L'ALTRE REPERTORI DELS MÚSICS

 

   El calendari ens retorna, el proper dilluns,  a la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i dels músics.  Junt amb els companys de la música compartim moltes hores junts, les que ens  passem interpretant però també les moltes estones que, entre els viatges i el temps d’espera que es produeixen abans de començar l’actuació, s’hi alternen moments sublims. Tants que passen a engrandir l’altre repertori al qual em vull referir.

      En Cristòfol  Rubí potser era el que tenia un més ampli  repertori d’experiències viscudes, com també és veritat que de vegades tenia tendència a l’exageració i havies d’intuir on s’acabava la realitat i començava la ficció, però com que ho explicava amb tanta naturalitat es feia difícil trobar on estaven aquests límits. 

     La banda local cada any, el diumenge següent al de de Pasqua, anava a fer un bolo a la veïna població de Vilanova, en deien el combregar general, que consistia anar a portar la comunió als malalts que ho demanaven. A les vuit en punt del matí s’obrien les portes, les de darrera de l’església parroquial del capdamunt  de la Rambla, i sortia el sacerdot amb les sagrades formes i el seguici d’acompanyants. Un dels organitzadors era el Sr Serra, el popular locutor de la ràdio de Vilanova que posava veu al no menys popular “Lalo”. I també el metge Magriñá, germà del ballarí del Liceu, que tenia la clínica en una escaire de la plaça  de la Vila. Acabada la feina els músics tornàvem a la vila. En un d’aquestes travessies, a dintre el cotxe es va notar un soroll estrany. Com que en Rubí era el que estava assegut al costat de la porta, el conductor va arrecerar el cotxe a la cuneta i va convidar al músic a guaitar per si li havia passat res al bombo que estava disposat a la vaca del vehicle. Aquest l’obra una mica, incorpora el cos i mentre es torna a posicionar al seient i la tanca, diu: “no hi ha res, no”. Seguidament el conductor reprèn la marxa i només havia avançat uns metres quan el company recapacita: “Què vols dir que no hi ha res?”. I en Rubí es manté en la seva conclusió: “Que a dalt la vaca no hi ha res”. El bombo el van recuperar en un dels camps de la recta de la Mata. 

     Un altre que contribuïa a amenitzar aquestes hores buides, era en Josep Torrens. Que tenia el do de l’espontaneïtat, a la més mínima sabia extreure de la situació la part més humorística i transformar-la en un improvisat acudit. La seva sorna, però sobretot la seva manera de ser, l’havia fet protagonista d’alguna situació compromesa. Havia fet el servei militar a la banda de música del Regiment de Jaén 25, com també hi havien estat destinats l’Antoni Olivé i l’Antonet Pagés. La família d’aquest van fer molta amistat amb el responsable de la formació, el capità Francisco Sánchez Curto. Fins el punt que el seu fill passava uns dies d’estiu a la casa de la família Pagès. Un dels dies, el capità li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a casa  passes pel seu despatx. Com que al músic no li venia mai d’un pam, al moment de sortir va pensar: “ja hi passaré demà”. I per aquest dia el capità ja l’esperava per conèixer les raons que el van portar a no atendre la seva petició. Li havia de lliurar una roba per a que el xicot es pogués canviar. Com que en Josep no tenia excusa, va ser enviat directament a la barberia de la caserna on el van pelar al zero. Una pelada que va tenir repercussions entre els companys de l’Orquestra Mozart amb la qual actuava al Prado cada nit. Quan els Pagès, en Clarà i altres primeres  espases de la formació el van veure arribar pelat com un jonc van posar el crit al cel. Però ser el fill del director, per respecte a aquest, una gorra el va salvar d’haver de plegar abans de començar. 

     Entre unes i altres malifetes que en Josep va protagonitzar durant l’època del seu pas per la Banda Militar, no li deixava temps per a que li creixes el cabell i així durant el dia portava la gorra militar i a la nit la gorra per tapar el caparró desmantellat. En va ser testimoni d’aquell tràfecs  un altre músic emblemàtic, en Manel Vendrell, més popularment conegut per en Sou.  

    Que quan vam viatjar a Polònia a l’agost del 1971, en aquells verals ja feia una fredor considerable i apareixia en Josep amb mànigues de camisa. Quan el veia en Manel el recriminava: “Però que no tens fred?” i en Josep li responia: “tu potser et refereixes a en Fred Astaire?“. S’obria les camises i en portava quatre, una a sobre de l’altra i, ensenyant la panxa, especificava: “i a més la samarreta de la mare, rentar i posar”. 

     En aquell mateix escenari en Josep dormia amb els homes del ballet i s’havia acabat de dutxar quan apareix envoltat d’una cortina i cantant: “Soy la reina de los mares...”. Això no hagués tingut cap repercussió sinó fos perquè en el mateix habitacle hi dormia un enllaç del regim polonès que no ens deixava ni de dia ni de nit. A l’home el va descol·locar  l’exhibició del músic. I ves per on  “l’espia”, que semblava tenir tanta autoritat, va quedar acollonit. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2021)