EL TAPA A TAPA D'EN TRIGUEROS

  

                        

     Els anys de joventut sempre són recordats per uns detalls en què, la majoria de vegades, es basen en el descobriment de noves sensacions. Passar de la infantesa a l’adolescència comporta obrir-se a un aspecte de la vida que ofereix diversitat de particularitats, que fins llavors no teníem a l’abast

    I quan més en allunyem en el temps trobem que les limitacions eren moltes, teníem el que hi havia i ens conformàvem, ves quin remei, davant les evidències. Un detall que ara pot semblar  curiós és el fet de la primera vegada que vam fer un glop de cervesa, el desagradable que va resultar l’experiència, perquè en aquell moment no ens va agradar gens, o poc. El paladar estava més  avesat a ser mimat per líquids més dolços que no pas per l’amargor d’aquesta beguda. Després, es veritat, ens acostumem a quasi tot.

   Tampoc estàvem acostumats a freqüentar cap bar, i ben fet que fèiem, perquè l’edat tampoc no era la propicia per fer-ho. Els nostres costums eren sans, però és clar, coincidia amb l’edat que començàvem a sortir amb els amics. I un dels llocs que més freqüentàvem era el teatre vell del Patronat, que es trobava situat al carrer Sant Gaudenci, on un dels elements que servia d’enllaç  de l’amical convivència era el futbolí que hi havia i amb el qual lliuràvem renyides partides.

   El saló teatre, on es celebraven emblemàtiques representacions teatrals, Pastorets inclosos, estava precedit per un espaiós vestíbul, amb la barra de bar, unes quantes tauletes i el susdit futbolí. En tenia cura de tot plegat en Trigueros; home de tarannà una mica murri, rondinaire  de mena i de mirada desafiant, però de cor bo. La seva afició podia més que el tracte amb la clientela, l’home era feliç quan trobava a un contrincant disposat a desafiar-lo en el joc de les dames. N’era un especialista i els que jugaven amb ell sabíem que probablement teníem la partida perduda, però com és normal no sempre era així, cosa que exasperava al veterà jugador que tenia un mal perdre. Llavors, aquesta mirada desafiant, amb un ull que anava per lliure, venia a exemplificar allò que es diu: “si les mirades matessin...”. en Trigueros jugava amb una avantatja, estava acostumat al  soroll ambiental que propiciàvem els qui jugaven al futbolí, cosa que no succeïa amb el contrincant que quedava atabalat davant la xerinola ambiental. 

    L’home tenia una mica ben assortit el bar, principalment amb begudes de cola i cerveses. Però, a més, oferia als consumidors tres varietats de tapes: olives sense pinyol, el que anomenàvem “berberechos” i “boquerons” amb vinagre. Aquesta última era la tapa preferida per aquell jovent que començàvem a compartir la beguda amb un entreteniment. Per a molts de nosaltres també va ser el primer lloc on els vam provar i com que el gust de la cervesa ja el tenim assimilat, acompanyàvem la tapa amb un quinto.

    Els més delicat de la qüestió era trobar el moment apropiat per a demanar, al responsable del local, que et servis el que volies. Per descomptat que havies d’esperar que acabes la partida de dames i si la guanyava encara, però si la perdia la petició no era massa oportuna, doncs tenia afany per desafiar al contrincant amb una altra partida.

    Per tant els seitons amb vinagre i el quinto de cervessa era la tapa estrella i si algun dia es decidíem a tirar de veta li demanàvem que ens obris una llauna d’escopinyes, això ja era el súmmum.  La tapa la preferíem al migdia dels dies de festa, mentre que a la tarda de qualsevol dia hi compareixíem amb un llonguet de pa i li demanàvem que aquells “boquerons” ens els disposes entremig del pa. Un berenà que venia a substituir la llesca de pa amb vi i sucre.

   Un servidor i els meus amics de joventut el primer Tapa a Tapa que vam fer, es pot dir, va ser  al Patronat Vell i ens ho servia en Trigueros. Quan poc ens imaginàvem que les tapes arribarien a la sofisticació actual, que abans de ser degustades en deixem constància en una fotografia. Ens va faltar això, una càmera fotogràfica, ja no per retratar la tapa que sempre venia a ser la mateixa, sinó per a deixar constància d’escenaris  i escenes diverses, com ara ho fan els participants del  Fotomaig.  

                                                          J.Y.M. 

( Article publicat el 27 de mai del 2022)