QUAN EL TREBALL ÉS UNA FESTA

Es diu que el treball dignifica a les persones.  Si més no treballar , amb tot el que es digui, es pot considerar una necessitat. Perquè el treball garanteix, en primer lloc, la subsistència i desprès, si sobren beneficis, aporta alguna que altra comoditat. I si el que es fa es fa a gust, a més, produeix satisfacció

  Amb els anys les feines s’han alleugerit, sobretot perquè la tecnologia s’ha adaptat a les màquines que fan el mateix que abans s’havia de fer manualment. Partint de que  per fer una feina s’havia de suportar un esforç, potser considerable, al cap del temps això passava factura. Tant,  que quan es jubilaven, estaven baldats. Així  les persones, a aquestes edats, semblaven més grans del que eren.

   A casa nostra els oficis que predominaven eren els de pagesos, pescadors i paletes, amb totes les altres activitats  que també  van   associades amb la construcció. Fins que la industria del calçat  va donar feina a molta gent. No només en les fàbriques més importants, sinó també en els  tallers que es van anar obrint.

    Aquesta tradició sabatera de la vila, va suposar una certa estabilitat per a les famílies. L’home treballava a la fàbrica i la dona, des de casa estant, cosia  i enganxava les pells. Va durar fins  que, acabada la guerra, les restriccions de llum, entre altres raons, i també les competències que sorgien per la banda de la zona de Llevant, van anar transmeten avisos que d’empitjorar tot plegat, potser les fàbriques arribaria el moment que tindrien que tancar.

   Com així va succeir, tot i que era una cosa que es veia a venir, va produir un gran impacte i sobretot incertesa. Alguns dels empleats es van recol·locar en aquells “petits” tallers. Com també es van posar de moda les xaquetes de pell, i molta gent va treballar en la seva confecció, igualment amb els bolsos de pell. Es produïa el vaticini  que diu: “quan es tenca una porta, se’n obra una altra”. Va coincidir amb l’arribada del turisme i hi va haver qui es va posar a treballar a l’hostaleria. Era normal coincidir amb sabaters els quals de dia treballaven al taller i, durant la temporada d’estiu, a la nit anaven a fer de cambrer. S’hi afegien els músics. La mateixa història, durant el dia treballaven en els seus oficis respectius i a les nit feien de músic.

   Una altra industria que va desenvolupar una gran activitat, va ser la fabricació de rodets per a la pesca esportiva, la de canya. Que van implantar la família de l'Isidre Llorens Segarra. Ubicada en el carrer conegut pel del gas, per estar situada la fàbrica de can Rigolet, la qual també donava feina a molta gent. Però els carrets Segarra potser la superava, en quant el nombre de treballadors.  

   Els qui potser ho tenien més malament eren els pescadors, que anaven a pescar amb la barca, perquè la seva feina es realitzava en una amplia franja nocturna, per tant no podien compaginar aquesta  tasca  amb cap altra activitat. Arribats a la platja, desprès de descansar una mica, estenien les xarxes a sobre el passeig i, ajudats per les seves esposes, es dedicaven a “remendar-les”. Eren els que més estaven exposats a les inclemències meteorològiques, doncs la mar és imprevisible; en poques hores pot canviar, fent  impossible poder treure la barca. I aquesta irregularitat es traduïa en les privacions que passaven, fins que la sort es posava al seu costat, que era quan coincidia amb una temporada en què la pesca era quantiosa.

   Durant part d’aquest temps, la família Rodríguez es dedicaven a l’ofici de calafat. Feien barques noves i les arreglaven. Tenien el taller a l’aire lliure, al límit entre  la platja i La Fragata. Vivien al carrer Tacó, a quatre gambades. El seu treball sempre estava envoltat de curiosos. Alguns d’ells semblaven de plantilla, doncs no fallaven ni un sol dia. Estic segur que, sense adonar-se’n, havien aprés l’ofici.

   També la gent de la pagesia  estaven exposats a una pedregada, fora de temps, que malmet tot el seu treball. En el seu ofici molta cosa s’havia de fer manualment o, com a molt, amb l’ajut del matxo, que alleugeria sobretot les feines de llaurar i de transportar les portadores plenes de raïm. I s’havien d’ajupir quan feien anar l’aixada.

  Fa pocs dies, va coincidir que en els baixos de can Falç va tenir lloc una classe sobre un aprenentatge, molt curiós,  com ho és  fer una nansa. Un ofici que ha desaparegut de les activitats laborals de casa nostra. Que  recordi, l’últim que en feia era en Jaume Milà, fill d’en Pepito del Mas del Liri.  En Jaume  treballava a Vilanova i quan la feina  li permetia, en els baixos de la seva casa  del carrer sant Josep, les teixia amb un mestratge admirable. Convertint cada nansa en una petita obra d’art. Una peça que trobo difícil de fer. I que ell a més les feia servir quan sortia amb la seva barca  a pescar, doncs era més pescador que pagès.  

   Oncle seu era en Mariano dels pous, que es dedicava a un altra activitat que s’ha perdut, o si més no  es fan servir altres tècniques. L’home agafat a una verga, tenia la virtut de que l’energia del seu cos es transmetia, pels braços, a la branca del cep, fent-la doblegar quan passava per damunt d’una beta d’aigua. Sobre el terreny, en la mateixa posició, l’agafava un altra persona   i la verga no es movia. Facultats ocultes. Com també ho eren els qui tenien la facultat, en deien, de curar d’espatllat. Una curació que tampoc ja no es practica.

   Vallcarca i la “corsetera” van ser dos referents importants de la industria de la vila. I altres que em deixo

    Amb tants canvis obrats en els oficis, els quals han influenciat en la vida dels pobles i ciutats,  una festivitat s’ha mantingut inalterable en el calendari: el primer de maig. Quan la gent treballadora d’arreu ho celebra fent el que toca,  festa. O no ?

                                                                                           J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'abril del 2018 )