Ningú com els poetes saben descriure els valors de la vida. Aquests que no es veuen, però que hi són. Els complements que ens ajuden a fer que aquesta, la vida, s’acompanyi de les petiteses que es fan immenses quan les vivim amb intensitat. La festa de Campdàsens té tots els ingredients que aporten aquest complement de satisfacció compartida.
Moments en què
voldríem aturar el temps i ens sembla impossible. Però és el que deia al
començament, la força de les estrofes de la poesia, aconsegueixen, per uns
moments, sobreposar la realitat a una idíl·lica contemplació d’un món diferent.
Ho he reflexionat llegint les estrofes que la poetessa, Vinyet Duran i Ferrer,
ha dedicat a la festa major de Campdàsens: “S’atura
el temps quan el mires,/ tan petit, enfilant-se a la figuera./ Un temps que et
pertany i et relliga a aquesta terra./ Llavors hi havia un altre ritme,/ un sol
marcant les hores, muntanyes endins./ Un abans de ser-hi nosaltres...” .
Aquest abans,
quan nosaltres encara no hi érem, aglutina, tractant-se, d’aquest indret la
vida camperola de la gent que l’habitava. Quan a l’hivern, desprès de que el sol s’ajupís,
abatut per la nit que li queia a damunt, les llars de foc de les masies,
deixaven escapar un fum enjogassat. La gent de la casa es reunia a l’entorn de
les tremoloses flames, d’aquell foc tan apreciat, i el seu món particular, el de cada un dels
presents, s’obria als records.
A l’estiu, a
aquella hora, les portes de les masies eren obertes. A fora, la mateixa
foscor, però sense el fum que expandia l’olor a llenya cremada. Silenci, però
no tant. Els grills volen que els escoltin, són els únics que no tenen pressa
per retirar-se. És el seu temps, la seva hora, el moment quan la poetessa diu:
“S’atura el temps”. Però, vet aquí,
que al final només ho sembla.
En determinades
ocasions, com en aquests festa de Campdàsens, voldríem aturar-lo el temps. Per continuar, tots junts, gaudint d’aquest
sitgetanisme que ens agermana i ens fa estar units. Distesos, que és la millor
manera per compartir les coses que en són tan properes. Però degut als neguits i les presses de cada dia,
no ho apreciem fins que som allà a dalt.
Sembla que
feia un moment, que la Nieves encenia els ciris de l’altar, on els angelets, de
cada costat de la creu, es feien mirar. El senyor Rector es posava, davant
totes les mirades, els ornaments litúrgics per oficiar la missa. I que sort ha
tingut de les tecnologies actuals, que li
han l’il·luminat la lletra petita del
missal.
Acabada la
missa, la sensació continua sent la mateixa: som davant una festa senzilla,
però que ofereix tots els ingredients que la fa única. Gran, pels qui ens
sentim petits davant la grandesa de tot plegat: la natura, el lloc, la nostra
gent, pel repic del ball de bastons i el
so de les gralles, l’hospitalitat de les mestresses. Per les atencions dels
Amics del Garraf, que mentre campem per
allà, ells couen la carn, paren les
taules i tenen cura dels petits detalls.
I arriba el
moment en què la festa s’arrecera davant la porta de can Lluçà, ens hi apropem tots.
Comença l’acte cultural; amb paraules amarades d’història, d’aquest pas
del temps que gràcies a ells, a la pregonera, torna a fer-se present. Un temps
que s’havia escapat, però queda aquesta saó
que ha calat per sempre més en aquest llogaret. Torna a fer una passada el ball de bastons. Moments
intensos, que els acompanya l’entranyable actuació dels cercolets.
Poc a poc la masia de can Lluçà, torna a retrobar-se amb
la seva calma. I no podem marxar sense acomiadar-nos de la Maria, que té la casa ben
cuidada. Així ha estat sempre, des de que fa uns setanta set anys, va venir amb
els seus pares d’un poblet del Maestrat i aquí han vist passar el temps, i
tampoc l’han pogut aturar, amb ell se’n van anar els seus. També en Fèlix, el
seu espòs. I ve que cada dia es fa de dia i també fosc. No hi ha volta de full.
Al poc
d’arribar a casa, entre el bullici del poble, es torna a escoltar el so de les gralles. Allà als
jardins d’El Retiro, en el concert que ens ofereix la Colla dels Grallers de Sitges,
amb un excel·lent programa. Mentre en
gaudia, em venia el pensament quan la vila estava mancada de grallers, i aquets
venien, a peu, travessant el Massís del Garraf, i arribaven just per participar
de la Festa Major. Uns grallers que treballaven la terra i quan plegaven ,
davant la porta de la masia, l’estridència del so de la gralla era l’única que
desbaratava el silenci, a part dels grills i el cant del gall. Altres preferien
el so més pausat del flabiol. Com el flabiolaire que venia caminant des de
Begués fins a can Casildo Vivó, Majoral que era dels cercolets. Mentre la família posava en condicions l’home li transmetia les indicacions
oportunes.
I ve que tornem a estar immersos en una nova
festa, la de les Cases Noves. No perdeu de vista les festes de barri, el còmode
que és pels seus veïns, obrir la porta de casa i estar ja a dintre la festa. I
pels que hi anem, ser rebuts amb la mateixa cordialitat de sempre.
I mentre tot això
es succeeix, arriben els poetes, per participar en una nova edició de la Festa
de la Poesia. Durant unes hores intenses, els convidats, conviuran amb la gent
de casa nostra i els hi mostrarem l’hospitalitat que sempre ha caracteritzat a la
vila. I ells ens correspondran amb poesia.
Com passa amb el temps, això no hi ha qui ho
aturi. No obstant, la mateixa Vinyet, arriba a una inequívoca conclusió, quan
diu: “Aquí i ara, avui, hi som tots”. Mai
millor dit: gralles, poetes, festa a les Cases Noves. I moltes ganes de voler
fer un tastet de tot. Aprofitem-ho!
J. Y. M.
( Article publica a l'Eco de Sitges el 6 de juliol del 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada