DESVETLLATS TOTS ELS SECRETS

     

     La presentació de la Festa Major s'ha convertit en un acte, on  cada any es superen les expectatives. Un format que es basa en el factor sorpresa, on desprès de submergir-nos en dubtes i suposicions, ens acaben anunciant els principals protagonistes: autor del cartell de Festa Major i el de Santa Tecla, pregoner i pendonistes.

      A partir d’aquí a tots els protagonistes els hi suposa un esforç haver de guardar el secret. Recordo, amb la mateixa satisfacció, quan em van confiar la responsabilitat de fer el pregó de la Festa Major de l'any 1995.  Va ser una tarda, just en el moment en què  marxava cap a treballar, em va retenir una trucada del telèfon. A l'altre costat de l'auricular hi havia l'Isidre Pañella que, sense preàmbuls, em preguntava  si voldria fer el pregó. Així de senzill. I un servidor, sense pensar-m'ho, vaig respondre que sí    

   Desprès d'uns, dies rebia la visita protocol·lària pertinent per formalitzar la proposició.  Van venir a casa, el propi Isidret, en Nacho Deó i en Lluís Curtiada – malauradament cap dels tres és entre nosaltres-. I dit tot  el que s'havia de dir, es van acomiadar mentre concretaven: “fins el dia 22 d'agost a les 19,30 h al Saló d'Or del Palau de Maricel”.  I van marxar entre somriures de complicitat, que es  podien interpretar com:  "aquí et deixem el gec".

     Quan ja tenia el pregó  imprès, va tenir lloc un fet luctuós, es produïa la mort sobtada del geganter Antoni Parra. Un fet que va entristir els ànims de tothom. I el pregoner es va  trobar amb el deure de dedicar-li unes paraules de record. Sense poder treure’m del pensament que dies abans l'Olga Mestres, la seva muller, m'havia comunicat que els dos assistirien al pregó. Poc ens podíem imaginar que aquell dia, i  a la mateixa hora, s'oficiaria  el funeral de l'Antoni. 

     A banda d'aquesta trista coincidència, em vinc a referir a que en Festes Majors passades, aquest setmanari, desprès s’hi va incorporar l’emissora de ràdio local,  eren el que es feien ressò de les novetats que un any per l'altre es produïen. 

    Actualment les sorpreses comencen quan els components de la Comissió, sense tu estar-ne assabentat, es presenten al domicili. Convertint el moment en una de les experiències més boniques que et regala la vida. Un factor sorpresa que  perdura fins a l’acte de la presentació oficial. 

     Sent el primer secret desvetllat, l'autor del cartell: en Modesto Caballero. Amb una obra molt representativa  del nostre de Sitges i de l'arribada del Drac centenari per mar. L'amic no cabia dintre la pell. I home, donat a abraçades i petons, només baixar de l'escenari del Retiro s'hi va dedicar en cos i ànima. Acompanyant-se de la paraula més carismàtica del seu particular vocabulari: “Amore”. Modesto, ho has brodat. La resta de protagonistes també els coneixem i celebrem que hagin estat escollits

   En el transcurs de la presentació hi ha una intervenció que no deixa a ningú indiferent. Es tracta de la del Senyor Rector, encarregat presentar a la Pendonista. Mossèn Pausas hi arriba inspirat i, acostumat com està a parlar des de l'altar, fa servir les mateixes dots de bon orador. Ara, però, desvinculat de les lliçons que sap extreure dels evangelis, hi posa de la seva collita. El sacerdot esdevé magistral, quan no segueix el guió que porta preparat i afegeix jocosos  comentaris i sorprenents revelacions. Com quan es va referir a que ell havia batejat al propi Modesto a l’església de Mollet del Vallés. Qui els hi havia de dir a tots dos que, desprès dels anys, un dia a Sitges compartirien   protagonisme en la mateixa Festa Major.

    Quan el Senyor Rector, Josep Pausas parla, tot sovint s'acompanya d'un  "eh". Abans o darrera d'aquest, hi sorgeix l'essència de les seves reflexions i, quan s'escau, hi deixa anar una ironia fina i brillant, que tan agrada als qui l'escoltem. Abans d'acabar la seva intervenció, va convidar a la confessió a algun dels responsables de la Festa. Just quan aquests ja ens  havien confessat els secrets que tenien més ben guardats. Poca cosa, doncs, els hi deu  quedar per confessar. El senyor Rector, però, no semblava que  ho tingués tan clar.

                                                                             J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 d'agost del 2022)

 

    

 

 

 

 

 

SEGUIM

   En les circumstàncies actuals cada dia representa  un repunt de vida, que neix amb la llum de l’albada i es va difuminant entre les tenebres de la nit. Quan el demà no sabem com serà. Ben mirat això ha estat sempre així, si més no sobrevivíem a una aparent normalitat, la qual no feia preveure grans canvis d’un dia per l’altre. Com a molt, la anormalitat, podia afectar a l’àmbit personal, però molt malament havien d’anar les coses per a que se’n ressentís tota la societat. Actualment vivim al dia i més concretament el moment i aquesta incertesa ho deixa tot en suspens,  fins el punt en què no convida a fer plans per a llarg termini. I quan passem a una altra casella del viure quotidià, la paraula que harmonitza un pas endavant és aquest:  seguim o continuem.

