L’instint d’aixoplugar-se ja va associat amb el fet de néixer, perquè la majoria dels mortals venim al món sota un sostre. Sí que també és veritat que dissortadament no sempre és així, per tant ens podem considerar afortunats els qui hem tingut aquest privilegi. I per sempre més el cerquem, al mateix temps que considerem que poder viure a aixopluc és primordial.
Potser influenciats per aquest instint, de ben jovenets, quan hem sortit de casa per endinsar-nos en jocs diversos, als minyons ens ha fascinat la idea de construir-nos, a recer d’un arbre de formes estrambòtiques, o en un lloc inhòspit de la natura, el que mal anomenàvem: “una cabanya”. On l’enginy feia possible que d’entre la simplicitat de tot plegat en sorgís un reduït espai cobert. Sense adonar-nos, era un exemple de l’instint de cercar un sostre al qual em referia. La “cabanya” era el nostre lloc secret, del qual ens sentíem propietaris, ( un altre dels sentits que mouen a la humanitat, el de la propietat) on hi dipositàvem la nostra imaginació, de ben segur influenciats per les tendes que apareixien en les pel·lícules d’indis i “cowboys”.
Per a nosaltres aquelles tan primitives construccions, ni així se les podria anomenar, tenien un especial valor i que també, sense adonar-nos, desenvolupàvem un altre neguit, el de pensar com engrandir els dominis i fins i tot la voluntat de moure’ns per buscar un altre enclavament que estigués més ben situat. Vet aquí que ja de grans, ens han acompanyat aquestes mateixes aspiracions. I tant va arrelar en el nostre pensament aquell ideari, que quan sortíem al camp i coincidíem amb una barraca de pedra seca, no podíem per més que anomenar-la: una cabanya.
I tot obeeix als mateixos principis, la gent de pagès s’han vist amb la necessitat de poder disposar d’un lloc on resguardar-se en cas de mal temps, ell i l’animal que l’ajudava. Ells mateixos amb la pedra, com a principal i únic material, han fet pròpia la teoria que manifesta: “Tota pedra fa paret”. Els pagesos han estat especialitzats en cercar la bona disposició de les pedres, ja sigui per a construir aquetes barraques, o per a fer i reconstruir marges, amb els quals limitar els seus dominis.
Aquests dies s’ha clausurat a can Falç de Mar l’exposició que s’anunciava amb la ja vella conclusió: “Tota pedra fa paret”. Una mostra itinerant, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquí l’exposició ha comptat amb el recolzament del Grup d’Estudis Sitgetans. per posar en valor el patrimoni cultural que representen aquestes singulars construccions de pedra seca. A tot Catalunya n’hi ha 29.000 d’inventariades. D’elles 1.133 es troben a la comarca del Garraf.
En la tasca de col·laborar per inventariar tot aquest patrimoni, hi participa un grup sitgetà que responen a la identificació del Drac Verd, també vinculat al GES, del qual en són membres: en Josep Pasqual ( que ens va deixar l’any passat), Ramon Artigas, Joan Trias, Andreu Camps i en Robert Rovira. En el llenguatge habitual, a tot el que sobrepassa l’afició, se’n diu passió. Aquesta els mou per a que cada festa sortir a la recerca d’una d’aquestes barraques i la troballa agafa caire de descobriment, quan n’apareix una amagada entre la vegetació.
En Josep Pasqual, mentre els seus companys mesuraven les dimensions, ell feia un croquis on hi apuntava, a més de les mides, la característiques més rellevants. Pocs dies abans de la seva mort havia deixat enllestit el que feia el número 7.419.
Una admirable tasca que en el seu dia van deixar constància en la publicació d’un llibre, i que per donar visibilitat a l’existència d’aquestes barraques, dues de les quals han estat traslladades des dels seus antics enclavaments per a col·locar-les en dos indrets molt apropats al nostre àmbit: a la rotonda de can Pei, procedent del Fondo de Montseva i a l’encreuament dels nous carrers que s’han obert a frec de l’ermita de Santa Bàrbara i que es trobava en els camps de l’altre costat de l’ermita del Vinyet.
La seva presència, l’elegància que transmet la senzillesa de la seva pedra, contrasta amb les noves edificacions que les envolten, amb parets d’això que anomenen “pladur”. Construïdes damunt les terres on hi havia hagut més d’una d’aquestes barraques, i ja no diguem dels paranys. Unes noves barraques, perquè encara hi ha qui diu: “vaig cap a la barraca”, quan es refereix anar a casa, que de compra costen una milionada i que al pas dels anys potser no faran el goig que seguiran fent moltes de les barraques de pedra que es mantindran de peu i sense haver de restaurar les seves façanes.
J.Y.M.
( article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'octubre del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada