LES FIGUES

 

 La figuera és un arbre fruiter molt comú en les terres de la Mediterrània. A casa nostra en trobàvem al costat de moltes casetes de vinya, on sota la seva frondosa ombra hi han descansat els pagesos que tenien cura de la vinya, del tros, de la xarmada. Algunes d’aquestes figueres, desprès d’urbanitzar-se les terres que quedaven des de can Robert fins a Santa Bàrbara i a can Pei, ara han quedat disseminades i és molt freqüent coincidir amb elles mentre es camina per aquests indrets.

     La figa ha estat un fruit molt apreciat que dona  dues collites a l’any ( juny-juliol i de l’agost fins a l’octubre). Quan els nostres camperols tenien cura d’aquestes terres, sovint coincidíem amb ells quan eren de tornada a casa i ho feien amb el cistell de vímet penjat del braç. En el seu interior hi disposaven unes quantes fulles de la figuera i al seu damunt una collita d’aquest fruit amb les seves peculiars formes i color. El seu arbre, la figuera, tan frondós a l’estiu a l’hivern queda totalment despullat i contribueix a l’aspecte decadent que ofereixen vinyes i camps en aquesta estació de l’any. És a l’estiu, però, quan aquests frondositat ofereix una ombra única, de les més apreciades, perquè  diuen que és una frescor diferent a la que proporcionen altres arbres. Amb tot existeix opinions  que expliquen  que no és gens bo quedar dormit a sota d’ella.

      Durant aquest temps de figues, molts són els establiments  de restauració que han incorporat el fruit als seus plats. Amb un resultat sensacional. Però pocs són  els que tenen un avi  que als noranta anys i escaig, encara va a l’hort a revessar. I dona la casualitat que en aquest espai tan productiu, i dels pocs que queden que encara es treballin, hi ha una figuera, on l’amo en fa  bones collites.

    En Valentí Mongay Colau és oriünd del poble aragonès de Castigaleu, d’on va arribar a Sitges de jove i, entre altres localitzacions, va viure a les cases de ca l’Antoniet. Jo el vaig conèixer quan tenia la barberia al carrer Sant Pau. En un espai aprofitat, doncs ell tallava els cabells i afaitava en l’altell que hi havia i la seva muller, l’Emília Castro, despatxava articles de platja al nivell de baix. Al cap dels anys la barberia i la botiga de flotadors,  galledes, pales, parasols... es va convertir en un acollidor restaurant que regenten els seus fills, i on es serveixen productes de proximitat. I més proximitat que les figues que proveeix el  pagès,  tan proper a ells, impossible. Fins el punt que a la carta donen rellevància a les figues de l’avi, que és com les anuncien. 

    Tot sovint aquest avi, en persona, entra a l’establiment i de vegades coincideix amb els comensals que estan entaulats, degustant un dels plats on la figa en té un protagonisme destacat. Llavors el seu fill Toni, que és el responsable de la sala, fa les presentacions pertinents. I les figues que són al plat, es consoliden amb una autenticitat que ho certifica la persona que les ha collit i que és allà per donar-ne fe. Per admiració dels presents que veuen en l’home a una persona que estima el camp,  que el treballa i estar cofoi que els  fruits de la collita satisfacin el paladar de la gent que van a menjar al restaurant dels seus xicots.  

      Una altra de les variants, molt apreciada en aquesta època de la tardor i també a l’hivern, és la figa seca, que es presenta amb una forma aplanada i amb la pell molt rugosa i d’un color més pàl·lid de com estem acostumats a veure en la figa acabada de collir de la figuera. En disposaven totes les botigues de queviures i les presentaven molt ben col·locades en unes caixetes que oferien una simetria molt ben calculada. També per proximitat a casa meva, els germans Ferret: en Jaume i en Josep,  popularment coneguts pels “hermanitos”, completaven la venda d’aquesta varietat  amb ametlles i avellanes a granel i les disposaven en unes paperines de paper que les confeccionaven ells mateixos, amb un simple full  que l’envoltaven  sobre si mateix i tancaven la part de baix amb un doblec, escanyant les puntes, el suficient per a que no s’escapés res del seu interior. Després, tots aquests fruits, s’acompanyaven amb un vaset de malvasia. Sense abusar, però, si no es vol que una figamenta sobtada aporti desconsol on ha de predominar l’alegria. 

    I una altra més: la figa-flor. Que és la més primerenca de totes, la seva denominació és fa servir quan ens referim a la persona de llàgrima fàcil. Davant de determinades circumstàncies  cal  baixar de la figuera si no es vol acabar fent figa.  

    De la mateixa manera que les figues han inspirat altres expressions, algunes d’elles  relacionades amb allò que no té res a veure amb el fruit. Així al qui s’enamorava d’una noia, fins a mig perdre l’oremus per ella, se’n deia, se`n diu encara, que està enfigat. Però això ja són figues d’un altre  paner.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de novembre de 2021)