   Per altra banda és molt esperançadora  la reacció que experimentem quan hi ha adversitats per entremig. Des del mes de març, per culpa d’aquest virus, i centrant-nos només en l’aspecte de les festes i tradicions, sense entrar en les repercussions sanitàries que han afectat a moltes famílies i per descomptat a  l’aspecte econòmic, que també serà molt malmès. Doncs atenent-nos només a les tradicions sitgetanes, hem deixat pel camí a un nombre important d’elles i altres que, de cara a l’any que bé, també perillen, i la resignació és la paraula que resumeix el desencant generalitzat. És clar que tampoc hi podem fer res més, ens queda acollir-nos a l’optimisme que ens fa exclamar: “ a l’any que ve, més i millor”. Tant de bo l’encertem. 

    Passen els anys i deixen enrere molts aspectes que, amb el pas del temps, ens fa adonar-nos que, malgrat tots els infortunis amb els quals podem coincidir, per dolents que sigui, la vida continua i es van matisant totes les repercussions. Malament aniria que no fos així.

    Aquest any, i en concret en aquest mes, es compleixen els vint-i-cinc que ens va deixar l’Antoni Parra. Quan a punt de començar les seves vacances, es dirigia a casa seva per  a dinar i trobant-se  a davant del Prado va caure ferit de mort. A Casa seva l’esperaven l’Olga i en Francesc. Qualsevol dia és dolent per morir, però molt més en les vigílies de la Festa Major. Al principi de l’article em referia viure el dia a dia, perquè d’un dia per l’altre no sabem que ens depararà el destí.

      Com pocs anys abans va passar el mateix  amb el Ramon Martín, que va morir repentinament a la vigília del dia de la Festa Major de l’any 1989. I en Rafel Micó, degut a un accident domèstic, l’any següent . 

     En Parra encapçalava la comitiva gegantera i moments abans de la sortida de les dues, anava a buscar el ram de la geganta a la floristeria de la Teresa Mirabent. Va arribar el dia i el geganter ja no hi era, ningú ens podíem imaginar que, per pocs dies,  no el tornaríem a veure  enfilar el carrer Sant Francesc, cap a l’Ajuntament, en una mà el ram, a l’altra  la faixa negra i entre la comissura dels llavis el puret.

   Aquella Festa Major també va ser especial. Amb tanta emotivitat acumulada,  vaig intentar complir amb el compromís de pregonar la Festa Major, en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Hi coincidien, a més d’aquests  moments de tristor, el fet de que era la primera Festa Major que presidia, com alcalde, en Pere Junyent. Abans,  a mitjans de juliol, van venir a casa l’Isidre Pañella com a president de la Comissió i en Nacho Deo, regidor de festes, per fer-me l’encàrrec del pregó.  

     Entremig el dia 2 d’agost, festivitat de la Mare de Déu dels Àngels, en deixava la Remei Casanova i Giner. Administradora, junt amb la Rosó i en Joan Martí, de l’ermita de la Trinitat.

   Tornant a aquella Festa Major, l’autor del cartell va ser en Manuel Blesa i el pendonista en Joan Martí Romagosa que va designar com a cordonistes a en Lluís Montserrat Planas i en Josep Cuscó Martí. Precisament pocs moments abans de sortir la processó de l’església, es va produir una forta tempesta d’aigua que va obligar a suspendre-la.  A l’article a l’Eco  que va seguir  a aquella desfeta, el vaig titular: “I el cel va plorar”, dedicat a en Parra.

    Des de que ens va deixar  i  d’aquella Festa Major, han passat vint-i-cinc anys i el record és present, així es va fer palès en les paraules que , l’actual president de la  Comissió, l’Agustí Marcet, va dedicar a la memòria del geganter i que va seguir el missatge, enregistrat,  dels últims  presidents de les comissions de la festa. Entre ells no hi va faltar l’emotiu record d’en Ramon Soler, que també ho va ser. Tot seguit,  l’alcaldessa, l’Aurora Carbonell Abella, ens recordava que aquesta seria un Festa Major especial. Dissortadament no en teníem cap mena de dubte. 

    D’aquí 25 anys més, aquest aniversari serà igualment recordat, com la celebració de la Festa Major que va quedar desvirtuada per culpa del virus i que, per prevenció, vam haver de portar la boca tapada. 

    Si més no a partir de les dotze d’aquesta vigília, des de l’interior d’alguna casa, sortia la tonada del toc de les matinades, que embolcallava d’enyorança un ambient estrany, amb els ànims entristits, però amb el cor fort perquè ja hem après a no defallir i a fer ben nostra la ferma voluntat de continuar.

     Així, doncs, seguim. 

                                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 28 d'agost del 2020 )