Quan vaig ser cridat a anar fer d’aprenent de capità general, em va tocar desplaçar-me fins a l’Aaiun. En un corner de la ciutat, on unes passes més enllà s’estenia, imponent, el desert del Sàhara. Hi vaig estar-hi un any i un mes, tornava a Sitges per les vigílies de la Festa Major. Quan vaig arribar, des de l’entrada del carrer de Sant Francesc, em va sobtar la percepció d’estretor, la qual cosa em va provocar una sensació estranya que mai abans havia experimentat, semblava com si les cases d’una vorera i de l’altra s’ajuntaven. Aquesta estranya sensació de ben segur obeïa a que la vista s’havia acostumat a albirar una extensió immensa, inacabable, de sorra. Que es perdia fins a l’infinit i sense trobar un punt de referència, en el qual et poguessis arribar a imaginar que a partir d’allà el paisatge potser canviava.
Estem acostumats als nostres carrers, els més cèntrics, no són ni de bon tros espaiosos, més aviat són estrets i la mateixa sensació que vaig tenir, la deuen percebre també els visitants que provenen de la capital. Però que de segur canvia quan hom guaita des de la barana del Baluard a la immensitat de tot plegat. On la vista es perd fins a l’horitzó, vet aquí la línia de referència que, com en el desert, pots arribar a pensar que a partir d’allà el paisatge canvia. I tampoc és així.
D’aquesta grandiositat, en pocs metres, passem a l’estretor d’un corraló. Aquest que ara, amb molt bon criteri i professionalitat, acaben de restaurar. Enllestida la feina li han posat les rajoles que l’identifiquen com a: Corraló de la Rectoria. La lògica de l’anunciat preval per la seva proximitat amb la casa rectoral. Potser em sobra l’altre anunciat que, en certa manera, dona protagonisme a la denominació sorgida de la veu popular quan aquesta l’anomena “la 5 Avenue” i que també s’ha volgut posar en relleu. Si ens guiem per aquesta regla de tres, potser també ens caldria afegir altres denominacions per les quals coneixem alguns carrers, a més dels seus noms oficials, aquells que han sorgit de la veu popular: el de la Palma, el del Retiro, del Prado, del gas, el carrer del Pecat, el de la serp, el d’Onzinelles ( el qual la mateixa gent li canviaven la pronunciació del nom pel d“Enginelles” ). Com també el carrer de les sis pessetes, per la proximitat que existia entre a cal Duro i a can Pela, coraló del metro Deixem-ho aquí, al corraló estret se li escau millor el Corraló de la Rectoria. Un espai que ha sorgit d’entre els Palaus que va fer construir l’americà Mr. Dearing.
En aquest curt i estret espai hi trobem un seguit de detalls que no ens deixen indiferents. Un d’ells són les pròpies rajoles, que potser han estat de les últimes que ha dissenyat i que ha posat a coure en el forn el nostre ceramista, en Lluís Marce Gea. El qual fa poc que ens va deixar, però queda la seva obra. Una gran quantitat de rajoles dissenyades per ell i exposades en els llocs preferents de moltes façanes i en les dels començaments dels carrers, on hi apareixen els noms d’aquests. En Lluís ha estat un artista que ha treballat l’obra coneixent les petites-grans històries que hi ha al darrera de cada una de les parets on s’han incrustat les rajoles.
Un altra artista, el fotògraf Joan Iriarte, va retratar des de la mateixa posició de la fotografia que acompanya l’article, aquest corraló. Amb un fons negre, va servir per il·lustrar la portada d’un llibre dedicat a la Vila. El seu art, la seva professionalitat, va convertir aquest espai en una obra d’art. On l’estretor abraçada al blanc de les parets que la limiten, condueix fins aquest punt de blau que li confereix el mar. Li posa el toc de gràcia un veler amb vela blanca que en Joan va captar just en el moment que quedava enquadrat al final de tot, com si el patró hagués aturat l’embarcació per sortir a la fotografia.
L’estretor del lloc no és obstacle per convertir-se en un pas de doble sentit, de pujada i de baixada. Els dos condueixen a un espai diferent, sent el de baixada el que ofereix una millor panoràmica. Per contra el de pujada ens apropa a la base prominent de la palmera on la d’abans, més fotogènica que la d’ara, també se li va posar nom: la palmera torta. I que complint-se les previsions va caure el dia 11 de gener del 2016, sense ensorrar la teulada de la rectoria i tampoc refregar-se per la paret de l’Ajuntament. Una caiguda neta que va arrossegar 110 anys d’història.
Una palmera, un corraló i la casa on s’han alternat: senyors rectors, vicaris i també alguna majordoma. L’última l’Amparo, que tenia cura de mossèn Pascual Prats i Boira. Quan vaig néixer ell era el rector i em va batejar el vicari, mossèn Salvador Nonell i Brú, que la veu popular el coneixia més per mossèn “Pinocho”.
És el que deia, els carrers i les persones tenim un nom, però fes-li entendre a la gent quan s’afanyen a buscar i popularitzar altres identificacions.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de novembre del 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada