El més punyent del juliol és la calor, i com que acostumem a oblidar
aspectes superflus, del viure quotidià,
d’un any per l’altre, no recordem
detalls puntuals del passat. Aquesta desmemòria ens porta a fer conclusions
precipitades, sobretot quan es tracta de quadrar la meteorologia, i és que
davant aquesta molesta xafogor sempre emprem el mateix tòpic :” aquest any fa
més calor que mai”.
Just quan el mes decanta cap a
la segona meitat, es celebra la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona
dels pescadors. La gent de Sitges conservem una tradició antiquíssima, la
processó de les barques. Aquesta passejada marinera ens retorna a records de
tot temps, perquè de sempre ens ha agradat contemplar el seu recorregut el
qual, abans, començava en la platja de les barques i tenia el seu moment
especial, quan la imatge era portada des
de la parròquia fins a la barca que es trobava amarrada en aquell
sobresortit de l’espigó. Totes les
barques que l’acompanyaven, anaven engalanades amb banderoles de colors.
Avui, malauradament, queden pocs
pescadors que continuïn un dels oficis
que, amb el de pagès, eren els més comuns a casa nostra . El mateix dia de la
festa vaig poder viure en persona una de les dificultats més punyents que han
de vèncer. Com és sabut ja fa anys que aquesta processó comença i acaba al Port d’Aigudolç. Enguany la
mar oferia una bellugadissa que no inspirava confiança, si més no la situació
no era tan extrema com per haver de suspendre la sortida. Però quan les
embarcacions surten de la bocana, l’agitació, la fúria de les corrents marines
arremet contra tot el que sura. La cosa no pinta bé i es decideix escurçar el recorregut.
Només arribar a l’altura de l’església, les barques emprenen el retorn cap a
port. El senyor Rector se sent
alleugerit, la fe no t’eximeix de les
pors terrenals. Doncs predomina l’estima a la pròpia vida, quan aquesta depèn
de tu mateix, i no cal confiar-la, per si a cas, només, als designis divins.
L’experiència viscuda, ens ha apropat al dia a dia dels pescadors,
per fer evident que el seu ofici comporta
situacions pitjors a les viscudes i que han de trampejar com un risc de la
professió.
He quedat sorprès de la gent que espera, en el moll, la tornada de les embarcacions.
La imatge de la Mare de Déu del Carme s’envolta de curiositat i devoció, i és
exposada en un lloc preferent de l’escenari on té lloc la cantada de d’havaneres.
Els responsables del Port d’Aiguadolç, ja fa anys que organitzen uns encontres per celebrar
aquesta festivitat amb la gent que estima el mar. Que admira la feina dels
pescadors i, en definitiva, es troba bé amb les atencions rebudes per part dels
gestors d’aquest espai marítim.
El mar i la terra ens ha apropat als costums de la gent que hi ha
trafegat, amb la curiositat afegida de que quan la gent de la pagesia tornaven
a casa, amb el carro i el cavall, els pescadors es preparaven per sortir a la
mar. El retorn del pagès quasi passava desapercebut, però la sortida dels pescadors s’envoltava de
molta més expectació, pel costum que hi havia d’anar a veure sortir les
barques.
I l’endemà, de bon matí, quan la gent de pagès tornaven a enganxar el
cavall al carro, els pescadors eren a
punt de tornar a la platja. Un replegament que també comptava amb la gent que
no s’ho volia perdre i altres que hi acudien per ajudar a entrar la barca.
I els estius també eren calorosos i no existien els aparells per a
refrigerar l’ambient. A excepció dels pescadors que a les nits, mentre
feinejaven, eren recompensats amb la fresca
de la brisa marinera. Mentre que la gent del poble sortien a seure en el carrer
per manllevar-li la seva frescor.
Va ser amb l’arribada dels senyors de la colònia, del turisme, quan la cosa va
començar a canviar. M’explico, ahir va
ser la festivitat de Sant Jaume i m’hi refereixo perquè un d’il·lustre va ser Don Jaime de Semir i Carrós. Un
destacat protagonista d’aquells estius que, quan el sol s’arronsava, els
senyors passejaven pel passeig, amb una elegància que els distingia. El Sr. Semir era propietari d’una espectacular
torre, situada a segona fila, “Los Arcos”. La gent que estava al servei del matrimoni, com l’eficient Sr.
Màxim Castillo, tenien cura de cuidar fins
els més petit detall per tal que la seva
propietat, amb un gran jardí, fos l’admiració. El pas del temps va anar
en contra d’aquell senyoriu, fins el punt que els seus descendents notaren les
conseqüències de la decadència. Els Semir no van ser una excepció i van
començar per desprendre’s d’una llenca del jardí, fins que van acabar venent tota la torre.
Els nous propietaris l’han reconvertit en un espai turístic i,
avui, quan hi passo per davant, no puc per més que recordar al Sr. Semir,
perquè no consentia que ningú ni res desbaratés l’elegància harmoniosa que
s’havia establert en la seva
propietat. Ara, les tovalloles
multicolors s’aboquen a les finestres. Estenedors movibles exposen, a les
mirades, peces de roba diverses... Pels qui hem conegut l’apogeu d’aquella
època, la pulcritud de tot plegat, ens
fa mal a la vista i al cor.
De terra a mar, l’encant de poble pescador i camperol, ha sucumbit al
progrés. Només la música manté els lligams d’una vida nocturna amb classe. Les
pròpies Havaneres del Port d’Aiguadolç i els Concerts de Mitjanit que s’hi
celebren durant l’estiu. Com l’oferta musical que ofereixen els Museus de
Sitges, en el incomparable marc del Racó de la Calma. O en la sala el Cau
Ferrat, que venen a tenir una similitud amb les que organitzava el propietari
de la casa. I aquests dies té lloc el Festival dels Jardins Terramar. Gràcies a ell, retorna la personalitat a uns jardins que són el mirall
on s’hi reflecteix l’època daurada de
Sitges. Quan aquest presumia d’una categoria que era l’admiració de la gent de
casa nostra i dels que ens visitaven. I tots en teníem bona cura, per tal de no
desprestigiar-la.
Igual com ara...
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juliol del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada