevar, en el lloc, en Francisco Bedmar i la seva muller l’Araceli, que feien ametlles garapinyades a la vista de la gent i les venien junt amb porcions de coco. Activitat que ha heretat un fillol. 

         Va coincidir amb la remodelació d’aquest tros de passeig, des del Xiringuito fins al Picnic i es va embellir amb uns parterres amb gespa d’un verd elegant, flors i sobretot aquells decoratius plomalls  i allà on hi quedaven pins del pinar que es va emportar un temporal, aquests els van integrar. Recordo que n’hi havia un que mostrava una forma singular que enquadrava a la perfecció la imatge de l’església, com si es tractés d’una finestra oberta. En aquell tronc en Josep Tutusaus Zarrán  hi va asseure i repenjar  a quasi bé tot el poble i quan els tenia ben enquadrats i enfocats els hi feia la fotografia. L’home va acabar sent el vigilant del parc infantil ubicat al final.

    Dels parterres en tenia cura un home del qual no recordo el nom, sols se que treballava a can Manel Fontanals, la manyeria que aquest tenia al carrer Sant Francesc. Però l’oficial de manyà. que estava casat amb una senyora molt peculiar i simpàtica, va emmalaltir i no va poder treballar més del seu ofici i el van contractar com a vigilant dels parterres. Anava uniformat i la gent respectaven les seves  indicacions i tot plegat feia un goig que enamorava.

    I  va contribuir la disposició d’una font rectangular que, quan no funcionava, la veritat és que no tenia cap gràcia, semblava més un safareig que una font. Si més no quan estava en funcionament era una altra cosa, embellia el lloc. Però el problema de sempre ha estat fer mal ús  de les coses. Molta gent quan sortien de la platja s’hi rentaven els peus. Després d’una remodelació hi lluïa la sirena que va fer l’escultor Pere Jou. 

    Aviat van deixar que la font es degrades, ja no va funcionar mai més, fins que amb bon criteri la van  treure. En quant als parterres van deixar que la gespa s’assequés i hi creixessin  males herbes. Vet aquí que no han tornat a lluir mai més aquell esplendor que feia que el Passeig fos com un gran jardí  abocat al mar, per admiració de tothom.

     Incivisme, problemes de caire social i de manteniment, van degradant el més maco i del que més orgullosos hem d’estar, aquest preciós passeig que ha de estar sempre en perfecte estat de conservació, perquè en ell s’hi reflecteix la sensibilitat de tots els habitants del poble i la bona imatge de Sitges. Si el deixem degradar, farem un flac favor a nosaltres mateixos i als nostres avantpassats, ells que es van preocupar i treballar per dotar a la vila d’un passeig  que fos l’admiració de tothom. I ho van aconseguir. Que no siguem nosaltres els qui malbaratem tota la feina feta.

                                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de juliol 2020 )

      

LA POESIA I LA MÚSICA ENTRE VINYES

   Una setmana més la poesia és el tema de l’article. Però aquesta vegada hi afegeixo la música, dues arts que es complementen molt. Curiosament, fa unes setmanes, la poesia agafava veu en un espai històric del nostre poble, el Corral de la vila. Una icona de la vida i dels neguits camperols del Sitges d’abans. Avui no deixo la terra, és aquí al peu de les vinyes verdes de Les Torras. De les poques que queden que s’aboquen fins a la carretera, aquesta  que compartim ribetans i sitgetans i que ens recorden l’activitat amb la qual s’havien centrat uns i altres. Per tant tot un privilegi, quan avui  el paisatge d’aquests orígens es transforma de manera molt ràpida. Albirar, circular per entre vinyes, malauradament no és un fet massa freqüent, sobretot en aquest indret concret  del Garraf, el que s’aboca cap a la Mediterrània.

   M’ha agradat que la Bàrbara Escuderi i en Jordi Triquell hagin escollit l’escenari on aflueixen els orígens d’aquest xarop tan apreciat com és el vi, per fer la presentació del seu disc. Entre aquesta pau camperola, només desbaratada pels xisclar de les orenetes, perquè a Les Torras  encara hi nien aquests ocells i s’escolta el silenci. 

      Potser poques vegades un espai i un decorat, format per una ben ordenada disposició de tines, ha acollit un acte cultural d’aquestes característiques,  però que també té unes afinitats, perquè la cultura del vi, a hores d’ara, és molt ben considerada. En mig de tot plegat , en Jordi fa parlar el piano i la Bàrbara li respon amb la seva poesia reivindicativa, quasi sempre inspirada  en aquells moments de la vida de les persones que pateixen les injustícies, aquestes que sovint  et persegueixen fins a ferir sentiments. Però la Bàrbara té la capacitat de passar d’una poesia temperamental, de paraules punyents, que se li revolten  en el seu interior i les ha d’abocar, a l’elegància d’unes estrofes acomboiades per la serenor, aquesta que més s’escau, quan ja ha dit el que tenia de dir i ha quedat tranquil·la. 

   Aquí, amb la vinya i el celler de l'Isidre Pagès, el flaire tan característic dels indrets on es trafega  i es comparteix la quietud d’un nucli que passa desapercebut a la modernitat. Quin gran goig  poder compartir tantes genialitats juntes, quan d’aquestes pinzellades d’originalitat i d’art  sempre ens semblaran  poques. 

   Mentre ells ens delectaven amb la música i la poesia, els gotims de raïm de sota els frondosos pàmpols, anaven aconseguint el punt que es menester per a començar la verema, quan només queda, dia més, dia menys, un mes aproximadament per a que aquesta es posi en marxa. Llavors serà impossible asseure’ns als peus d’aquestes majestuoses tines que aniran recollint el projecte de vi i allà a dintre, desprès de la fermentació, el vi  deixarà de ser un projecte per esdevenir una realitat.

    Com el  que van iniciar la Bàrbara i en Jordi que ha comptat amb la col·laboració de gent del món de l’art i, per descomptat dels tècnics de gravació. Quelcom semblant a la feina del pagès que té cura de la vinya, a cada  estrofa s’hi endevina els mims de la poetessa, que cuida la paraula per a que s’entengui bé el que vol manifestar.  Fina acabar, la collita de totes elles, embolcallada  de música.

   Mentre escoltava el recital em van venir al pensament moltes coses. Algunes ja les he dit i altres tenen moltes afinitats amb l’entorn camperol i el culte al vi. L’avi d’en Jordi Triquell i Muntaner era els qui tots coneixíem per en Joan de la  gralla, per dominar aquest instrument, també estava relacionat amb la vinya. Tenia cura de les vinyes de moscatell de la família Garcia-Munté que tenien  allà als Molins, d’aquí que se’l coneixia també per en Joan dels Molins.

     Quan el moscatell estava en el seu punt, en Joan posava aixeta a la bota i el despatxava en el celler del carrer, que tots coneixíem pel del gas. I quan s’apropaven festes nostrades el so de la gralla s’escoltava allà en els Molins on assajava la seva colla de grallers. 

   El seu net, en Jordi ha heretat de l’avi aquesta fiblada musical i el xicot ha superat al seu avantpassat, com ha d’ésser, i a més de la gralla, toca el saxo, el clarinet, el tible i el piano. Es  fa difícil anomenar el Jordi amb la mateixa terminologia amb la que s’identificava a l’avi, en Joan de la gralla. A ell li haurem de denominar, en Jordi que ho toca tot i bé.

      Mentre que la poetessa, la Bàrbara, és una peça cabdal de l’engranatge de la redacció de l’Eco, on hi reflecteix el bategar del poble  i la qui, setmana darrera setmana, rep el meu article, l’ordena i el deixa a punt per a ser enmaquetat a la pàgina del setmanari. El mateix que fa amb altres col·laboradors/es, com la Vinyet Panyella que, junt amb un altra fera musical, en David Puertas , van ser els encarregats de presentar el que tots coneixíem: la poesia de la Bàrbara i la música d’en Jordi. Si més no gràcies a les  seves conclusions i a l’entorn de privilegi, la poesia i la música dels protagonistes  van agafar una altra dimensió: de Les Torras a la perpetuïtat, gràcies al  disc que  ho fa possible.  

                                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de juliol del 2020) 

 

 

 

EL LLENGUATGE DELS POETES

    Sento una gran admiració pels poetes i les poetesses, perquè amb poques paraules diuen moltes coses. I sobretot per la manera com ho diuen o escriuen. La poesia ha canviat molt de com nosaltres l’hem conegut i fins i tot estudiat a l’escola, quan les estrofes estaven limitades per unes mesures i s’havia de produir una determinada rima amb el final de determinades estrofes. La poesia actual, o a mi em fa l’afecte, comença i acaba, emprant termes musicals, “ad libitum”. És a dir, et trasllada a moments determinats, a uns paisatges,  et transmet uns sentiments i quan menys t’ho esperes  s’acaba sense més ni més. De repent. Ja no hi ha més lletra, només la blancor del paper. 

    Aquesta poesia potser t’entra més bé quan l’escoltes que la reciten els rapsodes que, ningú com ells i elles, li saben donar l’entonació, el sentiment adient i quan acaben de llegir un poema es queden amb aquella expressió tan serena que t’ajuda  a reflexionar amb el final, el qual es pot interpretar de moltes maneres i amb la seva acurada dicció t’ajuden a comprendre-ho . Així de senzill. Tant que et queda una bona sensació, fins i tot es fa curt, perquè et saben transportar al significat  de cada una d’aquestes  paraules tan ben ordenades,  fins i tot tan poc fetes servir en el llenguatge de cada dia.   

    La poesia és això i molt més; com guaitar a la vida d’una manera més romàntica, sabent  dir les coses de diferent manera i que al final venen a dir el mateix que en el llenguatge normal,  però com mai abans ho havíem escoltat. És com si els poetes i les poetesses visquessin en un altre món i dona la sensació que només ells saben aprofundir en la part positiva de la vida i amb ella, enalteixen: la natura, un paisatge, un lloc, el conjunt de tot l’univers condensat en la poesia, que el transforma. 

   Descriuen, per posar un exemple, com el vent transporta unes fulles i li saben trobar una lectura diferent. Quan nosaltres només veiem que el vent escampa el fullatge d’una manera desordenada, com a molt podem apreciar si aquest vent és molest o no i d’on ve. I  a partir d’aquí, tot el  que et pot  semblar simple i rutinari, les estrofes  ho poden convertir en una suggestiu poemari. Sortós qui té  el privilegi de transformar la normalitat en un llenguatge embolcallat per uns sentiments que poden arribar a arrencar unes llàgrimes d’emotivitat. Perquè mèrit seu, és trobar  l’equilibri que els permet  convertir el no res en un embolcall de luxe.

   L’altre dia, l’amic i poeta Joan Duran Ferrer, va presentar el seu darrer llibre de poesia: “Nua Cendra” que va ser guardonat  amb  el premi  Vicent Andrés Estellés de poesia, dintre els Premis Octubre en l’edició de l’any 2019.  

    Explicava que el llibre, acabat d’imprimir, li va arribar a casa seva en ple confinament, de mans d’un missatger que semblava  un científic, el qual,  cercant el remei per atacar el virus, li van aparèixer els poemes d’en Joan.  Un descobriment que el propi autor, científic de professió, havia escrit per intentar despullar els orígens de la persona:  la vida i el temps que ho encercla  tot, fins a quedar reduït a cendres d’una nuesa extrema. Fet que esdevé quan la flama de la vida es va apagant i en l’escampall  de les cendres queden concentrats i despullats el món particular, íntim, i amb ell, els orígens de tot el que ha seguit després.  

   Per entrar en detall ens vam aplegar en un indret del poble, molt adient i estretament relacionat amb la família de l’autor. Els seus avantpassats, els Pañella, van deixar el mas de les Àligues, situat en el Massís del Garraf, per venir al Corral de la Vila. Darrera d’aquest recorregut   s’hi desgranen moltes  històries, amb connotacions  camperoles i també marineres que, ell, amb la poesia ordena l’arrelament de la seva família a la terra i al mar.

    Allà a l’entorn de la figuera, tot fent xarrups de  la Malvasia de la casa, la “Nua Cendra” ressorgia amb la força de la paraula esdevinguda, això,  poesia. I  en Joan que, sense fer foc, ha fet possible que de la nuesa de l’ànima en sorgissin  unes cendres que no hem vist, però que per  arribar a elles ens van guiar  les veus doctes, aquestes que saben interpretar tot el contingut  que diu moltes coses, quan per a nosaltres semblava que tot ja estava dit.  I no és veritat, sinó guaiteu a això que en Joan ha escrit: 

         “ Primordi de llavi / que una set pronuncia: / drena’m el bram  / de la terra promesa / i esqueixa’n la faç / amb el càvec del bes.  / Oferta a l’embat /  de relles i alens, / clava-hi l’instant/ que ferma el bancal / on t’arreli , rèptil , / la carícia primera.”

     Ja ho dic jo: en la poesia, quan la flamarada del seu contingut  s’apaga, de les cendres ressorgeix el talent del poeta que et demostra com sap modelar  les paraules per a que t’acabin  embadalint. Sempre ha estat així i ara, davant l’evidència, encara es fa més evident. 

                                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de juliol del 2020)